Com pot ser que una societat com la catalana, que sempre ha estat capdavantera a l'Estat espanyol en creixement econòmic, cultural i social, es trobi avui en un cul-de-sac sense sortida?

La resposta és a Madrid, a la capital del regne, a la metròpoli que ens ha utilitzat i seguirà fent-ho mentre no ens despertem per dir prou.

Un atur del 18% en una regió econòmica líder en molts sectors com el químic, agroalimentari, turístic, i molt dinàmica en tants d'altres, només s'explica si hom és conscient que comparteix viatge amb un Estat que té el 20% d'atur, però que té regions amb xifres molt superiors.

En la convergència europea, sobre un índex 100 de la UE-15, els catalans estem al 111,8%, mentre que Madrid està al 131,3%. Fa no gaires anys, Catalunya liderava aquest tipus d'índex dins l'Estat espanyol. Què hem fet tan malament, perquè ja Castella i Lleó estigui a 110,7%, a punt de superar-nos? Recordin per exemple tots els anys que ens hem estat queixant que Madrid s'enduia les seus de multinacionals, o que determinades fires es traslladaven a la capital, o que les infraestructures viàries i ferroviàries han estat en letargia durant més d'una dècada aquí, quan allà no han parat de fer feina, o quan invertien 4.500 milions d'euros en una terminal T4 amb tot el que això comporta, mentre que per aquí només n'hi havia 1.250 milions.

Ara ens ha calgut allargar l'edat de jubilació i tothom ho compara amb altres països d'Europa per assumir que és normal. Doncs no, no ho és pels catalans. Els catalans hem contribuït al fons de reserva de pensions en un 74% entre 2004 i 2007, quan la resta dels 38 milions d'espanyols només han contribuït al 26%. Fixin-se si teníem coll per aguantar en els 65 anys.

Ara patim per poder pagar les nòmines dels funcionaris perquè la caixa de la Generalitat és buida, i la solució és endeutament i encara, segons la ministra Salgado, ni amb això n'hi ha prou, i ens suggereix tornar a apujar impostos quan som, de lluny, la comunitat que té els índexs més alts en IRPF, cèntim sanitari, impost de successions, etc. I tot això en un entorn en el qual cada any cedim a la resta de l'Estat un 10% del nostre PIB, és a dir, uns 20.000 milions d'euros, quan hem d'endeutar-nos en vora 10.000 milions. Algú pot entendre això? Què més ens han de fer per dir prou? Si a sobre aquests diners servissin per invertir-los en quelcom que ens garantís el futur. Doncs no, serveixen, entre altres, per finançar un AVE deficitari que ha costat 50.000 milions d'euros, o unes xarxes d'autovies fantàstiques i majoritàriament buides que han costat 35.000 milions, o un aeroport com el de Ciudad Real que no té cap utilitat i ha costat tant com la T1 del Prat, i tantes altres malaguanyades inversions que no ens aporten res de bo.

En l'educació tenim una altra bena als ulls. Pensem que l'educació l'arreglarem posant pedaços, setmanes blanques, més hores lectives d'això o d'allò, quan el problema amb el model educatiu es diu Espanya. És un problema de valors, una societat que ens ha anat transformant socialment cap a la desídia, la manca d'iniciativa, l'exigència cap als altres no cap a nosaltres mateixos, tot acompanyat d'una televisió nacional que ens ha segrestat hores i hores de pensaments per fer-nos cada cop més espanyols sense ni adonar-nos-en. Per molt que celebrem que TV3 sigui periòdicament la televisió líder a casa nostra, recordin que hi ha un altre 75% de televisió feta a Espanya, i amb visió espanyola, i ens l'empassem com si també fos nostra.

Quan tot el mal ve d'allà mateix, quan estem a punt de la ruïna, de la misèria, i del col·lapse intel·lectual, només hi ha una via: l'Estat propi per construir de nou una societat nostra, formada pels que som aquí, aprofitant el que ens han ensenyat els que ja no hi són, però que han deixat molta petjada encara arreu. Cal recuperar els valors propis i intrínsecs dels catalans, i tots junts construir un nou Estat, que torni a ser capdavanter al sud d'Europa. Hi som cridats tots els que ara som aquí, no ho deixem per als que vénen darrere nostre perquè ho tindran molt més difícil.