Alguna cosa es mou a Europa pel que fa a les prioritats en relació amb la delicada situació. Fins ara, una barreja d'urgències dràstiques, interessos de vegades dubtosos i alguna interpretació esbiaixada de certa ortodòxia, ens havia portat a una formulació molt unidimensional, quasi monolítica, de la prioritat de la consolidació fiscal. Diversos motius, entre els quals el nou tempo de Grècia –malgrat la molta i dura feina pendent– contribueixen a un escenari en què una formulació més multidimensional i ponderada dels objectius pot tenir més protagonisme.

El document recent d'un bon nombre de líders europeus plantejant un explícit binomi entre consolidació i recuperació és quelcom més que un bon símptoma. Podria –i hauria– de ser un punt d'inflexió i contribuir a assolir algunes fites i superar uns reptes:

Trencar una “asimetria perversa”

Les economies amb dèficit exterior es veuen abocades, en moments de dificultats, a mesures contractores: l'encariment o, en els casos extrems, l'impossibilitat d'accedir al finançament exterior obliga a fer ajustos i retallades. Sovint, convé recordar, com a una reacció pendular en relació amb etapes anteriors en què el dèficit es va anar fent gros amb la complaença dels que ara es posen les mans al cap, amb un cert fariseisme, preguntant com s'ha pogut arribar a aquesta situació. En canvi, als països amb superàvits, que disposen de marges de maniobra més importants, no se'ls pot “obligar” a fer servir les seves capacitats, de manera que si els deficitaris fan polítiques contractores per obligació i els que tenen superàvit les fan per elecció, el resultat agregat és necessàriament a la baixa. Que la zona euro sigui la zona del món amb més perspectives de recessió és simplement la conseqüència inexorable d'aquesta asimetria perversa que cal defugir. Que els problemes arribin fins i tot a una Alemanya en any preelectoral potser també contribueix que el motor europeu canviï de marxa en lloc de continuar portant Europa a un ralentí forçat proper al col·lapse.

De veritat, més Europa

Parlar de la necessitat de ser més europeus com a manera constructiva de sortir de la crisi –i, de passada, evitar la desintegració del projecte europeu– ha esdevingut sovint una clàusula buida d'estil. Fins i tot amb una lectura negativa, a mesura que “Europa” deixava d'estar associada al model de progrés i de benestar que ha suposat durant dècades, i ha passat a suposar connotacions de retallades i de retrocessos econòmics i socials. Ara tenim l'oportunitat de reformular positivament el referent europeu. Un canvi d'estratègia obre la via a projectes amplis compartits que dotin de contingut una via europea de recuperació: des de les xarxes transfrontereres fins a una aposta per un concepte ampli d'innovació i creativitat, passant pel reconeixement del teixit emprenedor de la petita i mitjana empresa com un actiu cabdal que cal potenciar de veritat, sense continuar menystenint-lo, com fins ara. La prova crítica de la seriositat de l'aposta per Europa implica això, així com també l'assumpció de la obvietat que algunes regulacions i figures fiscals supranacionals, especialment les que fan referència als àmbits financers, són ingredients que contribueixen tant a l'eficiència com a l'equitat en la formulació de regles i projectes nous amb tarannà europeu.

Estímuls a l'economia realment productiva

Però com que tota idea raonable és susceptible de ser malinterpretada, cal afegir-hi immediatament que els marges de maniobra per fer polítiques constructives i d'estímul no poden tornar a ser la barreja de mesures de despesa improductiva i de client que han proliferat abans i fins i tot després del esclat de la crisi. Cal posar-ne exemples explícits? Ben al contrari: ara el test crític d'un punt d'inflexió constructiu per a Europa és el suport efectiu per al potencial de generació de riquesa i ocupació de l'economia realment productiva, sobretot del teixit de la petita i mitjana empresa.