Tenim notícia, des de mitjan segle XVIII, d'una important emigració de joves pescadors de les costes catalanes als pobles pesquers de Galícia (i, també, a la costa atlàntica d'Andalusia). El motiu principal és continuar pescant i, potser, pescar molt més, fer salaons de peix, transportar-lo i comercialitzar-lo, pensant fins i tot en l'exportació.

Els joves pescadors catalans van portar tota una saviesa tècnica nova en dos camps: la pesca d'arrossegament i la conserva de peix. Pel que fa a la pesca, els catalans primer introduirien la xàvega i, després, el sistema dels bous, que va anar desplaçant les altres formes d'arrossegament. L'èxit en productivitat de la pesca amb bous va ser tant impactant que alguns autors han parlat de la “revolució dels bous”.

Com que les dues xarxes de cànem (cosides com un embut) per arrossegar el peix per al fons del mar se situaven entre dues barques que avançaven paral·lelament, el sistema, per la seva semblança amb el treball d'una parella de bous llaurant units pel jou, es va anomenar bou. La paraula bou aplicada al món de la pesca ha passat directament, sense cap modificació, a altres llengües: la gallega, la portuguesa i la castellana, igual com va passar amb el mot farga.

Pel que fa a la conserva, la innovació va ser tant important com la dels bous: els catalans van dur a Galícia la tècnica del peix premsat. Aquesta tècnica permetia millorar la qualitat i la serva del peix, reduir-ne el volum (i afavorint-ne, per tant, el transport) i a més, extreure'n un greix que es podia vendre a un preu prou rendible.

D'altra banda, la iniciativa catalana de fer conserves de peix amb el sistema del premsat (les Conserves Massó comencen a Bueu, Pontevedra, el 1816) va implicar tota una nova organització del treball i una logística que van significar l'inici de la indústria moderna a Galícia. Calia connectar la construcció de barques de pesca (a partir d'un cert moment, vapors), el transport fins a la fàbrica i, finalment, la sortida als mercats del món. Va ser paral·lelament al que passava a Catalunya amb la indústria de les indianes, amb la indústria de l'aiguardent, als molins paperers, i a les bòbiles (i, a Cuba, amb les tabaqueries i els ingenis).

Per cert, a les fàbriques conserveres catalanogallegues, igual com en les indianes i al tèxtil català, bona part dels treballadors eren treballadores. El treball industrial femení ha estat –és- important en totes les societats que han anat avançant.

Les fàbriques de sardines del 1816-18 de joves com Salvador Massó i Palau o Mateu Barrera (nascuts, tots dos a Blanes) s'han considerat unes fites, car són el punt inicial d'un llarg procés. A partir del 1880 els seus fills i néts van fer el salt del salaó en botes de fusta a la conserva pasteuritzada, amb oli d'oliva, i llaunes tancades hermèticament. Primer d'una en una, manualment, i més tard, en una cadena de producció fordista. Això significa que la indústria conservera era el motor d'altres sectors, des de la construcció naval (a les drassanes Barrera, per exemple) tant de pesquers com de vaixells de transport per a l'exportació (a Anglaterra, a Cuba, a Sud-àfrica), fins a la construcció de frigorífics, i d'autoclaus, la fabricació de gel, o de llaunes, o de màquines d'envasar.

Els canvis i les innovacions tecnològiques en tot el procés van ser notables, perquè quan el 1928, l'italià Marconi, al cim de la seva carrera estel·lar, va visitar la fàbrica de Conserves Massó de Bueu, va suggerir als seus propietaris que instal·lessin un museu de la conserva aprofitant les màquines que ja no feien servir. Així ho van fer i el museu, en una ala de la fàbrica, va obrir el 1932. Tancat, després, durant dècades, aquest museu ha estat reobert, a Bueu, l'any 2002, aquest cop per la Xunta de Galícia.