Tothom en parla molt, del dret de protecció intel·lectual, però a l'hora de la veritat massa sovint regalem el fruit del nostre esforç o utilitzem de forma inapropiada material d'un altre, generalment de bona fe, però també hi ha qui ho fa de mala fe. Un dels mites que hi ha a la xarxa és que, si no diu res en contra, tens barra lliure. Això no és així.

La llei diu tot el contrari: que, en absència d'indicacions, s'ha d'entendre que tots els drets estan reservats. És a dir, que s'hauria de demanar permís per utilitzar-los. I aquí tenim el gran problema perquè a qui demano permís si no hi ha cap indicació? Com a generadors de continguts que som a la Universitat de Barcelona, sempre aconsello posar qui és el titular dels drets, l'autor i, si volem compartir el contingut amb la gent, s'ha de dir expressament que es permet un cert grau d'utilització.

Les llicències Creative Commons i d'altres similars que tenen el seu origen en el programari lliure. Necessitàvem aquesta eina legal per indicar a la gent que aquells continguts estaven a la xarxa perquè es poguessin reutilitzar. El que és important d'aquestes llicències és que no només es fa una indicació cap als humans, sinó que també es proposa que vagin amb una etiqueta que puguin entendre les màquines. I aquí està la clau de l'èxit de les Creative Commons: que permeten entrellaçar els continguts a la xarxa.

Doncs un balanç positiu, encara que s'ha de dir que queda molt a fer. Positiu en el sentit que hem començat a normalitzar el tema del coneixement obert i de les llicències obertes. Quan vam engegar se'ns titllava de radicals, de hackers, i una mica antisistema també. Suposo que l'establishment de la propietat intel·lectual i en concret la indústria cultural les veia com un atac al seu statu quo. Bàsicament perquè fins llavors les llicències lliures afectaven un petit sector que era el programari, i després comencen a afectar la música, les pel·lícules...

Sí, gairebé les ha incorporat com una eina per defecte. El punt clau és que fins fa poc per defecte es posava “tots els drets reservats” sense plantejar-se per què. El que s'ha aconseguit és que en determinats àmbits, per defecte posen la llicència oberta i si cal ja se'n tanca alguna part.

Sí, algunes institucions han fet una reflexió en aquest sentit. S'anticipen al que s'acabarà imposant per llei. Per exemple, la Unió Europea quan dóna ajudes per fer recerca reclama que els resultats, que tradicionalment s'anaven publicant en revistes d'accés tancat, es posin en algun repositori al qual la societat hi pugui tenir accés. I això no exclou que es puguin fer altres explotacions de la recerca.

Afortunadament, perquè és un sistema que s'ha pervertit i que dóna més importància al mitjà on es publica que no a l'article. Però això està canviant. Ja hi ha acadèmics que han creat revistes alternatives perquè es neguen a claudicar i a passar per l'embut. Últimament aquest coneixement científic havia estat segrestat per uns determinats monopolis editorials que els que tenen els recursos per accedir-hi, fantàstic, i si no t'has de conformar.

Fins ara les revistes basen el seu finançament en subscripcions, venda individual d'articles i, en alguns casos, fins i tot en una tarifa per publicar. Aquests costos són assumits pels investigadors a través de les institucions on treballen. Però aquest model impedeix l'accés al públic o al que no pot assumir el cost. A més les revistes es queden amb la titularitat dels drets, cosa que impedeix que en molts casos aquests articles es puguin reutilitzar. El model que es planteja ara, i s'adoptarà al Regne Unit, és fer que les revistes posin a l'abast de tothom els articles de manera gratuïta i que en permetin la reutilització sense posar-hi barreres legals. El que es planteja ara és que el cost de publicar formi part del cost global de la recerca, aprofitant l'estalvi que s'obtindrà en les subscripcions o la compra d'articles. De fet ja hi ha milers de revistes que ofereixen els seus continguts en obert i que repercuteixen el cost en una tarifa per publicar o bé que l'assumeixen perquè reben algun tipus de subvenció. La UB té un fons específic per ajudar els investigadors a publicar en aquestes revistes.

En la pràctica res, perquè falten els sistemes de verificació. Però al Regne Unit s'han posat durs i fins i tot poden negar els trams de finançament si no es publica en obert.

Hi ha iniciatives interessants, però podríem dir que la gran majoria de ciutadans potser no veuen la potencialitat que hi ha en totes aquestes informacions. En canvi, hi ha moltes més propostes de la societat civil que en el tema d'obertura de dades públiques. Poder accedir a tot un seguit de dades i combinar-les desplega un gran ventall de possibilitats; per exemple, els periodistes tenen ara la gran oportunitat de rebatre el que es diu des de determinades instàncies públiques. És el que es coneix com a periodisme de dades.

Significa més transparència, sens dubte. Cal pensar que hi ha una certa informació que sempre havia estat tancada o que s'havia de donar d'una manera molt filtrada i ara el que s'està reclamant és que els governs la posin a l'abast de tothom perquè les pugui cuinar a la seva manera.

Tard o d'hora hi haurà algun particular, alguna empresa o alguna iniciativa popular que proporcionarà aquest valor afegit. I si és una empresa i genera un servei amb el qual es pot lucrar, doncs això al final és fomentar l'economia. Però és veritat que aquí estem a les beceroles.

A la UB tenim una normativa aprovada del 2006 bàsicament sobre propietat industrial (patents i marques) que ve a dir que la UB és la titular de la recerca que fa qualsevol membre de la comunitat universitària, però que si genera una explotació comercial, hi ha un repartiment dels beneficis. El que queda coix a totes les universitats és la propietat intel·lectual.

En aquest tema sempre s'ha fet més èmfasi en dos aspectes que són els que han generat més diners: el programari i les bases de dades, però més enllà hi ha un buit que alguns estem pensant quina seria la millor manera de solucionar i que tots hi guanyem: és a dir, que la UB pugui vetllar pels seus interessos sense que això impedeixi exercir determinats usos en la producció de caire intel·lectual, i que l'investigador, el professor i fins i tot l'estudiant no vegin expropiats els seus drets.

Ningú. És el típic buit que genera maldecaps quan es produeix un cas determinat: per exemple, què passat quan un artista contacta amb un investigador que té una fotografia d'un microscopi electrònic perquè vol crear una obra?

Volem intentar que moltes d'aquestes produccions tinguin unes llicències més o menys obertes. És a dir, que ens protegim d'alguna manera marcant clar qui és el titular, que se citi l'autor i la universitat, però que per a determinats usos no cal que ens demanin permís. Això ho estem potenciant molt a l'arxiu. De vegades determinades institucions com ara museus, biblioteques o arxius, són ultraprotectors sobre determinats fons d'obres el drets de les quals ja han caducat. Per tant aquí nosaltres ens hem posat forts a dir que tot el que posarem a la xarxa que ja té els drets caducats és de domini públic: feu-ne el que vulgueu.

Jo sempre dic que quant més oberts estiguem més difícil serà plagiar o copiar, tot i que és cert que la gent pot tenir la impressió que avui en dia es plagia tot. La realitat és que avui en dia es detecta més aviat i més que abans. Perquè si algú pot accedir a determinats continguts que estan a la xarxa, si aquest ho plagia i ho posa a la xarxa, de seguida algú altre ho detectarà. És molt més transparent. Abans segur que era més habitual el plagi, però era molt més difícil de detectar. Avui hi ha molts ulls per detectar.

La recerca està canviant. Les noves tecnologies estan canviant la manera de fer ciència -open science, open innovation...- i les noves formes conviuen amb les tradicionals. D'altra banda s'estan explorant noves vies de protecció que conviuen amb les clàssiques i també s'estan produint canvis en la forma de difusió de la propietat intel·lectual, i tot plegat esdevé una revolució.