Darrerament el mot “transparència” és trending topic a l'Estat espanyol, tothom en parla, les tertúlies en van plenes i qui més qui menys hi aporta idees i, de fet, dóna la sensació que ara en 30 dies hem de fer el que no hem fet en els últims 30 anys.

El cert és que hi ha un col·lectiu important de persones i institucions que fa molt de temps que reclamem, exigim, transparència en el nostre país. L'Estat espanyol és l'únic gran país de la Unió Europea que encara no ha legislat l'accés a la informació pública com un dret fonamental de qualsevol ciutadà; aquest és un dels principals dèficits democràtics que tenim, (sabeu que a Suècia fa gairebé 250 anys que es té aquest dret?, 250 anys![1]).

Un ciutadà suec segur que no entendria, per exemple, que una ONG en pro de la transparència (Access-Info) recentment hagi estat condemnada a pagar 3.000 euros (els costos del judici) per haver demanat al govern espanyol quines mesures estava aplicant per lluitar contra la corrupció [2]. Donada la situació actual, aquest exemple deixa molt clares les carències i incongruències de la nostra democràcia.

Però no és només una qüestió de drets democràtics, com no podia ser d'una altra manera, sinó que és també una qüestió econòmica.

En l'últim informe de l'Índex de Percepció de la Corrupció de Transparency International [3], corresponent a l'any 2012, l'Estat espanyol està situada en el 30è lloc, just al mateix nivell que Bhutan i força lluny dels països capdavanters: Dinamarca, Finlàndia, Nova Zelanda i Suècia.

Si exceptuem els països que són paradisos fiscals, veurem que hi ha una clara correlació entre els països amb menys corrupció i els que tenen una renda per càpita més alta (en aquest últim cas, segons dades del Banc Mundial [4]).

Per tant, augmentar la transparència és rendible econòmicament.

Com comentava abans, darrerament es parla molt sobre transparència: moltes queixes, moltes anàlisis, algunes mesures concretes, però poques accions que siguin ràpides d'implementar i amb un caràcter voluntari.

La majoria de propostes d'accions van encaminades a modificar les lleis perquè obliguin que determinades institucions siguin més transparents. Certament, és un pas necessari però no suficient, ja que també cal exigir proactivitat.

La veritable transparència és la que es fa voluntàriament, ha de ser un acte desitjat i no obligat, ja que per molt que es legisli sempre hi haurà una escletxa per aquell que no vulgui ser transparent.

En aquest sentit, i centrant-nos en els partits polítics, ja ha arribat el moment que aquestes organitzacions facin els passos necessaris per ser proactivament transparents. Cal recordar que aproximadament el 90% del finançament dels partits és d'origen públic, per tant, és més que raonable que la societat vulgui conèixer què es fa amb aquests diners.

És lloable que el Partit Popular recentment hagi publicat les seves grans xifres econòmiques que encara no estan auditades pel Tribunal de Cuentas (exercicis des del 2008 fins al 2011) [5].

Sense voler desmerèixer la iniciativa, no n'hi ha prou, amb això, aquestes dades diuen molt poc, ja que estan relacionades amb només les grans partides pressupostàries sense entrar en detalls. La veritable acció de lluitar contra la corrupció prové de l'obertura de totes les dades en Open Data, això és, publicar les dades perquè fàcilment siguin tractades per programes informàtics.

D'aquesta manera es fa publicitat de totes les dades (incloses les partides més petites) i, sobretot, es facilita el creuament automàtic d'aquesta informació amb la d'altres institucions.

Sense que això vagi en detriment de la legislació d'una bona llei de transparència, cal demanar als partits polítics que voluntàriament obrin les seves dades [6].

Com comentava abans, augmentar la transparència és rendible econòmicament; no crec que estiguem en situació de permetre'ns el luxe de no tenir-ho en compte.