Veritablement, és molt curiós. La ciutadania, alguns experts, fins i tot alguns polítics continuen preguntant-se pels culpables que van desencadenar aquesta crisi sistèmica en la qual ens trobem immersos i en la qual seguirem durant anys, però ningú, que jo sàpiga, es pregunta per les i els inútils que van contribuir a precipitar el desastre fins al terreny de l'hecatombe. Perquè, diguem-ho clarament: aquesta crisi, per ser sistèmica, era inevitable, però hauria pogut ser menys bèstia del que és, i si ho és, en gran part ho és per la cadena de despropòsits que es van portar a terme entre, fonamentalment, el 2002 i el 2007.

Ja ho hem comentat: es va créixer a força de deute, de permetre que múltiples persones físiques i jurídiques s'endeutessin per una quantitat moltíssimes vegades major de la lògica sobre la base de la capacitat d'endeutament determinada per la seva renda; d'acord, es va fer, i això va engegar un gegantí procés de generació de PIB i d'ocupació; molt bé, però això va engegar un altre procés: la recaptació fiscal es va disparar.

Van pujar els ingressos per contribucions fiscals de l'Estat, de les regions, dels ajuntaments. Quantitats abans mai vistes i ni tan sols imaginades van entrar a les arques de les hisendes espanyoles. Uns ingressos que, no ho oblidem, eren atípics: durarien el que el boom durés, no obstant això aquests ens administratius van passar a considerar tals ingressos com a permanents i en innombrables ocasions es van dedicar a gastar-los en despropòsits, en despropòsits que, per emmetzinar encara més la situació futura -l'actual-, van donar lloc a uns nivells d'endeutament absolutament impossibles d'atendre en el cas que aquell atípic flux dinerari alentís el seu ritme.

Ens en vam assabentar divendres passat 28 de juny: 536 ajuntaments del regne van a haver de ser rescatats/intervinguts per la Hisenda de l'Estat. 343 de menys de 5 mil habitants, 122 d'entre 5 i 20 mil, 44 d'entre 20 i 50 mil, i ni més ni menys que 27 de més de 50 mil. Sobre l'estat dels comptes regionals se'ns informa periòdicament. I del deute públic… tant com la suma del pressupost net de tots els ministeris haurà de pagar el regne el 2014 com a interessos del deute públic: 36 MM.

La crisi era inevitable, OK, i es va créixer de la forma com es va créixer: a força de fum de colors, perquè no es podria créixer d'una altra manera, d'acord. Però si una sèrie d'organismes i d'individus als quals els van arribar diners derivats d'aquest despropòsit els haguessin donat un altre tractament, s'hauria crescut molt poc menys, però ara el deute seria prou menor i es disposarien d'unes reserves que ara no es tenen. I fer això no depenia de les decisions d'algú assegut en un despatx de la planta 47 d'una torre de Manhattan. El succeït ha estat pura inutilitat (si no els agrada aquesta interpretació l'alternativa és encara més perversa).

Acabo: el mateix divendres 28 em van comentar el cas d'un municipi espanyol de 6.000 habitants que té dos poliesportius i que arrossega un deute d' 1 M d'euros, aproximadament. Aquest despropòsit no el van portar a terme éssers verds procedents de Mart.