SANTIAGO NIÑO-BECERRA
CATEDRÀTIC D'ESTRUCTURA ECONÒMICA DE L'IQS SCHOOL OF MANAGEMENT
“Retallar a la sanitat suposarà un retrocés de l'esperança de vida”
L'estat del benestar donarà pas a una societat de ciutadans coresponsables
Estic convençut que el futur és de les grans corporacions empresarials
La independència la veig com un últim recurs per tenir l'autonomia financera
Les pensions ja no s'aguanten perquè ha desaparegut l'escenari que les va fer possibles
Els pressupostos presentats pel govern estatal són d'un país pobre i sense expectatives
No anirem pitjor, però anímicament encara haurem d'encaixar moltes males notícies
L'exercici de revisar els seus articles per a l'edició del seu darrer llibre ‘Diario del crash' haurà estat una tasca satisfactòria. Frases com “Espanya no va bé” dites el 2005 sonen premonitòries.
Molta més gent va veure venir que l'economia espanyola portava un rumb de col·lisió. El 1996 el deute privat era el 67% del PIB i el 2005 havia arribat al 205%. No calia ser un geni per veure que Espanya estava creixent a base d'endeutament, perquè els salaris reals entre el 1997 i el 2007 només van pujar un 0,4%.
I per què ningú ho advertia?
Per què tothom té carnets i dependències. Jo no en tinc cap ni una.
Encara manté que aquesta crisi és un canvi de model?
Sí, això és estructuralment igual que la Gran Depressió. El model que es va posar en marxa després de la crisi del 1873, que també va ser sistèmica, es va col·lapsar el 1929; aleshores va venir la crisi dels anys trenta i, després de la Segona Guerra Mundial, va entrar un nou model, que ara es col·lapsa. I ara vindrà un nou model.
Com serà?
El rei Guillem Alexandre d'Holanda ho va dir molt bé en el seu discurs de coronació fa unes setmanes: l'estat del benestar donarà pas a una “societat participativa” en què el ciutadà tindrà més control de les seves vides.
Participativa? Em temo que això no vol dir que serà un model impulsat des de les bases de la població.
La societat participativa no està en l'agenda del 15-M, sinó en la dels gabinets d'estudis de les grans corporacions. Això és una cosa molt ben pensada i planificada. El John Maynard Keynes dels nostres dies són els grans executius. Estic convençut que el futur és de les grans corporacions.
Però un canvi de model no hauria d'afectar de la mateixa manera tots els països. Ho dic perquè la situació d'Espanya no és la d'Alemanya.
Aquest model que s'ha col·lapsat tenia com a objectiu implicar tots els països en aquest creixement: tots junts per anar a més. Ara l'objectiu és que cada pal aguanti la seva vela. De totes maneres, Alemanya té molts problemes dels quals no se'n parla. Hi ha territoris molt endeutats i zones de l'antiga Alemanya de l'Est amb taxes d'atur del 24%. El nou model tendirà a fer cada cop més evidents les diferències. Un dels símptomes és la desaparició de la classe mitjana.
Per què?
Perquè està deixant de ser necessària. La classe mitjana va ser un invent necessari per produir, consumir, votar, pagar impostos i reproduir-se. Quan tot això deixa de ser necessari, la classe mitjana perd el seu sentit.
Això que cada pal aguanti la seva vela també serveix per a l'estructura territorial d'Espanya?
La Lofca aprovada el 1980 fa el repartiment de competències, i el repartiment va ser una errada garrafal. Intentar ara arranjar això és impossible. Ara estem en una altra fase: les regions capdavanteres a Europa amb possibilitats de tirar endavant, hi aniran; la resta ja han perdut el tren. Anem al que jo anomeno l'Europa dels clústers, que significa que aquelles zones amb més potencial es connectaran i cooperaran i les que no, quedaran al marge. Catalunya està en aquestes zones capdavanteres.
I com encaixa això amb el procés de Catalunya cap a la independència?
Per mi el tema de la Catalunya independent està en un segon pla; el més urgent és resoldre el problema econòmic. De cara a fer front a aquest repte que jo plantejo, Catalunya necessita més autonomia econòmica i financera. Hauria de tenir ja el concert basc. I un cop assolit ens podem plantejar altres coses. En tot cas, veig l'Estat català com una eina per aconseguir l'altre objectiu. Però la urgència és aconseguir els entre 12.000 i 18.000 milions d'euros que cada any marxen i no tornen. I penso que no s'ha treballat gaire.
Pensa que la reforma de les pensions s'ha d'afrontar des de la retallada de la despesa, com proposa el govern, o des de la millora dels ingressos, com plantegen els sindicats?
Les dues són vies resolutives que no ataquen el que per mi és la clau: la justificació de les pensions. Les pensions s'instauren per diverses raons: per assolir la pau social en una Europa de postguerra i sensible a la propaganda comunista, perquè amb les pensions i tot el model de protecció social es genera PIB, i també perquè l'esperança de vida a Europa era de 65 anys, hi havia plena ocupació i una recaptació fiscal creixent. Tot allò que va propiciar el model de pensions ja no existeix. Per tant, el model de pensions ja no s'aguanta.
Ni amb la caiguda de l'esperança de vida que vostè pronostica?
Això pal·liarà la caiguda d'ingressos i permetrà seguir pagant pensions d'algun import. Però és cert que l'argument que l'esperança de vida seguirà augmentant és una fal·làcia. Ara la gent es mor més tard gràcies a la millora de l'alimentació i la sanitat pública universal. Però això està canviant. La desintegració de l'URSS va fer que en set anys l'esperança de vida caigués sis anys. Penso que això passarà aquí, que les retallades a la sanitat pública suposaran un retrocés de l'esperança de vida.
Les retallades signifiquen el desmantellament de l'estat del benestar?
El sistema de pensions que hem conegut està morint i en vint anys l'estudiarem en els llibres d'història. Anem cap a un escenari en què hi haurà una mena de subsidi o renda mínima que compartiran jubilats i aturats i a partir d'aquí que cadascú es busqui la vida.
I la sanitat?
Els recursos limitats s'hauran de destinar a qui realment ho necessiti i tingui una actitud responsable. Ja està passant al Regne Unit, que ha negat una intervenció a un malalt que no volia deixar de fumar. És la idea de la societat participativa en què cadascú ha de ser responsable dels seus actes.
És la mort de l'Estat protector?
Exacte. Pagar els impostos ja no serà excusa per anar a exigir a l'Estat. I en un escenari de reducció de la classe mitjana, això ens porta a una societat molt polaritzada, amb un atur estructural molt elevat.
Planteja una regressió social de grans dimensions.
És que no hi ha recursos i la lluita pels pocs recursos porta a aquestes situacions. I parlo de recursos com el petroli, el coure i l'urani, però també de les persones. Hem après a ser més efectius, a produir més amb menys, i això també passa amb les hores de feina: cada cop calen menys hores i, per tant, sobren treballadors.
Veu “brots verds”?
Fa molts anys que cada sis mesos surten amb aquesta història dels brots verds. Els governs intenten mantenir l'esperança de la gent. Però el 0,7% de creixement que el govern espanyol preveu per al 2014 és insuficient, no n'hi ha prou per crear ocupació, ni per augmentar la recaptació fiscal...
En aquest sentit, el deute públic està a punt d'arribar al 100% del PIB. Quines conseqüències tindrà?
M'he estat llegint els pressupostos que el govern espanyol ha presentat i he fet un tuit: “Aquests pressupostos són d'un país pobre i sense expectatives.” Retallen despesa, els ingressos pugen perquè confien en el 0,7%, però el deute públic creix. Jo no ho entenc. Li recordo que el deute públic d'Espanya el 2008 era del 36%. L'hem incrementat en 60.000 milions d'euros en sis anys. És brutal! Per tant, jo no veig els brots verds per enlloc.
No creu que s'estigui en procés de sortir de la crisi?
Espanya no és un país líder, és una economia seguidora a Europa, sense marcar tendència i estant a la que ens diguin poca cosa podem dir.
Què passa amb el crèdit, que no flueix?
Espanya va créixer en el passat a base del crèdit de famílies i d'empreses, però al darrere no hi havia res. Quan els bancs han tallat el crèdit s'ha acabat el creixement, el consum i l'activitat de moltes empreses. Per tant, ara no és que no hi hagi crèdit: és que no hi ha demanda solvent de crèdit, o molt poca, i a aquesta se li demana déu i sa mare. I això passa perquè el banc té problemes. Es calcula que hi ha 284.000 milions d'euros en préstecs refinançats, d'aquests més o menys la meitat van pagant, però la resta... Els problemes dels bancs no s'han acabat.
No hem tocat fons?
Fons sí; penso que estructuralment no anirà pitjor. L'atur o el PIB difícilment poden caure més. Ara estarem un parell d'anys en el fons i en aquest període es dissenyaran les mesures que s'aplicaran després per arribar al nou model, mesures en què Espanya no participarà i només rebrà indicacions sobre el que ha de fer. Com la unió bancària, fiscal... La banca alemanya té molts problemes. Jo estic convençut que l'auditoria que farà el Banc Central Europeu el 2014 serà definitiva i farà sortir dinamita. Aquest tipus de coses pot minar encara més l'ànim de la gent i la percepció pot ser que anem pitjor, però en realitat hem tocat fons.
Es fa difícil trobar una idea positiva a què aferrar-se.
Estem vivint una transició, i totes les transicions són dures. No és la primera de la història ni serà l'última. El problema dels humans és que només sabem fer les coses a base de tragèdies. Si ara fóssim un segle enrere seria el moment propici per muntar una guerra. Almenys això ho hem après.
El tercer lliurament del ‘Crash'
Santiago Niño-Becerra (Barcelona, 1951) continua abonat al crash, el mot que ha popularitzat i que l'ha fet assidu en els mitjans de comunicació des de l'esclat de la crisi. Catedràtic d'estructura econòmica en la IQS School of Management, va aconseguir que el seu llibre El crash del 2010 s'enfilés a la categoria de fenomen editorial el 2009, èxit que després va confirmar amb Más allá del crash. Diario del crash, que acaba d'editar Los Libros del Lince, és una recopilació dels seus articles des del 2005 fins a l'actualitat (algun dels quals va ser publicat per L'Econòmic). El llibre constitueix un testimoni de com es va forjar i s'ha gestionat la crisi. I de com en sortirem.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.