La política fiscal robusta no és el BCE qui l'ha de fer, sinó que és una tasca dels polítics. A més, cal afegir la competitivitat de l'economia, per tal d'assolir els objectius. Un banc central no pot trobar totes les solucions, pot contribuir a la solució de la crisi, però han de ser els governs, els parlaments, de tots els estats de la UE, els que han de prendre decisions molt importants en matèria de reformes.

És una idea que ve de la fundació de la UE, fa 25 anys. Hi havia un grup d'experts de la UE, l'anomenat Grup Delors, que va decidir que fos així, com a idea per a tots els estats: un principi de responsabilització, segons el qual els estats membres conserven la seva sobirania, però responen per les conseqüències de les seves decisions. I aquesta és una idea universal, que val per a tots els estats del món.

La unió bancària és important per crear més estabilitat en el sistema financer, amb supervisió del banc central europeu, però tenim la impressió que en estats com Espanya es veu la unió bancària com un sistema dissenyat simplement per garantir els dipòsits, mentre que a Alemanya ho veiem com un model de supervisió dels bancs, que ha de ser eficaç.

De moment estem en una fase prèvia, que podríem dir-ne de recerca, esperant els stress tests dels bancs europeus. És la gran precondició per arribar a iniciar el procés definitiu de la Unió Bancària. Ben aviat veurem els resultats.

Certament, l'stress test a què es va sotmetre la banca espanyola va ser exigent, i no crec que es pugui pensar que no ho seran els que hauran de passar els bancs espanyols. Jo he interpretat més aviat que Mario Draghi vol que els stress tests de la banca europea també siguin molt exigents.

La qüestió fonamental és que els deutes antics han de ser responsabilitat de cada estat nacional, això tothom ho ha de tenir clar. En el futur, quan ja sigui un fet la unió bancària, és important que els bancs estiguin més capitalitzats que abans, i així podran resistir més escenaris d'estrès. Si hi ha un banc amb dificultats en el futur, cal mantenir el principi que els primers responsables de pagar hauran de ser els creditors.

El projecte és que es mantinguin sota protecció de totes totes els dipòsits fins a 100.000 euros. És la nova legislació europea, i es mantindrà.

Si, i en un primer nivell, els responsables d'assumir-ne el preu seran els accionistes del banc; en un segon nivell, els creditors, i en un tercer nivell, el fons de rescat nodrit pels mateixos bancs. I no seria fins a una quarta línia de defensa que hi trobaríem el contribuent, un contribuent estatal i també un contribuent europeu en el futur, ja que la supervisió té un abast europeu.

No tenim cap dubte que el fons sempre tindrà prou recursos per poder assumir la responsabilitat de cobrir les necessitats de bancs en problemes.

Amb vista a garantir la capacitat la resistència dels bancs, és molt important avaluar tots els riscos de manera adequada, entre els quals els procedents de comprar deute públic del govern. Aquestes pràctiques de carry trade cal considerar-les molt perilloses. Els estats febles poden arrossegar en la seva caiguda bancs que mantenen grans partides de títols del tresor del govern en les seves carteres.

En primer lloc, cal recordar que a Espanya hi havia una bombolla immobiliària, que calia reduir-la a través del desendeutament. El sector industrial ha patit aquest tancament del crèdit, però és important que els bancs tinguin bona salut per donar crèdit a les empreses. Alhora, les empreses necessiten un model de negoci prou bo, per obtenir beneficis. Si no és així, el risc és massa gran per als bancs. Hi ha moltes empreses espanyoles que tenen èxit al mercat mundial, i no tenen problemes per obtenir crèdit. Les empreses que fan només negoci en el seu mercat local, seran massa dependents de la conjuntura de l'economia espanyola, que pateix una demanda massa baixa, i el seu negoci patirà més. Però crec que la situació per a aquestes empreses ha de millorar en el futur immediat, la recessió s'ha acabat.

El BCE pot ajudar amb tipus d'interès baixos i donar la liquiditat que calgui als bancs, però els bancs centrals no poden solucionar els problemes estructurals de les economies de cada estat de la UE. És una tasca política, de política fiscal i de guany de competitivitat de cada estat.

Això requeriria una transferència de sobirania del nivell estatal a l'europeu. La meva impressió és que el govern, però també la ciutadania de cada estat, no estan encara llestos per arribar a aquest moment, justament a causa de la causa. Però això no vol dir que no hi hagi solucions per combatre la crisi, les tindrem si cada estat troba els seus propis remeis a escala nacional.

A curt termini, uns dos anys, no hi ha risc d'inflació, però hem d'estar alerta, perquè a mitjà o llarg termini, hi podria haver una possibilitat d'inflació. Cal observar com evolucionen els mercats.

El dèficit estructural ha baixat de manera significativa, i això és important perquè Espanya necessita un pressupost equilibrat per no augmentar el deute. Espanya podrà rebaixar automàticament el seu deute quan comenci a créixer l'economia. Si no hi ha un deute nou, addicional, els mercats financers et fan més confiança, t'ofereixen uns tipus més baixos.

La troica ja ha valorat aquesta possibilitat en el cas de Grècia, i al final si s'esdevé una reestructuració del deute, serà una solució política, perquè es tracta d'un deute contret pel sector públic, pel govern, és diner del poble. Però, atès que és una decisió política dels governs i parlaments de cada estat i no pas del BCE, sí que hi ha la possibilitat que hi pugui haver aquesta eliminació parcial de part del deute.

Eurobons és, de fet, com tenir una única targeta de crèdit per a tots els ciutadans europeus. Si tots som titulars d'un mateix compte bancari, ningú no pot utilitzar la targeta lliurement i fer les compres que li sembli. Caldria abans fer un pressupost comú i decidir tots junts sobre les despeses, és a dir, crear una unió fiscal.

La situació millora, les expectatives per a l'any següent són millors, però hi ha encara riscos polítics, perquè encara hi ha reformes importants que cal fer, a grans estats de la UE com França i Itàlia. Són reformes estructurals, per accedir a un nivell de més competitivitat.

No és la solució, i en tot cas no és la tasca del BCE. El creixement ha de ser una tasca de política econòmica, i és responsabilitat del sector privat. El BCE ja va fer la seva part, amb una política expansiva monetària.

Si aquest any hi ha un 8% de dèficit sobre el PIB i l'any vinent és del 5%, és això austeritat? Fer un pressupost equilibrat, és això austeritat? Demanar que gastis en funció del que ingresses, és austeritat?

Cal recordar que cap banc espanyol no ha anat a la fallida fins ara, tot i que alguns bancs tenien problemes, perquè justament van rebre ajuts públics del fons europeu, uns 40.000 milions d'euros.