Just a un costat de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, un carrer que s'acaba a la Diagonal canvia de nom. Des de les
11 h del dissabte 29 de desembre es dirà “John Maynard Keynes”, el nom del gran economista britànic nascut a Cambridge el 1883 i mort a Tilton Sussex, el 1946. La proposta de canvi ve de la facultat, i l'acord, és clar, l'han pres el districte de les Corts i l'Ajuntament de la ciutat. La inauguració, el bateig del nou carrer, no és (encara que ho sembli) un tema menor, car Keynes és, probablement, una de les figures intel·lectuals més incisives del segle XX.

Per explicar-ho ràpidament, res millor que llegir-ne algunes coses. El darrer capítol del seu llibre més important (que té un títol diàfan: Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner, i que es va publicar el 1936) comença d'una forma duríssima: “Els principals defectes de la societat econòmica en la qual vivim són la seva incapacitat per a proporcionar plena ocupació, i la seva arbitrària i poc equitativa distribució de la riquesa i dels ingressos.” Ara, si anem al començament del llibre, el to és el mateix: “[la teoria econòmica] en la qual em vaig educar, i que domina el pensament econòmic, tant pràctic com teòric, de les classes governants i acadèmiques d'aquestes generacions, talment com l'ha dominat durant els darrers cent anys” no serveix. I, conclou: “Els seus ensenyaments enganyen i són desastrosos si intentem aplicar-los als fets reals”.

Segons Keynes, la teoria econòmica no era general, car només plantejava el cas -molt improbable- en el que la suposada autoregulació dels mercats generés uns alts nivells d'ocupació. Com que això no succeeix quasi mai, cal recórrer -deia- a un altre mecanisme: la inversió pública finançada amb emissions de deute que compraran, sobretot, els intermediaris financers. En paraules de Keynes: “Imagino que una socialització força completa de la inversió es mostrarà com a l'únic mitjà per a aconseguir una aproximació a la plena ocupació.” I, després d'aquesta contundència, hi afegeix: “A part d'això, però, no hi ha res que aconselli obertament un sistema de socialisme d'estat que inclogui la major part de la vida econòmica de la comunitat. No és la propietat dels instruments de producció el que és important que assumeixi l'Estat”. Ara, els encàrrecs que Keynes fa a l'Estat són molt grans. Si l'estat “és capaç de determinar el volum total de recursos destinats a incrementar els instruments i la taxa bàsica de remuneració dels qui en són els propietaris, haurà fet tot el que cal.”

Això no exclou, però, que “encara hi haurà molt de camp per a exercitar la iniciativa i la responsabilitat privades”, i que “continuaran essent vàlids els avantatges tradicionals de l'individualisme”. Aquests avantatges “són d'eficàcia: els avantatges de la descentralització i del joc de l'interès propi”. I, a més, l'individualisme és “la millor salvaguarda de la diversitat de vida que preserva les tradicions que encarnen les eleccions que amb encert i èxit realitzaren les anteriors generacions, acolora el present amb la diversificació de la seva fantasia, i ... és l'instrument més poderós per a millorar el futur”.

L'octubre de 1962, en el curs de teoria econòmica de primer any de la llicenciatura en ciències econòmiques de la UB, el professor Lasuen (nascut a Alcanyís i que va passar per la LSE de Londres)explicava que els quatre grans economistes de la història havien estat: Adam Smith, Karl Marx, Joseph A. Schumpeter i John M. Keynes. L'abril de 1987, es va editar la traducció catalana de J. M. Masferrer de la teoria general de Keynes. L'edició era a cura de tres professors de la facultat: Lluís Argemí, Àngels Martínez-Castells i Francesc Roca. La idea de l'edició va ser d'Ernest Lluch, que encarregà el pròleg a Luis Ángel Rojo, governador del Banc d'Espanya. Eren, decididament, altres temps.