Totalment. Havíem fet un pas important amb la llei d'igualtat d'oportunitats de Zapatero, però la crisi ha afectat els més dèbils. I les dones ho són. Ha augmentat l'atur, la subocupació i el nombre de dones que han hagut d'abandonar la feina per tenir cura de fills o gent gran. D'entre totes, les més perjudicades són les casades amb fills, que normalment han de fer un pas enrere en la seva carrera professional. Això passa perquè a les empreses hi ha una cultura presencialista obsoleta, no hi ha transparència a l'hora d'escollir càrrecs, ni meritocràcia. Les dones estan ben formades i tenen moltes competències, però no arriben a dalt, són invisibles.

A Catalunya no tenim llei d'igualtat. El govern tripartit en va presentar una que va quedar guardada al calaix. Però ara el Parlament ha recuperat la idea i l'està tramitant d'urgència. A alguns partits no els interessa que s'aprovi, però és una normativa bona, i s'ha fet després d'escoltar col·lectius i representants de les dones. Per a nosaltres, si no hi ha una llei de quotes, no hi ha manera que les empreses vulguin les dones als consells d'administració. I està demostrat que les empreses amb dones al consell d'administració són més solvents i competitives, tenen més valors humans i un equip més satisfet.

Tots els països europeus que han aprovat una llei d'aquest tipus han avançat en poc temps. Cal una llei amb quotes o, si no li vols dir així, amb obligació d'equilibri. Per exemple, Angela Merkel, tot i que en principi estava en contra de les quotes, va donar dos anys als empresaris per aconseguir un equilibri. Va amenaçar que, si en dos anys no hi havia aquest equilibri als consells, les cadires que no estiguessin ocupades per dones quedarien buides. I així s'ha avançat. Amb més dones directives, milloraria l'empresa, es crearia ocupació i es racionalitzarien els horaris.

Hi ha un debat important dins de grups feministes sobre si hi ha o no una manera de dirigir en femení. Jo tinc claríssim que sí. És veritat que, de vegades, quan una dona arriba a dalt, adopta postures masculines. Però ho fa per sobreviure, perquè les regles del joc que han posat els homes durant anys són molt bèsties. En el moment en què comenci a haver-hi més dones directives, podran exercir a la seva manera. I com és aquesta manera? D'entrada, les dones estem més adaptades a la convivència i la mediació. No hi hauria hagut crisi si hagués hagut més dones a Lehman Brothers. De fet, els bancs on hi havia més dones no es van endeutar amb coses que no se sabia què eren. Per naturalesa, les dones tenim capacitat de resistència al dolor, capacitat d'adaptació i capacitat de gestionar complexitats.

No. Una bona formació de lideratge femení hauria de reformar l'autoestima de la dona i fer-la conscient que fa les coses bé a la seva manera, que no té per què copiar les dels homes. Per altra banda, els MBA són un altre cas de fuga de talent femení. Les dones són el 60% les universitats, mentre que als MBA, només són el 20% o 25%. Per entrar, has de tenir 35 anys, una edat en què la dona està molt ocupada en la cura de la família. A més, es fan els caps de setmana. És a dir, tot en clau masculina. Aquests cursos tampoc no inclouen casos d'èxit d'empreses fundades o dirigides per dones.

Ser més exigents i unir-se. Ens hem de plantar totes i dir que hi ha prou de treballar de 9 a 5 i que després tothom hauria d'anar a casa a tenir cura de la família. O a passejar per la platja, que així l'endemà serem més creatius. Ens hauríem de posar d'acord, perquè la dinàmica és molt forta, com un mastodont que t'aixafa. No te n'adones i ja t'ha passat la vida. Per exemple, em fan molta pena algunes dones que estan tan centrades a demostrar que, a la feina, són igual que els homes, que arriba un moment que se'ls oblida tenir fills, ni es plantegen si volen o no. O les que es queden embarassades i continuen treballant fins al darrer dia i, després de tenir el nen, tornen en una setmana. Tot per demostrar que són com els homes. I ara hi ha empreses que proposen congelar els òvuls perquè tinguem fills segons els seus interessos. Als països nòrdics fa anys que es van adonar que era un problema social i econòmic que les dones joves no tinguessin fills, fet que els va portar a implantar polítiques de suport. Amb això han aconseguit que els joves tinguin fills. Fins i tot et trobes noies de 23 o 24 anys que han pogut tenir dos fills i després comencen una carrera professional sense aturar-se.

Sí. Tenir fills està penalitzat. S'omplen molt la boca del dret a la vida, però no hi ha una política de suport a les dones que tenen fills. Tot està en contra: les empreses, la societat, la política. Per exemple, si una dona demana reducció de jornada, li posen una creu i ja no la promocionen. Contra això hauríem de lluitar les dones. Volem una política que doni alguna facilitat, sigui un any de permís, com Suècia, sis mesos, o sigui més flexibilitat.

No. O estan subocupades o creen una empresa pròpia. Si féssim horaris com a tots els països europeus, les dones no hauríem de demanar jornada reduïda. I, quan una dona demana reducció de jornada, li treuen una part del sou, però no feina. A més de tenir la carrera marcada, els perjudica en el futur perquè tindran pensions més baixes. En aquests moments les dones a l'Estat espanyol cobren pensions un 35% més baixes que els homes i, segons un estudi de prospecció que va fer la Cambra de Barcelona, d'aquí a trenta anys estarem igual o pitjor. El temps i l'organització de la vida estan pensats en clau masculina. Encara som una societat patriarcal.

Al final, és l'única sortida que tenen. Per això està creixent tant el nombre de dones que crea una empresa. Això també és talent perdut per l'empresa.

Sí. És el gran problema. Hi ha algunes empresàries que han internacionalitzat la seva companyia, però normalment no ho fan perquè tenen fills. A altres països, quan a una dona li donen un càrrec a fora l'home la segueix. Aquí no, acaben renunciant a la feina perquè ells no els segueixen, i es queden amb els fills i el marit.

No. És important, perquè elles tenen una solució professional i són independents econòmicament. I això és determinant perquè, sense aquesta, no hi ha independència emocional. Però cal que s'exigeixi paritat a totes les empreses. I així tot anirà canviant perquè a les dones ens importa més la família.

Sobretot de serveis. Hi ha molt poca tecnologia, per exemple.

Ens penalitza econòmicament i en termes de presència en els llocs de poder. Per això, des de l'Observatori estem intentant crear sinergies i xarxes perquè les dones enginyeres promocionin les que acaben de sortir de la universitat i perquè sensibilitzin les noies joves a escollir aquestes carreres, perquè són les de futur, les de més diner i les de més poder.