Fa uns dies vaig rebre un cor­reu electrònic d'un lec­tor, el que segueix, i com sem­pre, no he variat cap rat­lla:

«[…] em dic [nom de per­sona] i sóc de [nom d'una loca­li­tat espa­nyola], tinc 32 anys i estic casat, amb un fill de set mesos. Ja sé que vostè gai­rebé sem­pre parla de xifres macro­e­conòmiques i gai­rebé sem­pre recita “mit­ja­nes”, però jo no vull adreçar-me a vostè no com una mit­jana ni res macro, sinó més aviat com un pare de família amoïnat per aquesta situ­ació. Jo per­ta­nyo a la gene­ració del mil·lenni i ja tiro la tova­llola com a tre­ba­lla­dor NECES­SARI. Sé que el meu futur és ser un atu­rat més amb 420 eurets al mes, però la meva pre­gunta a vostè és: què hau­ria d'estu­diar el meu fill o quins pas­sos ha de seguir perquè el dia de demà sigui algú que aporti alguna cosa a aquesta soci­e­tat i que no passi el que jo passo. No m'enrot­llo més. Mol­tes gràcies.»

La meva res­posta va ser:

«Bé… vostè dóna dades escas­ses sobre la seva acti­vi­tat i pro­fessió. Vostè no necessària­ment ha de ser un atu­rat. Una de les coses que cada vegada estan més clares és que la subs­tituïbili­tat del fac­tor de tre­ball per pro­ces­sos robo­tit­zats és i serà menor com més gran sigui la impli­cació per­so­nal en la tasca, és a dir, cui­dar i ense­nyar nens de deu anys té molt més lluny l'auto­ma­tit­zació que un tre­ball admi­nis­tra­tiu encara que avui sigui d'alt nivell.

»D'altra banda, si quan es refe­reix a ‘420 eurets al mes' està pen­sant en la renda bàsica penso que la seva quan­tia serà supe­rior perquè ha de cobrir les neces­si­tats essen­ci­als d'una per­sona, i encara que els preus decrei­xin molt a causa dels aug­ments de pro­duc­ti­vi­tat que s'ani­ran pro­duint, entenc que 420 euros és una quan­ti­tat molt baixa tret que esti­gui com­ple­men­tada amb alguna cosa sem­blat als ‘bons de men­jar' vigents als EUA per a les ren­des bai­xes.

»Vostè plan­teja alguna cosa molt lògica perquè se sent pre­o­cu­pat per això: les expec­ta­ti­ves del seu fill; el mal és que vostè demana un impos­si­ble. El seu fill té ara set mesos. Quan hagi de començar a deci­dir què estu­diarà serà l'any 2030-2031, i la segona decisió sobre aquest tema, supo­sant que l'estruc­tura bàsica de la seqüència edu­ca­tiva ‘ense­nya­ment infan­til–bàsic–supe­rior' no canviï, serà cap al 2033, i tot i que es pro­dui­ran més deci­si­ons d'aquest tipus, em paro aquí.

»Tal com s'estan pro­duint els can­vis que s'estan pro­duint, tant per la tipo­lo­gia d'aquests can­vis com per la seva velo­ci­tat, és abso­lu­ta­ment impos­si­ble saber avui qui­nes neces­si­tats de qua­li­fi­cació per­so­nal cal­dran en el període 2030–2040. El que sí que es pot deduir, tret que es pro­du­eixi una invo­lució pro­vo­cada per un cata­clisme, és que la demanda de tre­ball, és a dir, la quan­ti­tat de per­so­nes necessàries per con­tri­buir als pro­ces­sos pro­duc­tius serà baixa perquè l'evo­lució de la tendència serà decrei­xent.

A més, la decisió també dependrà d'ele­ments sobre els quals vostè no té cap influència, com ara el nivell d'intel·ligència del seu fill, el seu caràcter, la seva capa­ci­tat de pro­ac­ti­vi­tat… El meu sug­ge­ri­ment és que, a par­tir d'ara des­perti en ell l'interès per les coses, que faci el pos­si­ble perquè sigui molt curiós, fomenti que pre­gunti i, si al llarg de la seva infància mos­tra una tendència, un gust per alguna cosa o cap per quel­com, ho fomenti perquè aquest gust pot ser la porta d'entrada cap a una pro­fessió.

»Cada vegada s'estén més una rea­li­tat: que l'impor­tant és saber fer alguna cosa inde­pen­dent­ment de com s'hagi obtin­gut aquest conei­xe­ment. A això, s'hi afe­geix que la fle­xi­bi­li­tat que acce­le­ra­da­ment està impreg­nant tots els ordres de la vida s'anirà intro­duint en el sis­tema edu­ca­tiu, la qual cosa sig­ni­fica fórmu­les ober­tes i no tan­ca­des d'apre­nen­tatge i de tre­ball.

Espero que aquests comen­ta­ris li hagin estat útils.»

D'aquí a uns dies podran lle­gir el meu nou lli­bre que va sobre això: pre­gun­tes i qüesti­ons que els meus lec­tors em plan­te­gen i les res­pos­tes que dono, i aquest, el dels fills, és un tema recur­rent. Aquest cor­reu electrònic no és en el lli­bre perquè, òbvi­a­ment, el manus­crit fa set­ma­nes que el vaig haver de tan­car però per­fec­ta­ment hi podria haver estat.

Això que “la gent” i en con­cret els joves “pas­sen de tot” és abso­lu­ta­ment fals; una altra cosa és que ho mani­fes­tin.