Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic d'un lector, el que segueix, i com sempre, no he variat cap ratlla:

«[…] em dic [nom de persona] i sóc de [nom d'una localitat espanyola], tinc 32 anys i estic casat, amb un fill de set mesos. Ja sé que vostè gairebé sempre parla de xifres macroeconòmiques i gairebé sempre recita “mitjanes”, però jo no vull adreçar-me a vostè no com una mitjana ni res macro, sinó més aviat com un pare de família amoïnat per aquesta situació. Jo pertanyo a la generació del mil·lenni i ja tiro la tovallola com a treballador NECESSARI. Sé que el meu futur és ser un aturat més amb 420 eurets al mes, però la meva pregunta a vostè és: què hauria d'estudiar el meu fill o quins passos ha de seguir perquè el dia de demà sigui algú que aporti alguna cosa a aquesta societat i que no passi el que jo passo. No m'enrotllo més. Moltes gràcies.»

La meva resposta va ser:

«Bé… vostè dóna dades escasses sobre la seva activitat i professió. Vostè no necessàriament ha de ser un aturat. Una de les coses que cada vegada estan més clares és que la substituïbilitat del factor de treball per processos robotitzats és i serà menor com més gran sigui la implicació personal en la tasca, és a dir, cuidar i ensenyar nens de deu anys té molt més lluny l'automatització que un treball administratiu encara que avui sigui d'alt nivell.

»D'altra banda, si quan es refereix a ‘420 eurets al mes' està pensant en la renda bàsica penso que la seva quantia serà superior perquè ha de cobrir les necessitats essencials d'una persona, i encara que els preus decreixin molt a causa dels augments de productivitat que s'aniran produint, entenc que 420 euros és una quantitat molt baixa tret que estigui complementada amb alguna cosa semblat als ‘bons de menjar' vigents als EUA per a les rendes baixes.

»Vostè planteja alguna cosa molt lògica perquè se sent preocupat per això: les expectatives del seu fill; el mal és que vostè demana un impossible. El seu fill té ara set mesos. Quan hagi de començar a decidir què estudiarà serà l'any 2030-2031, i la segona decisió sobre aquest tema, suposant que l'estructura bàsica de la seqüència educativa ‘ensenyament infantil–bàsic–superior' no canviï, serà cap al 2033, i tot i que es produiran més decisions d'aquest tipus, em paro aquí.

»Tal com s'estan produint els canvis que s'estan produint, tant per la tipologia d'aquests canvis com per la seva velocitat, és absolutament impossible saber avui quines necessitats de qualificació personal caldran en el període 2030–2040. El que sí que es pot deduir, tret que es produeixi una involució provocada per un cataclisme, és que la demanda de treball, és a dir, la quantitat de persones necessàries per contribuir als processos productius serà baixa perquè l'evolució de la tendència serà decreixent.

A més, la decisió també dependrà d'elements sobre els quals vostè no té cap influència, com ara el nivell d'intel·ligència del seu fill, el seu caràcter, la seva capacitat de proactivitat… El meu suggeriment és que, a partir d'ara desperti en ell l'interès per les coses, que faci el possible perquè sigui molt curiós, fomenti que pregunti i, si al llarg de la seva infància mostra una tendència, un gust per alguna cosa o cap per quelcom, ho fomenti perquè aquest gust pot ser la porta d'entrada cap a una professió.

»Cada vegada s'estén més una realitat: que l'important és saber fer alguna cosa independentment de com s'hagi obtingut aquest coneixement. A això, s'hi afegeix que la flexibilitat que acceleradament està impregnant tots els ordres de la vida s'anirà introduint en el sistema educatiu, la qual cosa significa fórmules obertes i no tancades d'aprenentatge i de treball.

Espero que aquests comentaris li hagin estat útils.»

D'aquí a uns dies podran llegir el meu nou llibre que va sobre això: preguntes i qüestions que els meus lectors em plantegen i les respostes que dono, i aquest, el dels fills, és un tema recurrent. Aquest correu electrònic no és en el llibre perquè, òbviament, el manuscrit fa setmanes que el vaig haver de tancar però perfectament hi podria haver estat.

Això que “la gent” i en concret els joves “passen de tot” és absolutament fals; una altra cosa és que ho manifestin.