Facin la prova i agafin com a referència el que vulguin. Des dels debats sobre la investidura a la presidència del govern espanyol -els previs i els ja formals en el Congrés de Diputats-, fins als de qualsevol tertúlia televisiva o radiofònica, passant per les negociacions i comentaris sobre el full de ruta sobiranista, les estructures d'estat o sobre la moció de confiança al president de la Generalitat.

En tots ells, el probablement problema número u de les nostres societats, la crisi del sistema de pensions, és un tema ignorat, quasi totalment absent, en definitiva un tabú.

Per uns, aquells representants de la política més tradicional, l'absoluta insostenibilitat del sistema de pensions és una desfeta de les finances públiques que gestionen des de fa dècades i el resultat de la covardia amb què han afrontat sempre aquest tema. Òbviament només en volen parlar d'esbiaixada i sense tocar ulls de poll.

Per altres, populistes i antisistema de dretes o d'esquerres, la pura menció de les dificultats evidents d'un sistema com l'espanyol o el francès més orientat a una fórmula de repartiment -en teoria més solidària, propública i fruit (diuen) dels avenços socials-, es fa inacceptable i és sempre sospitós de voler promoure el que anomenen “privatització” del sistema.

El cert és que la profunda crisi dels sistemes de pensions (públiques i privades) està afectant amb virulència tant aquells sistemes més predominantment basats en el repartiment –el nostre- com els de capitalització. Per aquells, la creixent longevitat i, per tant, l'envelliment de les poblacions, unit a nivells d'atur estructural elevats i, per tant, a ràtios cotitzants/pensionistes cada cop més baixes, és una estocada molt dura que no se soluciona d'una manera permanent amb el recurs a finançament addicional via impostos (que també han de recaure sobre els treballadors actius i cotitzants). Per als sistemes de capitalització tradicionals, que òbviament són menys universals i solidaris, però que preserven incentius més adequats, també han arribat uns problemes gravíssims. En els països que amb més contundència havien privatitzat el sistema, una mala gestió i sobretot la intromissió política han generat ja de per si resultats molt llunyans dels promesos. Però ha estat la davallada dels tipus d'interès i, per tant, la rendibilitat dels actius tradicionals sense risc o amb risc moderat (deute públic i corporatiu nacional) el que ha posat aquests sistemes a la corda fluixa, incapaços de generar el rendiment planificat i, per tant, de garantir les prestacions ofertes pels esquemes que s'havien proposat. Un dels pitjors efectes de l'actual repressió financera és aquest càstig a l'estalvi i als estalviadors via baixos tipus d'interès i tot amb comissions i despeses desproporcionades.

Tampoc s'estan salvant aquells països que han apostat per sistemes combinats o mixtos de capitalització i repartiment, si bé aquesta major flexibilitat els està permetent un superior marge de maniobra per confrontar els problemes. Aquests països, Dinamarca, Holanda, Austràlia o Suïssa entre d'altres, tenen al seu favor una competitivitat més alta i una millor situació econòmica; potser originada també en aquesta visió menys dogmàtica de la política econòmica.

Es tracta d'una situació tan greu, no ja per al futur de les joves generacions –que és tràgic-, sinó per a totes aquelles que s'han de jubilar en els propers anys, que el que menys falta fa és aquesta ridícula tendència a no parlar-ne obertament, a no posar-ho en primera línia de qualsevol agenda política.