No gaire. El que veig és que les persones van directes a buscar la resposta sense fer-se cap pregunta. És l'obsessió per la resposta ràpida.

Per por de trobar les respostes autèntiques. Què passaria si tots nosaltres a una determinada edat ens fem la següent pregunta: estic satisfet amb la meva vida realment? No ens la fem perquè sovint la resposta seria negativa.

A mi m'agrada molt fer-me preguntes mentre passejo.

Em fa més feliç trobar les respostes. Tot i que hi ha respostes que per segons quines preguntes si són molt existencials no són fàcils de trobar de manera absoluta. Però em faig moltes petites preguntes. També és molt important que aquest procés de plantejar-se preguntes i buscar les respostes deixi d'angoixar. Jo, que sóc practicant de ioga, he aconseguit prendre-m'ho de manera relaxada. Com deia, la meva fórmula màgica és el passeig.

Depèn. Un 80% de la gent necessita estar de bon humor perquè això d'estar pletòric els fa més creatius. Però per a la resta és tot el contrari: la depressió, l'enuig i l'angoixa vital els donen ales, hi ha molts exemples d'això en el món artístic i cultural, i segur que també empresaris.

Si.

De moment no. Però com que una de les peces importants de la creativitat és l'associació de coses que ningú no ha associat abans, potser això un robot ho pot arribar a imitar.

Sabem per exemple que hi ha dos tipus de creativitat: una deliberada, que és més estructurada i lògica, que en el cervell seria tota l'escorça prefrontal; i darrerament s'han descobert altres zones del cervell on també resideix la creativitat, és la xarxa per defecte, que és la part del cervell que està relacionada amb la imaginació, la visualització del futur, la intuïció, les connexions remotes entre conceptes que no tenen res a veure... Quines constatacions hi ha? Que la gent altament creativa combina molt més bé les dues, viu molt més en el món espontani, però també sap convertir idees boges i molt espontànies en idees que tenen un sentit. Per tant, del que es tracta és de treballar molt més integralment les capacitats creatives del cervell. La majoria de la gent viu massa instal·lada en un cervell de lògica pura i això li resta potència. Ara bé, el transit del cervell deliberat a l'espontani per a la gent deliberada fa una mica de por.

Per que la gent espontània en l'extrem tendeix a la psicopatologia. Perquè el que fa el cervell és que si em concentro en un objecte, el cervell m'ajuda amb tot un sistema de filtres que anul·la tot el que no és rellevant per a aquesta fita. Això està molt bé però és molt limitat. Les persones més espontànies tenen, podríem dir, un defecte i el filtre del cervell té com més porositat i els entren més idees que no tenen res a veure i poden fer associacions. Però quan aquestes porositats són molt grans això els porta al deliri i a l'esquizofrènia.

Exacte. Aquest és el treball de la investigadora Shelley Carson, de Harvard. No vol dir que totes les persones altament creatives arribin a manifestar la psicopatologia, perquè hi ha factors protectors com ara la intel·ligència general, la flexibilitat mental o la memòria.

Hi ha exercicis de mindfulness que ajuden a deixar el còrtex prefrontal en stand-by i la xarxa per defecte s'expandeix.

Penso que hi ha un conjunt de problemes: els nens van a l'escola realment motivats? Els professors els estimulen o es limiten a marcar unes pautes i punt? Les aules inciten a l'experimentació o reprodueixen un esquema medieval per estar assegut i escoltar la lliçó? Valorem les persones de manera més global, més holística, o mantenim aquesta obsessió malaltissa per avaluar-lo tot, per posar nota? Som capaços de detectar les habilitats individuals o observem el grup com un conjunt? La resposta a aquestes preguntes fa que les escoles encara tinguin un camí molt llarg per recórrer. Però hi ha a casa nostra esforços molt destacats.

Em situaria en un punt mitjà. Cada cop hi ha més consciència que no es pot treballar com sempre. Però no de la forma més contundent que a mi m'agradaria. Moltes empreses tracten la creativitat com una cosa pintoresca.