Ja abans de començar l'acte al Palais des Acadèmies de Brussel·les, les cares dels assistents eren majoritàriament llargues. El programa d'intervencions i debats estava pensat per espantar els pocs banquers que encara no ho estaven, després de les repetides males notícies recents que han afectat el sector. Un antic cap de reguladors financers -ara més aviat dedicat a l'activitat privada- no deixava d'exclamar entre passadissos: “S'ha de fer quelcom a escala europea, i ben ràpid.”

Érem a l'anomenada cimera bancària europea que cada any organitza la patronal de patronals bancàries, la Federació Europea de Banca (EBF), amb seu social a la capital belga, per analitzar l'esdevenir del sector.

El motto o lema de la jornada d'aquest any no podia ser més revelador de l'estat en què es troben les entitats de crèdit del continent i de les intencions dels organitzadors: Embracing disruption, que en traducció lliure, aproximada i adaptant el terme podria ser: “Abraçant o acceptant els trastorns” o “les pertorbacions”; o si em permeten mantenir l'anglicisme ja prou usual: “Convisquin amb la disrupció”.

I és que és així. La banca, tot just sortida o sortint de la crisi, o no encara -casos banca italiana, DB, etcètera-, està sotmesa a unes pressions -les disrupcions-, ara i per als pròxims anys, d'un calibre molt preocupant.

La primera, la seva pròpia estructura de costos i els seus balanços, que no acaben de fer net en un gran nombre d'entitats que han substituït en ocasions actius immobiliaris depreciats o morosos per una quasi bombolla de deute públic que, lògicament, amb els tipus actuals, no pot fer altra cosa que devaluar-se en els pròxims anys. És ben cert que les reestructuracions realitzades han estat notables, però els bancs en general encara estan sobredimensionats en estructura i amb actius operacionals innecessaris per fer la banca del segle XXI.

La segona gran disrupció és la reguladora. El seu resum més acurat pot ser que “a més activitat creditícia -és a dir, a més negoci- la regulació requereix sempre més capital; i a més capital exigit, menys rendibilitat”. Com encertadament declarava el patró dels bancs i banquers espanyols, José Maria Roldán, queixant-se davant dels principals reguladors bancaris del continent en el fòrum bancari belga: “La tranquil·litat bancària no pot ser la pau dels cementiris.”

En tercer lloc, els bancs estan sotmesos a una amenaça imparable que la banca voldria integrar però que no té aturador. Es tracta dels trastorns o canvis digitals que estan revolucionant els serveis financers tradicionals i creant-ne d'altres. Poden produir-se adaptacions i integracions (de fet, adquisicions de la banca) amb les fintech però en l'horitzó, el més perillós no és el conjunt de start-up amb disrupció innovadora, sinó l'amenaça de fer banca de les grans empreses tecnològiques que posseeixen les aplicacions, les dades de clients i, si fa falta, tot el capital necessari per irrompre en el sector quan ho decideixin. No seria sorprenent veure aviat l'entrisme d'alguna d'aquestes companyies que, no tan curiosament, són ja dos dels tres principals sponsors de la mateixa cimera: Microsoft i una fintech important, generadora d'aplicacions financeres.