Ja abans de començar l'acte al Palais des Acadèmies de Brus­sel·les, les cares dels assis­tents eren majo­ritària­ment llar­gues. El pro­grama d'inter­ven­ci­ons i debats estava pen­sat per espan­tar els pocs ban­quers que encara no ho esta­ven, després de les repe­ti­des males notícies recents que han afec­tat el sec­tor. Un antic cap de regu­la­dors finan­cers -ara més aviat dedi­cat a l'acti­vi­tat pri­vada- no dei­xava d'excla­mar entre pas­sa­dis­sos: “S'ha de fer quel­com a escala euro­pea, i ben ràpid.”

Érem a l'ano­me­nada cimera bancària euro­pea que cada any orga­nitza la patro­nal de patro­nals bancàries, la Fede­ració Euro­pea de Banca (EBF), amb seu social a la capi­tal belga, per ana­lit­zar l'esde­ve­nir del sec­tor.

El motto o lema de la jor­nada d'aquest any no podia ser més reve­la­dor de l'estat en què es tro­ben les enti­tats de crèdit del con­ti­nent i de les inten­ci­ons dels orga­nit­za­dors: Embra­cing dis­rup­tion, que en tra­ducció lliure, apro­xi­mada i adap­tant el terme podria ser: “Abraçant o accep­tant els tras­torns” o “les per­tor­ba­ci­ons”; o si em per­me­ten man­te­nir l'angli­cisme ja prou usual: “Con­vis­quin amb la dis­rupció”.

I és que és així. La banca, tot just sor­tida o sor­tint de la crisi, o no encara -casos banca ita­li­ana, DB, etcètera-, està sot­mesa a unes pres­si­ons -les dis­rup­ci­ons-, ara i per als pròxims anys, d'un cali­bre molt pre­o­cu­pant.

La pri­mera, la seva pròpia estruc­tura de cos­tos i els seus balanços, que no aca­ben de fer net en un gran nom­bre d'enti­tats que han subs­tituït en oca­si­ons actius immo­bi­li­a­ris depre­ci­ats o moro­sos per una quasi bom­bo­lla de deute públic que, lògica­ment, amb els tipus actu­als, no pot fer altra cosa que deva­luar-se en els pròxims anys. És ben cert que les rees­truc­tu­ra­ci­ons rea­lit­za­des han estat nota­bles, però els bancs en gene­ral encara estan sobre­di­men­si­o­nats en estruc­tura i amb actius ope­ra­ci­o­nals inne­ces­sa­ris per fer la banca del segle XXI.

La segona gran dis­rupció és la regu­la­dora. El seu resum més acu­rat pot ser que “a més acti­vi­tat cre­ditícia -és a dir, a més negoci- la regu­lació reque­reix sem­pre més capi­tal; i a més capi­tal exi­git, menys ren­di­bi­li­tat”. Com encer­ta­da­ment decla­rava el patró dels bancs i ban­quers espa­nyols, José Maria Roldán, quei­xant-se davant dels prin­ci­pals regu­la­dors ban­ca­ris del con­ti­nent en el fòrum ban­cari belga: “La tran­quil·litat bancària no pot ser la pau dels cemen­ti­ris.”

En ter­cer lloc, els bancs estan sot­me­sos a una amenaça impa­ra­ble que la banca vol­dria inte­grar però que no té atu­ra­dor. Es tracta dels tras­torns o can­vis digi­tals que estan revo­lu­ci­o­nant els ser­veis finan­cers tra­di­ci­o­nals i cre­ant-ne d'altres. Poden pro­duir-se adap­ta­ci­ons i inte­gra­ci­ons (de fet, adqui­si­ci­ons de la banca) amb les fin­tech però en l'horitzó, el més perillós no és el con­junt de start-up amb dis­rupció inno­va­dora, sinó l'amenaça de fer banca de les grans empre­ses tec­nològiques que pos­se­ei­xen les apli­ca­ci­ons, les dades de cli­ents i, si fa falta, tot el capi­tal neces­sari per irrom­pre en el sec­tor quan ho deci­dei­xin. No seria sor­pre­nent veure aviat l'entrisme d'alguna d'aques­tes com­pa­nyies que, no tan curi­o­sa­ment, són ja dos dels tres prin­ci­pals spon­sors de la mateixa cimera: Micro­soft i una fin­tech impor­tant, gene­ra­dora d'apli­ca­ci­ons finan­ce­res.