Les pensions a Espanya (encara que no només)
Comencem pel final: el problema de les pensions, a tot arreu, però a Espanya moltíssim més, resideix que els ingressos del sistema són menors que les despeses, però a l'inrevés del que va dir el govern anterior i suposo que seguirà dient l'actual, el culpable de tal cosa no són les despeses, de fet la despesa social a Espanya representa el 15,8% del PIB mentre que la mitjana europea es troba en el 17,2%. El culpable són uns ingressos insuficients per fer front a les despeses.
Els ingressos. Al pressupost que es va elaborar al 2015 per al 2016 es va pressupostar que els ingressos de la Seguretat Social creixerien el 6,7%, no obstant això el creixement dels ingressos el 2016 és del 2,8%. Insuficients sens dubte per fer front a unes despeses que creixen al 3,3%, raó per la qual aquest any s'espera un dèficit en les pensions de 15 mM€ i de 19 mM€ el pròxim.
Com s'arregla això? Doncs els últims cinc anys, recorrent al fons de reserva de la Seguretat Social, la guardiola, que al 2011 va aconseguir el seu màxim: 67 mM€. Però aquest fons ha anat minvant; de fet, si la tendència es manté, acabarà aquest any amb 13,5 mM€ i caurà en el 2017 a -2,7 mM€, de tal manera que si no es produeixen injeccions de fons en el sistema els pensionistes es quedaran sense paga extra el Nadal del 2017 i no la recuperaran més, perquè les pagues extres s'han estat pagant amb aquest fons de reserva. No hi ha ni política ni ideologia en això.
I no s'ha fet res per solucionar aquesta situació? Doncs sí. Al 2010 es va introduir la primera reforma de les pensions en endurir-se els requisits d'accés al cobrament d'una pensió; al 2012 es van introduir dues fórmules per calcular l'increment que anualment experimentarien les pensions en funció dels ingressos del sistema i de l'evolució demogràfica; a això cal afegir-hi que durant un munt de temps s'està gestant la fantàstica sorpresa que es trobaran les pensions màximes quan els seus perceptors hagin de percebre-les, ja que s'estan revaloritzant menys del que les bases estan augmentant, la qual cosa pot suposar pèrdues de fins al 40% al 2050 (si és que l'actual sistema de pensions continua llavors operatiu).
Bé, la pregunta és òbvia: per què s'ha arribat a aquesta situació en què els ingressos són insuficients si es va crear un fons de reserva amb els superàvits que tenia el sistema? Fonamentalment per tres raons:
1) Per la tremenda desocupació que hi ha a Espanya. (per aconseguir autèntica consciència del nivell de desocupació que hi ha avui a Espanya només cal recordar el que va dir recentment el president de la República Francesa en relació a la taxa de desocupació de França: va dir que era “horrible”; doncs bé, el d'Espanya pràcticament el duplica).
2) Per l'enorme nivell d'ocupació temporal i de subocupació existent a Espanya, cosa que suposa uns molt baixos nivells salarials. Simplement cal tenir present que sobre una població assalariada de 16 M de persones, 3,7 M tenen una remuneració de 300 € o menys i 5,8 M la tenen inferior al salari mínim interprofessional. En conseqüència, quins ingressos poden sortir d'unes bases de cotització que corresponen a uns salaris com aquests?
La competitivitat.
La conclusió de tot això és que si no es realitza algun tipus de correcció en l'operativa de l'actual sistema de pensions, amb les bases que coneixem i amb els imports que coneixem, aquest és purament i simplement insostenible.
Bé, arribats a aquest punt, què es pot fer? Les possibilitats, encara que no ho sembli, són variades. D'entrada, i amb caràcter general, penso que hauria de realitzar-se una auditoria integral en relació a si s'estan gastant de forma eficient els ingressos que a Espanya s'obtenen per qualsevol tipus de figura fiscal o recaptatòria, és a dir, si es gasta bé el que s'ingressa, i penso que hauria d'encomanar-se aquesta tasca a un organisme que a Espanya té poder absolut (una altra cosa és que avui l'utilitzi): el Tribunal de Comptes. Penso que aquesta anàlisi podria aportar una molt útil informació.
Pel costat operatiu, d'una banda podria eliminar-se el fonament sobre el qual se sosté el nostre sistema de pensions que és el vigent en la majoria dels països que disposen d'un sistema de pensions: el repartiment basat en la solidaritat intergeneracional, de tal manera que les generacions que en un moment donat estan actives i ocupades paguen amb les seves cotitzacions les pensions de les generacions que en aquest moment les estan percebent. Això podria canviar i passar a un sistema de capitalització amb una part fixa i una altra variable en virtut del qual cadascú percebria una pensió en funció del que ha aportat i en funció de la marxa dels mercats i del bon saber fer del fons o fons en els quals hagi confiat.
Per un altre costat es podrien treure de la Seguretat Social les pensions no contributives -viduïtat i orfandat fonamentalment- (uns 23 mM€), passar-les a pressupostos generals i finançar-les amb impostos.
Contributiu o assistencial.
Finalment, adequant les pensions als ingressos obtinguts a cada moment, bé prenent per al càlcul de la pensió la totalitat de la vida laboral d'una persona, bé retallant un percentatge cada any a fi d'adequar despeses en pensions a ingressos per cotitzacions socials.
La primera possibilitat, transitar a un sistema de capitalització, l'obviarem, tant perquè a Europa ningú no la defensa com perquè seria -ja ho és- d'entrada rebutjada per la majoria de la població a la qual s'expliqués detalladament, el que ha succeït a Xile, país que sí disposa d'un sistema de capitalització: la pensió mitjana ha caigut en termes reals considerant un horitzó de llarg termini. Ara com ara, un sistema de capitalització tan sols es contempla des d'una possibilitat de col·lapse imminent del sistema de pensions, un fet que no és previsible.
La segona possibilitat no resol el problema, tan sols el dilata en el temps. Alliberada la Seguretat Social d'aquests 23 mM€ tindria un superàvit temporal, però el problema passaria a pressupostos generals: Espanya hauria de trobar un 2,2% del seu PIB cada any -i amb tendència a l'alça- per fer front a aquestes pensions no contributives, això en un entorn en què Espanya ha signat, juntament amb els seus socis de la UE, uns compromisos pressupostaris amb Brussel·les: aconseguir un dèficit del 0,0% el 31 de desembre del 2020.
Convertir l'actual sistema contributiu en un d'assistencial no sembla que fos acceptat per la immensa majoria de les persones que han estat cotitzant amb el convenciment que percebrien com a pensió un import en línia amb el cotitzat, i més encara tenint en compte que bastants dels actuals pensionistes i molts dels qui ara s'estan jubilant han tingut contractes indefinits a temps complet amb salaris que durant anys han estat indexats a la inflació. Passar a un sistema assistencial seria una mesura que hauria de ser imposada de forma coercitiva.
Arribats a aquest punt la pregunta hauria de ser: i l'estalvi personal i familiar, quin paper juga en aquesta història? L'estalvi ocuparà un lloc central en el futur dels pensionistes, fonamentalment complementant uns imports que sens dubte seran insuficients per mantenir el nivell de vida que van preveure a la jubilació. El gran problema, l'enorme problema d'Espanya, radica en la baixa o molt baixa capacitat d'estalvi preventiu de l'espanyol mitjà, ja que la majoria d'espanyols s'han dedicat a estalviar en maó, la qual cosa ha donat lloc a uns deutes familiars enormes en molts casos impagables.
A Espanya la capacitat mitjana d'estalvi no és baixa si es té en compte el sacrifici que la població és capaç de fer per obtenir allò que li interessa, però a Espanya la població en general ha considerat que la seva renda després de la seva jubilació -una jubilació que en moltíssims casos era esperada i desitjada- seria coberta per una pensió que estava en funció del cotitzat, i mai no va considerar, ni pel més remot, que això pogués ser d'una altra manera. Els plans de pensions? Fonamentalment la seva rendibilitat ha estat i encara és, encara que cada vegada menys, fiscal.
El meu suggeriment és que, tret que disposin d'un patrimoni suficient per cobrir les seves expectatives després de la seva jubilació, si la seva salut els ho permet i les seves professions els satisfan, no es jubilin, continuïn treballant, perquè l'alternativa penso que serà, en innombrables casos, una pèrdua significativa del seu poder adquisitiu. Molt significativa.
Gairebé me n'oblidava. Està començant a dir-se que existeix una altra opció per solucionar el problema de les pensions. Imaginen quina és? Doncs és … emetre deute públic! I es justifica: com que el deute d'Espanya és volgut –perquè Espanya paga com un clau els seus interessos: 30 mM a l'any–, doncs ja està: s'emet (a més del bilió que Espanya ja té) deute públic i es complementen així els ingressos de la Seguretat Social i a córrer. Si aquesta ha de ser la solució penso que les coses estan francament pitjor del que es diu i molt pitjor que seran.
