Avui ningú ja no té dubtes que quan Catalunya assoleixi la independència no hi haurà cap fugida significativa d'empreses i, encara menys, de bancs, que no renunciaran pas a continuar fent negoci i a mantenir la quota de mercat al nostre país. Hi ha també qui s'espanta que en cas d'independència quedaríem en mans del duopoli de les grans entitats catalanes que resten. Res més allunyat de la realitat. Només cal tenir present que la segona entitat financera a Catalunya és, amb molta distància sobre la tercera, el BBVA, que acaba de fer una clara aposta d'implantació a Catalunya amb la incorporació en dues tongades de quatre de les onze caixes catalanes preexistents.

Tot i amb això, o precisament per això, ara és més oportú que mai que ens plantegem quina mena de sistema financer convé a l'economia i a la societat catalana en un futur pròxim. Un futur en què ja tindrem les eines –cada cop més limitades, això sí- que té qualsevol estat independent de la zona euro per configurar un sistema creditici que afavoreixi els interessos generals del país.

Hem de descartar, d'entrada, el retorn al sistema de caixes d'estalvis que algunes veus mitifiquen. Les caixes feia temps que havien abandonat les preteses virtuts de la gestió de proximitat de l'estalvi popular i, des de les progressives liberalitzacions dels anys 80 i 90, havien emprès una esbojarrada cursa per créixer fora del seu àmbit territorial tradicional i havien assumit més riscos dels raonables a dalt de la bombolla immobiliària. L'absència d'accionistes davant els quals va haver de respondre va afavorir la manca de control real de les caixes i és una barrera infranquejable als ulls europeus per replicar, en un futur, aquest tipus d'entitats.

Per a una economia com la catalana, basada en multitud d'empreses de totes mides i amb clara vocació exportadora, el que ens convé és dependre molt menys dels bancs per atendre les necessitats financeres de les nostres empreses i dels nostres ciutadans. Primer, perquè ja hem vist que l'exagerada dependència de les economies occidentals del sistema financer convencional obliga les administracions públiques a córrer a rescatar-lo en cas de dificultats. Segon, perquè encara que no hàgim de conformar-nos amb un duopoli, el nivell de concentració que s'ha produït ha generat una situació oligopolística que restringeix la competència, l'eficàcia i la innovació.

Per reduir la nostra dependència de la banca tradicional, primer cal evitar tornar a caure en els alts nivells d'endeutament –tant d'empreses com de particulars– que havíem assolit, que ha ofegat moltes empreses inicialment viables i ha deprimit el consum amb més intensitat del que la simple caiguda de les rendes hauria d'haver produït. Esperem que tots plegats hàgim après la lliçó, una lliçó que pot ser fàcil d'oblidar si es reprodueixen més bombolles, començant per les immobiliàries.

En segon lloc, cal obrir el mercat, ara tancat de facto, a la competència internacional. Les entitats europees han de poder treballar amb veritable igualtat de condicions que la resta, començant per les espanyoles, que seran igual d'estrangeres que les altres.