Lluny queden els anys de la guerra freda durant els quals les posicions antagòniques entre els EUA i la Unió Soviètica feien incrementar els seus arsenals militars, per si s'havia d'actuar, però ambdós bàndols sabien que el millor era mantenir l'equilibri de la por, perquè la confrontació hauria estat nefasta per a tots dos i també per a la humanitat. Aquest equilibri va provocar que els estats de la UE no tinguessin la necessitat de preocupar-se per la pròpia seguretat perquè ja hi havia els EUA i l'OTAN, que els cobrien les espatlles. Ara, però, la realitat és una altra ben diferent i ja Obama, aprofitant les seves visites a Europa, ha deixat anar que els estats europeus haurien d'incrementar la despesa en la pròpia seguretat i també la seva aportació a l'OTAN. I aquesta posició s'ha vist clarament apuntalada amb l'aparició del nou president dels Estats Units, que ja ha manifestat que Europa s'ha d'espavilar i ser més autosuficient en seguretat i defensa. La realitat ens mostra que els EUA destinen a defensa un 4% del producte interior brut, molt per sobre que qualsevol altre estat del planeta i més si ho mirem en valors absoluts, però també és cert que la Xina, Rússia, Turquia i altres estats superen en escreix el que hi destinen els estats europeus, entre els quals només el Regne Unit i França s'acosten al 2% del PIB i la majoria no arriben a l'1,5%. En aquest escenari els estats membres de la UE varen aprovar fa uns mesos, en el Consell Europeu de Bratislava, explorar vies de coordinació en seguretat i defensa i augmentar-ne la dotació, però és evident que és un tema complex perquè, davant la situació de crisi econòmica, els governs no veuen que sigui el millor moment per plantejar-ho, encara que s'expliqui que és per a la seguretat i es posi a la balança la necessitat de controlar el terrorisme, i tot això exposar-ho a una població europea, la majoria de la qual es declara pacifista.

La situació ideal seria reduir la inversió en seguretat i defensa, però això requereix que ho fessin tots els estats del planeta i és evident que aquesta voluntat no es percep i la realitat ens mostra que els estats potents aposten per la via de disposar de més capacitat militar, de més hard power, per fer-se respectar i actuar si cal.

Així les coses, els governs europeus hauran de valorar quin camí prenen i la Unió Europea en general veure si es continua amb la més còmoda situació d'exercir la influència amb la diplomàcia i les paraules que amb les armes, o sigui utilitzant el soft power, o bé fer el salt cap al hard power. Abans Europa s'ho podia permetre, ara haurà de valorar quina és la millor opció per trobar l'equilibri entre la seguretat i poder garantir la llibertat dels ciutadans. I s'entrarà en el debat de si cal gastar més en seguretat, militar i policial, o continuar com actualment. En aquest escenari, la ciutadania hi té molt a dir, perquè a la fi és qui en patirà les conseqüències.