El passat dia 30 de novembre El País va publicar una entrevista a Mario Draghi, president del BCE. Comencem pel final. El president del BCE fa una exposició de manual a les preguntes que se li plantegen, la qual cosa suposa quedar-se en allò merament formal a pesar que les mesures que pren l'entitat que presideix tenen implicacions tremendes en temes i facetes sobre els quals no diu absolutament res. Així, en les seves respostes no trobaran ni una sola paraula, ni un sol esment, a la subocupació ni a la precarització laboral en les quals cada vegada es troben atrapats més europeus, ni a la taxa de pobresa, ni a la població en risc d'exclusió social, ni a la creixent desigualtat de rendes, ni a l'accelerada reducció de la classe mitjana, ni a l'impagable deute d'estats, empreses i famílies, i no ho fa, penso, no perquè no conegui aquestes circumstàncies, sinó perquè, purament i simplement, no les creu importants, significatives, determinants. Anem al detall.

N'ignoro el motiu, però existeix un consens generalitzat a considerar a tot arreu Mario Draghi com l'heroi que va salvar l'euro, i bé... sí, el va salvar, però penso que el va salvar per una raó: perquè a ningú enlloc li interessava un cataclisme en l'euro, és a dir, a tothom li interessava que l'euro fos salvat. També existeix un consens generalitzat que el president del BCE va aconseguir doblegar la intransigència de la cancellera de ferro al fet que s'engeguessin programes de compra de deute, i és cert, ho va aconseguir; el que no sé és quant van influir en això els superproblemes en els quals, segons es diu, estan sumits diversos bancs alemanys.

En un moment de l'entrevista diu: “Les preocupacions dominants dels ciutadans de la Unió són ara la immigració, la seguretat antiterrorista, la defensa, la protecció de les fronteres.” No dic que no, però coses com la desocupació pròpia i de familiars, el futur dels fills, la viabilitat de les pensions, la protecció en la vellesa, no són preocupacions dominants de molts europeus? Ell té més dades que jo, possiblement és com diu, però...

En un altre moment apunta: “Les enquestes revelen que l'accés al crèdit ha deixat de ser un problema.” Segur, segur; el problema rau en el fet que no hi ha suficient demanda solvent de crèdit. Un tema de matís encara que fonamental, sobretot considerant la morositat i la impagadositat present a diversos països.

I més endavant: “(...) els baixos tipus són imprescindibles per a la plena recuperació (...)”. Penso que Draghi s'expressa com si el que s'estigués vivint fossin les conseqüències d'una infecció i els baixos tipus, els antibiòtics per guarir-la; però el que estem vivint és un càncer i un càncer no es guareix amb amfetamines que és el que, en definitiva, són els baixos tipus d'interès i les compres massives de deute públic i de grans empreses.

Molt interessant és aquesta part: “La política fiscal a la UE és, bàsicament, un procés basat en regles i correspon a la Comissió la tasca de vigilar el seu compliment. Fem un pas enrere. En la política monetària hem seguit un altre camí: canviem d'un sistema dominat per regles a un altre basat en institucions, a una integració monetària institucional. Què és el que dóna millor resultat? Jutgin vostès.” La lectura que faig d'aquestes paraules és simple: s'ha canviat de forma de fer perquè les coses pinten fotudes; a veure si amb aquesta forma de fer es guanya suficient temps per acabar d'engegar el nou model, i a partir d'aquí...

I més endavant: “L'eurozona està formada per països molt diferents: això implica polítiques fiscals diferents”, la qual cosa obre la porta a una reflexió: llavors, és lògic que països tan diferents –cosa que implica economies molt diferents– tinguin, comparteixin la mateixa moneda? I immediatament afegeix: “Però si la crisi ha deixat clara una cosa és que molts dels socis no tenien posicions fiscals sostenibles. No hi havia espai fiscal per lluitar contra la crisi.” Evident, perquè ens trobem en una crisi sistèmica, i la política fiscal no serveix per lluitar contra aquest tipus de crisi. La depressió ho va demostrar amb gran claredat.

Per a la reflexió en queda una que Draghi realitza cap al final: “Una de les raons principals de la crisi financera va ser la desregulació cega que va tenir lloc en els primers anys d'aquest segle i els últims de la dècada dels 90. Això va portar a la creació dels actius tòxics, a l'opacitat dels mercats, als excessos que van provocar la crisi financera mundial i la recessió. Als EUA, l'origen de la crisi va ser sobretot financer. Després es va contagiar a Europa, als seus bancs, als seus governs, a una economia molt endeutada, a una banca que també estava infracapitalitzada i va escanyar el crèdit. El perjudici va ser més gran a Europa perquè per sota d'aquests símptomes palpitava una competitivitat declinant durant anys per la falta de reformes estructurals.” Penso que hauria d'aprofundir més en aquesta idea tenint en compte que en el període en què amb més virulència es va posar de manifest aquesta crisi va ser entre gener del 2002 i gener del 2006, període durant el qual Mario Draghi va ocupar el càrrec de vicepresident per Europa al banc Goldman Sachs, un dels agents que més es van beneficiar de tal desregularització.

Una anotació final dedicada a Espanya: “Espanya va fer reformes, i per això té un creixement notable i ha reduït sensiblement la seva taxa d'atur.” Però ni piu en relació amb com s'ha repartit aquest creixement; sense aprofundir en què s'ha basat aquest creixement: Tipus d'interès sota zero, petroli regalat, salaris a la baixa, facilitat d'acomiadament...; ni en la qualitat de l'ocupació que s'ha creat; ni en la incapacitat de la Seguretat Social per fer front a les pensions...En l'edició en paper apareix una imatge del president “en un moment de l'entrevista” (es pot llegir al peu). En ella el seu rostre sembla que transpira els seus pensaments: “Pensant-ho bé, vaja paper que m'ha tocat exercir en aquesta crisi. En fi, és el que hi ha.”Prenguin nota que l'última pregunta i l'última resposta que figuren en l'edició digital no apareixen en la versió escrita, aquesta:“P. Si torna la crisi no és descartable un nou episodi de turbulències en la banca, amb febleses a diversos països. Cal aplicar estrictament la directiva de resolució bancària [que fixa l'ordre dels creditors a l'hora de perdre els seus diners en una crisi bancària]?R. Durant la crisi, tothom insistia que els contribuents han de deixar de pagar pels excessos del sector financer, pels errors dels bancs. Això es va traduir en la directiva de resolució. Però tant la directiva com les regles d'ajudes d'Estat deixen marge a la Comissió per a la seva interpretació. Però deixi'm dir que la millor protecció contra regles que exigeixen que els creditors cotitzin en els rescats bancaris, una cosa que sol venir associada a greus problemes polítics i econòmics, és que tots els bancs tinguin matalassos per al cas que hi hagi problemes, amb actius que puguin usar-se amb facilitat per absorbir pèrdues. Això és clau.”És a dir, que el fet que faci fallida un banc té unes conseqüències tan tremendes que arribat el cas... Per meditar.