El pas­sat dia 30 de novem­bre El País va publi­car una entre­vista a Mario Draghi, pre­si­dent del BCE. Comen­cem pel final. El pre­si­dent del BCE fa una expo­sició de manual a les pre­gun­tes que se li plan­te­gen, la qual cosa suposa que­dar-se en allò mera­ment for­mal a pesar que les mesu­res que pren l'enti­tat que pre­si­deix tenen impli­ca­ci­ons tre­men­des en temes i face­tes sobre els quals no diu abso­lu­ta­ment res. Així, en les seves res­pos­tes no tro­ba­ran ni una sola paraula, ni un sol esment, a la sub­o­cu­pació ni a la pre­ca­rit­zació labo­ral en les quals cada vegada es tro­ben atra­pats més euro­peus, ni a la taxa de pobresa, ni a la població en risc d'exclusió social, ni a la crei­xent desi­gual­tat de ren­des, ni a l'acce­le­rada reducció de la classe mit­jana, ni a l'impa­ga­ble deute d'estats, empre­ses i famílies, i no ho fa, penso, no perquè no cone­gui aques­tes cir­cumstàncies, sinó perquè, pura­ment i sim­ple­ment, no les creu impor­tants, sig­ni­fi­ca­ti­ves, deter­mi­nants. Anem al detall.

N'ignoro el motiu, però exis­teix un con­sens gene­ra­lit­zat a con­si­de­rar a tot arreu Mario Draghi com l'heroi que va sal­var l'euro, i bé... sí, el va sal­var, però penso que el va sal­var per una raó: perquè a ningú enlloc li interes­sava un cata­clisme en l'euro, és a dir, a tot­hom li interes­sava que l'euro fos sal­vat. També exis­teix un con­sens gene­ra­lit­zat que el pre­si­dent del BCE va acon­se­guir doble­gar la intran­sigència de la can­ce­llera de ferro al fet que s'enge­gues­sin pro­gra­mes de com­pra de deute, i és cert, ho va acon­se­guir; el que no sé és quant van influir en això els super­pro­ble­mes en els quals, segons es diu, estan sumits diver­sos bancs ale­manys.

En un moment de l'entre­vista diu: “Les pre­o­cu­pa­ci­ons domi­nants dels ciu­ta­dans de la Unió són ara la immi­gració, la segu­re­tat anti­ter­ro­rista, la defensa, la pro­tecció de les fron­te­res.” No dic que no, però coses com la deso­cu­pació pròpia i de fami­li­ars, el futur dels fills, la via­bi­li­tat de les pen­si­ons, la pro­tecció en la vellesa, no són pre­o­cu­pa­ci­ons domi­nants de molts euro­peus? Ell té més dades que jo, pos­si­ble­ment és com diu, però...

En un altre moment apunta: “Les enques­tes reve­len que l'accés al crèdit ha dei­xat de ser un pro­blema.” Segur, segur; el pro­blema rau en el fet que no hi ha sufi­ci­ent demanda sol­vent de crèdit. Un tema de matís encara que fona­men­tal, sobre­tot con­si­de­rant la moro­si­tat i la impa­ga­do­si­tat pre­sent a diver­sos països.

I més enda­vant: “(...) els bai­xos tipus són impres­cin­di­bles per a la plena recu­pe­ració (...)”. Penso que Draghi s'expressa com si el que s'estigués vivint fos­sin les con­seqüències d'una infecció i els bai­xos tipus, els antibiòtics per gua­rir-la; però el que estem vivint és un càncer i un càncer no es gua­reix amb amfe­ta­mi­nes que és el que, en defi­ni­tiva, són els bai­xos tipus d'interès i les com­pres mas­si­ves de deute públic i de grans empre­ses.

Molt interes­sant és aquesta part: “La política fis­cal a la UE és, bàsica­ment, un procés basat en regles i cor­res­pon a la Comissió la tasca de vigi­lar el seu com­pli­ment. Fem un pas enrere. En la política monetària hem seguit un altre camí: can­viem d'un sis­tema domi­nat per regles a un altre basat en ins­ti­tu­ci­ons, a una inte­gració monetària ins­ti­tu­ci­o­nal. Què és el que dóna millor resul­tat? Jut­gin vostès.” La lec­tura que faig d'aques­tes parau­les és sim­ple: s'ha can­viat de forma de fer perquè les coses pin­ten fotu­des; a veure si amb aquesta forma de fer es gua­nya sufi­ci­ent temps per aca­bar d'enge­gar el nou model, i a par­tir d'aquí...

I més enda­vant: “L'euro­zona està for­mada per països molt dife­rents: això implica polítiques fis­cals dife­rents”, la qual cosa obre la porta a una reflexió: lla­vors, és lògic que països tan dife­rents –cosa que implica eco­no­mies molt dife­rents– tin­guin, com­par­tei­xin la mateixa moneda? I imme­di­a­ta­ment afe­geix: “Però si la crisi ha dei­xat clara una cosa és que molts dels socis no tenien posi­ci­ons fis­cals sos­te­ni­bles. No hi havia espai fis­cal per llui­tar con­tra la crisi.” Evi­dent, perquè ens tro­bem en una crisi sistèmica, i la política fis­cal no ser­veix per llui­tar con­tra aquest tipus de crisi. La depressió ho va demos­trar amb gran clare­dat.

Per a la reflexió en queda una que Draghi rea­litza cap al final: “Una de les raons prin­ci­pals de la crisi finan­cera va ser la des­re­gu­lació cega que va tenir lloc en els pri­mers anys d'aquest segle i els últims de la dècada dels 90. Això va por­tar a la cre­ació dels actius tòxics, a l'opa­ci­tat dels mer­cats, als exces­sos que van pro­vo­car la crisi finan­cera mun­dial i la recessió. Als EUA, l'ori­gen de la crisi va ser sobre­tot finan­cer. Després es va con­ta­giar a Europa, als seus bancs, als seus governs, a una eco­no­mia molt endeu­tada, a una banca que també estava infra­ca­pi­ta­lit­zada i va esca­nyar el crèdit. El per­ju­dici va ser més gran a Europa perquè per sota d'aquests símpto­mes pal­pi­tava una com­pe­ti­ti­vi­tat decli­nant durant anys per la falta de refor­mes estruc­tu­rals.” Penso que hau­ria d'apro­fun­dir més en aquesta idea tenint en compte que en el període en què amb més virulència es va posar de mani­fest aquesta crisi va ser entre gener del 2002 i gener del 2006, període durant el qual Mario Draghi va ocu­par el càrrec de vice­pre­si­dent per Europa al banc Gold­man Sachs, un dels agents que més es van bene­fi­ciar de tal des­re­gu­la­rit­zació.

Una ano­tació final dedi­cada a Espa­nya: “Espa­nya va fer refor­mes, i per això té un crei­xe­ment nota­ble i ha reduït sen­si­ble­ment la seva taxa d'atur.” Però ni piu en relació amb com s'ha repar­tit aquest crei­xe­ment; sense apro­fun­dir en què s'ha basat aquest crei­xe­ment: Tipus d'interès sota zero, petroli rega­lat, sala­ris a la baixa, faci­li­tat d'aco­mi­a­da­ment...; ni en la qua­li­tat de l'ocu­pació que s'ha creat; ni en la inca­pa­ci­tat de la Segu­re­tat Social per fer front a les pen­si­ons...En l'edició en paper apa­reix una imatge del pre­si­dent “en un moment de l'entre­vista” (es pot lle­gir al peu). En ella el seu ros­tre sem­bla que trans­pira els seus pen­sa­ments: “Pen­sant-ho bé, vaja paper que m'ha tocat exer­cir en aquesta crisi. En fi, és el que hi ha.”Pren­guin nota que l'última pre­gunta i l'última res­posta que figu­ren en l'edició digi­tal no apa­rei­xen en la versió escrita, aquesta:“P. Si torna la crisi no és des­car­ta­ble un nou epi­sodi de tur­bulències en la banca, amb feble­ses a diver­sos països. Cal apli­car estric­ta­ment la direc­tiva de reso­lució bancària [que fixa l'ordre dels cre­di­tors a l'hora de per­dre els seus diners en una crisi bancària]?R. Durant la crisi, tot­hom insis­tia que els con­tri­bu­ents han de dei­xar de pagar pels exces­sos del sec­tor finan­cer, pels errors dels bancs. Això es va tra­duir en la direc­tiva de reso­lució. Però tant la direc­tiva com les regles d'aju­des d'Estat dei­xen marge a la Comissió per a la seva inter­pre­tació. Però deixi'm dir que la millor pro­tecció con­tra regles que exi­gei­xen que els cre­di­tors cotit­zin en els res­cats ban­ca­ris, una cosa que sol venir asso­ci­ada a greus pro­ble­mes polítics i econòmics, és que tots els bancs tin­guin mata­las­sos per al cas que hi hagi pro­ble­mes, amb actius que puguin usar-se amb faci­li­tat per absor­bir pèrdues. Això és clau.”És a dir, que el fet que faci fallida un banc té unes con­seqüències tan tre­men­des que arri­bat el cas... Per medi­tar.