Podríem acontentar-nos amb tòpics tan suats com la picaresca, sermonejar sobre el diner que tan fàcilment es podia guanyar amb el Vedell d'Or d'abans de la crisi, donar lliçons de psicologia social a propòsit de la conducta exemplar que recurrentment ens mostra la caterva de corruptes que pobla el país, etc, per explicar les dimensions forassenyades del frau fiscal a casa nostra. Però, millor, potser caldria atendre, en primer lloc, a si realment destinem prou recursos a caçar els impostos que s'escapoleixen. Són diners que han fet fonedissos, segons els perfils habituals a Catalunya, empreses d'un sector econòmic de venda directa al consumidor (alimentació, basar, professionals independents) que no reclamen factures; empreses amb una estructura internacional que els permet aplicar tècniques d'enginyeria fiscal agressiva per localitzar beneficis a estats on es tributa menys o firmes de comerç electrònic que es beneficien dels buits legals.

Segons la recerca feta conjuntament per investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda, Gestha, a Catalunya el forat negre del frau fiscal té les respectables dimensions de 16.000 milions d'euros (entre 80.000 i 90.000 milions a tot l'Estat). La xifra, si fem un exercici de comparació de magnituds, és equivalent, per exemple, al dèficit fiscal de Catalunya. La impressió que ens trobem amb aquest problema augmenta si anem a cercar les dades de recaptació anual de Catalunya que proporciona l'Agència Tributària espanyola: el 2015 els ingressos van ser de 37.179.349.000 euros, un 2,5% més que l'any anterior (36.267.879.000 euros). Així doncs, en un escenari teòric de frau fiscal zero la recaptació s'hauria elevat cap als 53.000 milions, als quals caldria afegir el que recapta la Generalitat amb les figures impositives cedides (Patrimoni, Impost i Successions i altres), uns 2.276 milions d'euros. En un lleuger exercici de càlcul de la tax gap (la diferència entre el que s'hauria de recaptar i el que es recapta), en aquest cas suposa gairebé un 30% sobre els ingressos potencials, per damunt d'estats com el Regne Unit (6,5%), Mèxic (23%) i els EUA (16,3%), i per sota d'Itàlia (34%).

En termes d'economia submergida, Catalunya, talment com Espanya, es troba en un 24,6% del PIB, segons l'estudi esmentat, quan la normalitat que marquen a Alemanya i l'Estat francès recomanaria no depassar el 6-8%. Informes com algun de publicat per l'OCDE mantenen que atur i l'economia submergida a Espanya i Catalunya mantenen un vincle de vasos comunicants, la ràtio d'un puja al mateix nivell que l'altra, cosa que no passa a altres països.

Si anem a la base de dades d'Eurostat, l'evidència és aclaparadora: si a la UE de mitjana es recapta cada any un 40% del PIB, a l'Estat espanyol només s'arriba a un 34,6%, i a Catalunya el càlcul lliura un resultat prou migrat: 14,6%. Recaptacions migrades, tot i que l'Estat espanyol és el tercer a la UE quant a tipus màxims de l'IRPF, amb un tipus del 52%; el setè en IVA (21%) i el desè en Societats (30%).

És clar, doncs, que l'administració tributària, fonamentalment l'Agència Tributària espanyola, responsable dels impostos de més volum (IRPF, Societats, IVA i altres) té un problema tot i les seves bases de dades oceàniques, els seus potents ordinadors -emmagatzemen fins a 9.500 terabytes-, que en els darrers anys han augmentat per 10 la capacitat de procés i que en només quatre anys hagi augmentat un 60% les seves fonts d'informació. Són les fortaleses, però també hi ha febleses, com explica Miguel Ángel Mayo, coordinador de Gestha a Catalunya: “La seva feblesa és la seva organització deficient. Ni hi ha prou personal, ni s'organitza de manera eficaç per complir el compromís que els que deuen paguin els seus impostos, cosa molt diferent de l'intent actual de recaptar el màxim possible.”

En les dades de Gestha, hi ha un empleat d'Hisenda per cada 1.928 contribuents, un indicador tres vegades inferior a la mitjana de l'OCDE i de la UE, en què la ràtio se situa en 1.000 habitants per treballador que es dedica a la lluita contra el frau. En el cas de Catalunya, aquesta ràtio encara és pitjor, un empleat per cada 2.170 contribuents, atès que és una de les comunitats amb més dèficit de personal. La dotació de l'Agència Tributària -27.000 empleats- no resisteix la comparació amb els veïns de la UE, i així veiem com França, amb un 41% més de població, té una plantilla quatre vegades superior (107.848 empleats), mentre que Holanda, amb una població que no és ni un terç de l'espanyola, té més personal tributari que Espanya.

Miguel Ángel Mayo no dubta a emprar el terme “desolador” per descriure la situació de l'administració tributària a Catalunya: “Una plantilla en què més del 90% del personal és d'altres comunitats, i estan desmotivats ja que Madrid ignora les seves reivindicacions professionals, com ara concursos de mobilitat per obtenir places als seus llocs d'origen. Amb la gent contenta, la inspecció milloraria.” I per reblar el clau, hi ha una Agència Tributària Catalana que pugna per atreure personal de l'administració estatal tot oferint-los unes perspectives professionals i salarials molt millors. I no és menys greu el fet que més del 60% dels treballadors superen els 50 anys, i això vol dir que d'aquí a 10 anys podríem assistir a la jubilació d'uns 16.000 efectius.

Pocs efectius humans, i poc motivats. Gestha, així com la UGT o Podem, considera que per anar bé la plantilla dels qui vetllen perquè tothom pagui els seus impostos hauria de contractar, a mitjà i a llarg termini, uns 27.000 funcionaris. És una ampliació que no és del gust del cos d'inspectors d'Hisenda, un estament que no aplega gaire més de 1.500 funcionaris de l'administració tributària i que, com diu Mayo, “com qualsevol grup d'elit, no vol ampliar efectius per no perdre poder. Això sí, les actuacions que després ells signaran les han de fer els tècnics tributaris, que cobren menys”.

Invertir en capital humà és un camí a seguir, per Xavier Casanovas, portaveu de la Plataforma per una Fiscalitat Justa: “En els darrers anys, abans del 2015, i a veure si es manté aquesta tendència, la recaptació en la lluita contra el frau era de 10.000-11.000 milions d'euros, i si l'Agència té 27.000 treballadors, això vol dir que cada treballador recapta molts diners, així que sortiria a compte augmentar el nombre de treballadors, per recaptar molt més.” Val a dir que a l'any, Hisenda fa unes 100.000 actuacions contra el frau, que poden donar com a resultat l'aflorament de 10.000 milions. Amb només 200 actuacions, l'Oficina de Fiscalitat Internacional, que es dedica a escorcollar el frau que generen grans fortunes o bé multinacionals, va aconseguir una recaptació de 360 milions d'euros. “És clar”, diu Casanovas, “que invertir els recursos a perseguir el frau organitzat a escala internacional surt molt més a compte i té més sentit. Això vol dir que si ens fixem on toca, es recapta”.

Tota estratègia de mitigació del frau fiscal que vulgui esdevenir severa necessita una voluntat política prèvia, i la que encarna el govern del PP i el seu titular d'Hisenda, Cristóbal Montoro, és més aviat “redempcionista”, com explica el jurista Elpidio José Silva, expert en casos de frau fiscal: “Aquí el problema no és si el nombre de funcionaris és baix, sinó de voluntat. L'amnistia fiscal, que permetia fer aflorar diner negre aplicant només un gravamen simbòlic del 10%, el que mostra és una voluntat clara de redempció.” Al seu parer, “si hi ha bosses de frau és perquè es treballa sobre les franges de renda més fàcils de controlar”. Els mateixos inspectors d'Hisenda també s'han manifestat sobre la incomprensible benvolença que suposa l'amnistia fiscal, com exposa José María Peláez: “Arran del cas dels Papers de Panamà, les autoritats van anunciar ràpidament l'inici d'investigacions. Però, per què no es va fer el mateix amb els més de 30.000 contribuents que es van acollir a l'amnistia fiscal? Per què no es fa un pla de polítics i vinculats que puguin estar afectats per casos de corrupció amb el benentès que la normativa sobre blanqueig de capitals obliga a fer-los un seguiment especial? Per què figuren en els plans de control actuacions de recerca massives per detectar testaferros i societats pantalla?” Peláez, com altres inspectors, hauria desitjat que la reforma de la llei general tributària hagués inclòs mesures que podem trobar al cos normatiu de països veïns, com ara el pagament a confidents, per actuar d'incògnit, o crear la policia fiscal.

Qüestió de focus, doncs. Per Ignasi Cornet, expert en fiscalitat del Col·legi d'Economistes de Catalunya, fins no fa pas gaire el tarannà de la inspecció tributària ha menat cap al recurs fàcil: “Fins fa poc, la inspecció s'ha dedicat principalment a comprovar que les declaracions d'impostos han estat ben fetes, per, en tot cas, fer les esmenes que s'escaiguin, i no pas a investigar les grans bosses de frau.” Tanmateix, aquest expert percep que alguna cosa està canviant, després que fa pocs mesos 500 funcionaris de l'Agència Tributària fessin una gran escombrada per detectar frau a 110 societats que dirigeixen 87 discoteques i locals d'oci nocturn, l'anomenada operació Chopin. L'operació que ja va tenir els seus precedents en sectors com ara el calçat, la carn, la ferralla o els restaurants italians. Com argumenta Cornet, “el que és fàcil és la simple comprovació de factures, ja que fer investigació ja és més complicat”. En aquest sentit, Cornet interpreta que “si realment l'Agència Tributària es vol prendre seriosament aquesta nova estratègia, la investigació, potser sí que ara mateix li manca personal”. Es tractaria, doncs de caçar el gran frau, i no perdre el temps fent comprovacions amb jubilats que han rebut una pensió de l'estranger, dones de fer feines que cobren unes hores de treball o estudiants als quals es vol enxampar en alguna petita badada en determinades deduccions de l'IRPF.

Un altre canvi d'actitud que Cornet observa en l'administració tributària, i només de mig any ençà, és una voluntat d'evitar la judicialització, evitar que els casos s'allarguin innecessàriament un cop aterren als tribunals: “Fins no fa pas gaire, la inspecció tendia a no firmar actes amb acord, amb la qual cosa molts casos es judicialitzaven, ja que el presumpte infractor s'estima més acudir als tribunals, a veure si guanya el cas per un defecte de forma.” Ara, en canvi, “potser per les necessitats de recaptar que imposa el dèficit públic, l'Agència Tributària busca l'acord”. Miguel Ángel Mayo comenta que “el que s'alenteix no és la inspecció, sinó la decisió final dictada pel jutge sobre aquesta inspecció. I tot el que sigui lentitud a dictar sentència es tradueix en expedients que no arriben a la seva fi o sentències que no tenen res a veure anys després amb la realitat del fet en el moment que es va fer la inspecció”. Per Xavier Casanovas, és cert que “la judicialització en casos de personatges notoris que han comès frau pot dur a un debat públic molt important i interessant”.

Si parlem de terminis i temps de resolució, des de la inspecció es valora la importància de la nova disposició, que serà efectiva a partir del 2017, d'obligar les grans empreses a facilitar totes les factures emeses i rebudes en temps real. Per Miguel Ángel Mayo, d'aquesta manera “s'agilitarà més la rebuda de dades en el poder dels inspectors, que sens dubte permetrà escurçar el temps que el defraudador té per cometre el seu frau i desaparèixer”. I hi afegeix: “Si fa uns anys arribàvem a enxampar el defraudador després d'encalçar-lo quatre anys, ara com ara hi arribem abans d'acabar l'any.”

De la banda dels qui són objecte de la inspecció, i dels qui els assessoren, hi ha seriosos dubtes de l'eficàcia en la lluita contra el frau. Pel portaveu de l'Associació Professional de Tècnics Tributaris de Catalunya i Balears (Apttcb), Josep Maria Noguera, “no es lluita prou contra el frau fiscal, o bé perquè no hi ha prou recursos, o pel model d'inspecció triat, no se surt prou al carrer. Haurien d'anar als polígons, reforçar més el control de les importacions per detectar el frau en l'IVA, etc...” Això sí, “hi ha un control massiu de qui ja declara, amb l'automatisme sancionador informàtic que recau sobre el contribuent que ha fet tard, quan la sanció s'hauria d'aplicar per una pràctica il·legal, i no pas per un descuit”. L'escassa flexibilitat de l'administració tributària, Noguera la il·lustra amb un cas prou esclaridor. Una residència d'avis privada no fa amb prou cura la declaració, i deixa de pagar 350.000 euros. Regularitza abans de la inspecció, ben conscient que no podrà saldar deutes de cop, tot esperant un ajornament. La resposta d'Hisenda és que han de pagar en vint mesos, i que si no es feia així, es procediria a l'embargament de l'empresa, que segurament obligaria a tancar.

Les empreses, principalment les pimes, en algun moment se senten acorralades per l'escomesa d'Hisenda. Com afirma Noguera, “hi ha increments importants dels costos indirectes per la tasca de complir les obligacions formals, que impacta en els departaments comptables, que si s'equivoquen... Només cal veure les 50 pàgines de l'impost de societats”.

El frau fiscal és un fenomen global, que justament es beneficia d'un món que s'ha afanyat en les darreres dècades a eliminar les barreres que dificulten l'activitat dels mercats. Un exemple ben clar el donen grans monstres internacionals com Apple, Starbucks o Amazon, que han jugat intel·ligentment amb les divergències entre els estats europeus per no pagar allà on es generen els seus ingressos, sinó allà on l'entorn fiscal és més benigne. Ara la Comissió Europea vol posar fi a les martingales entre filials, com préstecs que no tributen, amb una clàusula antiabús obligatòria per a empreses que depassen els 750 milions d'euros de volum de negoci, unes 6.000 multinacionals. Com diu Miguel Ángel Mayo, cal “tenir sota control aquestes grans multinacionals que no acaben pagant impostos allà on obtenen els seus ingressos, estudiar bé com s'escapoleixen i, si molt convé, canviar la legislació. Si no, només gestionem l'impost intern”.

Aquesta iniciativa de la Comissió seria un primer pas en la tan delejada política comuna en matèria d'impostos i, per tant, de lluita contra les pràctiques fraudulentes. Pel magistrat en excedència Elpidio José Silva, “si no hi ha política comuna contra el frau no hi ha res a fer. Aquestes grans multinacionals que acaben tributant a Luxemburg, Irlanda o Holanda juguen amb les administracions de tots els països, perquè aquestes no estan cohesionades”. Silva creu que l'única manera d'atacar els paradisos fiscals és a través d'un sector judicial i una policia especialitzada.

La lluita contra qui no vol contribuir a l'erari públic és una de les grans missions assumides per l'Agència Tributària de Catalunya amb vista als pròxims anys, amb l'eina que ofereix el pla de prevenció i reducció del frau fiscal (2015-2018). El balanç de l'any 2015 lliura la signatura de 300 actes d'inspecció per un valor de 58 milions, amb un frau descobert respecte de l'any anterior que es va incrementar un 38%. Val a dir que el 72% de les actes d'inspecció van ser amb conformitat, cosa que vol dir que s'està reduint la litigiositat. Entre les prioritats que s'imposa l'autoritat tributària catalana, destaca l'estratègia de concentrar esforços d'inspecció a sectors específics, especialment opacs, com l'immobiliari, on no es declaren valors reals; el del joc, amb casos de morositat crònics, o el turístic, on es vol posar el focus en les empreses que ofereixen allotjament turístic a través d'Internet. El propòsit de l'agència és, a través d'una unitat específica d'anàlisi de riscos i selecció, tenir accés a les bases de dades amb utilitat tributària de les diferents administracions que operen a Catalunya (diputacions, Ajuntament de Barcelona), dins la xarxa Tributs de Catalunya, i actuar coordinadament amb les inspeccions de l'Agència Tributària espanyola, la Inspecció de Treball o la Inspecció de la Seguretat Social, entre d'altres. Preocupa especialment poder tenir accés a les bases de dades de l'agència estatal, ja que podria ser de gran utilitat disposar de la llista de contribuents amb devolucions tributàries reconegudes, per procedir al seu embargament, si es dóna el cas que són deutors de la Generalitat.

Per impostos, hom tindrà en compte com a factors de risc, el lloguer d'immobles, pel que fa a l'impost de successions; la transmissió indirecta d'immobles per eludir l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats o les deslocalitzacions fiscals fictícies, en el cas de grans fortunes que volen escapolir-se de l'impost de patrimoni o de l'impost de successions i donacions.