Podríem acon­ten­tar-nos amb tòpics tan suats com la pica­resca, ser­mo­ne­jar sobre el diner que tan fàcil­ment es podia gua­nyar amb el Vedell d'Or d'abans de la crisi, donar lliçons de psi­co­lo­gia social a propòsit de la con­ducta exem­plar que recur­rent­ment ens mos­tra la caterva de cor­rup­tes que pobla el país, etc, per expli­car les dimen­si­ons foras­se­nya­des del frau fis­cal a casa nos­tra. Però, millor, pot­ser cal­dria aten­dre, en pri­mer lloc, a si real­ment des­ti­nem prou recur­sos a caçar els impos­tos que s'esca­po­lei­xen. Són diners que han fet fone­dis­sos, segons els per­fils habi­tu­als a Cata­lu­nya, empre­ses d'un sec­tor econòmic de venda directa al con­su­mi­dor (ali­men­tació, basar, pro­fes­si­o­nals inde­pen­dents) que no recla­men fac­tu­res; empre­ses amb una estruc­tura inter­na­ci­o­nal que els per­met apli­car tècni­ques d'engi­nye­ria fis­cal agres­siva per loca­lit­zar bene­fi­cis a estats on es tri­buta menys o fir­mes de comerç electrònic que es bene­fi­cien dels buits legals.

Segons la recerca feta con­jun­ta­ment per inves­ti­ga­dors de la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili (URV) i el sin­di­cat de tècnics del Minis­teri d'Hisenda, Gestha, a Cata­lu­nya el forat negre del frau fis­cal té les res­pec­ta­bles dimen­si­ons de 16.000 mili­ons d'euros (entre 80.000 i 90.000 mili­ons a tot l'Estat). La xifra, si fem un exer­cici de com­pa­ració de mag­ni­tuds, és equi­va­lent, per exem­ple, al dèficit fis­cal de Cata­lu­nya. La impressió que ens tro­bem amb aquest pro­blema aug­menta si anem a cer­car les dades de recap­tació anual de Cata­lu­nya que pro­por­ci­ona l'Agència Tri­butària espa­nyola: el 2015 els ingres­sos van ser de 37.​179.​349.​000 euros, un 2,5% més que l'any ante­rior (36.​267.​879.​000 euros). Així doncs, en un esce­nari teòric de frau fis­cal zero la recap­tació s'hau­ria ele­vat cap als 53.000 mili­ons, als quals cal­dria afe­gir el que recapta la Gene­ra­li­tat amb les figu­res impo­si­ti­ves cedi­des (Patri­moni, Impost i Suc­ces­si­ons i altres), uns 2.276 mili­ons d'euros. En un lleu­ger exer­cici de càlcul de la tax gap (la diferència entre el que s'hau­ria de recap­tar i el que es recapta), en aquest cas suposa gai­rebé un 30% sobre els ingres­sos poten­ci­als, per damunt d'estats com el Regne Unit (6,5%), Mèxic (23%) i els EUA (16,3%), i per sota d'Itàlia (34%).

En ter­mes d'eco­no­mia sub­mer­gida, Cata­lu­nya, tal­ment com Espa­nya, es troba en un 24,6% del PIB, segons l'estudi esmen­tat, quan la nor­ma­li­tat que mar­quen a Ale­ma­nya i l'Estat francès reco­ma­na­ria no depas­sar el 6-8%. Infor­mes com algun de publi­cat per l'OCDE man­te­nen que atur i l'eco­no­mia sub­mer­gida a Espa­nya i Cata­lu­nya man­te­nen un vin­cle de vasos comu­ni­cants, la ràtio d'un puja al mateix nivell que l'altra, cosa que no passa a altres països.

Si anem a la base de dades d'Euros­tat, l'evidència és acla­pa­ra­dora: si a la UE de mit­jana es recapta cada any un 40% del PIB, a l'Estat espa­nyol només s'arriba a un 34,6%, i a Cata­lu­nya el càlcul lliura un resul­tat prou migrat: 14,6%. Recap­ta­ci­ons migra­des, tot i que l'Estat espa­nyol és el ter­cer a la UE quant a tipus màxims de l'IRPF, amb un tipus del 52%; el setè en IVA (21%) i el desè en Soci­e­tats (30%).

És clar, doncs, que l'admi­nis­tració tri­butària, fona­men­tal­ment l'Agència Tri­butària espa­nyola, res­pon­sa­ble dels impos­tos de més volum (IRPF, Soci­e­tats, IVA i altres) té un pro­blema tot i les seves bases de dades oceàniques, els seus potents ordi­na­dors -emma­gat­ze­men fins a 9.500 teraby­tes-, que en els dar­rers anys han aug­men­tat per 10 la capa­ci­tat de procés i que en només qua­tre anys hagi aug­men­tat un 60% les seves fonts d'infor­mació. Són les for­ta­le­ses, però també hi ha feble­ses, com explica Miguel Ángel Mayo, coor­di­na­dor de Gestha a Cata­lu­nya: “La seva feblesa és la seva orga­nit­zació defi­ci­ent. Ni hi ha prou per­so­nal, ni s'orga­nitza de manera eficaç per com­plir el com­promís que els que deuen paguin els seus impos­tos, cosa molt dife­rent de l'intent actual de recap­tar el màxim pos­si­ble.”

En les dades de Gestha, hi ha un empleat d'Hisenda per cada 1.928 con­tri­bu­ents, un indi­ca­dor tres vega­des infe­rior a la mit­jana de l'OCDE i de la UE, en què la ràtio se situa en 1.000 habi­tants per tre­ba­lla­dor que es dedica a la lluita con­tra el frau. En el cas de Cata­lu­nya, aquesta ràtio encara és pit­jor, un empleat per cada 2.170 con­tri­bu­ents, atès que és una de les comu­ni­tats amb més dèficit de per­so­nal. La dotació de l'Agència Tri­butària -27.000 emple­ats- no resis­teix la com­pa­ració amb els veïns de la UE, i així veiem com França, amb un 41% més de població, té una plan­ti­lla qua­tre vega­des supe­rior (107.848 emple­ats), men­tre que Holanda, amb una població que no és ni un terç de l'espa­nyola, té més per­so­nal tri­bu­tari que Espa­nya.

Miguel Ángel Mayo no dubta a emprar el terme “deso­la­dor” per des­criure la situ­ació de l'admi­nis­tració tri­butària a Cata­lu­nya: “Una plan­ti­lla en què més del 90% del per­so­nal és d'altres comu­ni­tats, i estan des­mo­ti­vats ja que Madrid ignora les seves rei­vin­di­ca­ci­ons pro­fes­si­o­nals, com ara con­cur­sos de mobi­li­tat per obte­nir pla­ces als seus llocs d'ori­gen. Amb la gent con­tenta, la ins­pecció millo­ra­ria.” I per reblar el clau, hi ha una Agència Tri­butària Cata­lana que pugna per atreure per­so­nal de l'admi­nis­tració esta­tal tot ofe­rint-los unes pers­pec­ti­ves pro­fes­si­o­nals i sala­ri­als molt millors. I no és menys greu el fet que més del 60% dels tre­ba­lla­dors superen els 50 anys, i això vol dir que d'aquí a 10 anys podríem assis­tir a la jubi­lació d'uns 16.000 efec­tius.

Pocs efec­tius humans, i poc moti­vats. Gestha, així com la UGT o Podem, con­si­dera que per anar bé la plan­ti­lla dels qui vet­llen perquè tot­hom pagui els seus impos­tos hau­ria de con­trac­tar, a mitjà i a llarg ter­mini, uns 27.000 fun­ci­o­na­ris. És una ampli­ació que no és del gust del cos d'ins­pec­tors d'Hisenda, un esta­ment que no aplega gaire més de 1.500 fun­ci­o­na­ris de l'admi­nis­tració tri­butària i que, com diu Mayo, “com qual­se­vol grup d'elit, no vol ampliar efec­tius per no per­dre poder. Això sí, les actu­a­ci­ons que després ells sig­na­ran les han de fer els tècnics tri­bu­ta­ris, que cobren menys”.

Inver­tir en capi­tal humà és un camí a seguir, per Xavier Casa­no­vas, por­ta­veu de la Pla­ta­forma per una Fis­ca­li­tat Justa: “En els dar­rers anys, abans del 2015, i a veure si es manté aquesta tendència, la recap­tació en la lluita con­tra el frau era de 10.000-11.000 mili­ons d'euros, i si l'Agència té 27.000 tre­ba­lla­dors, això vol dir que cada tre­ba­lla­dor recapta molts diners, així que sor­ti­ria a compte aug­men­tar el nom­bre de tre­ba­lla­dors, per recap­tar molt més.” Val a dir que a l'any, Hisenda fa unes 100.000 actu­a­ci­ons con­tra el frau, que poden donar com a resul­tat l'aflo­ra­ment de 10.000 mili­ons. Amb només 200 actu­a­ci­ons, l'Ofi­cina de Fis­ca­li­tat Inter­na­ci­o­nal, que es dedica a escor­co­llar el frau que gene­ren grans for­tu­nes o bé mul­ti­na­ci­o­nals, va acon­se­guir una recap­tació de 360 mili­ons d'euros. “És clar”, diu Casa­no­vas, “que inver­tir els recur­sos a per­se­guir el frau orga­nit­zat a escala inter­na­ci­o­nal surt molt més a compte i té més sen­tit. Això vol dir que si ens fixem on toca, es recapta”.

Tota estratègia de miti­gació del frau fis­cal que vul­gui esde­ve­nir severa neces­sita una volun­tat política prèvia, i la que encarna el govern del PP i el seu titu­lar d'Hisenda, Cristóbal Mon­toro, és més aviat “redemp­ci­o­nista”, com explica el jurista Elpi­dio José Silva, expert en casos de frau fis­cal: “Aquí el pro­blema no és si el nom­bre de fun­ci­o­na­ris és baix, sinó de volun­tat. L'amnis­tia fis­cal, que per­me­tia fer aflo­rar diner negre apli­cant només un gra­va­men simbòlic del 10%, el que mos­tra és una volun­tat clara de redempció.” Al seu parer, “si hi ha bos­ses de frau és perquè es tre­ba­lla sobre les fran­ges de renda més fàcils de con­tro­lar”. Els matei­xos ins­pec­tors d'Hisenda també s'han mani­fes­tat sobre la incom­pren­si­ble ben­vo­lença que suposa l'amnis­tia fis­cal, com exposa José María Peláez: “Arran del cas dels Papers de Panamà, les auto­ri­tats van anun­ciar ràpida­ment l'inici d'inves­ti­ga­ci­ons. Però, per què no es va fer el mateix amb els més de 30.000 con­tri­bu­ents que es van aco­llir a l'amnis­tia fis­cal? Per què no es fa un pla de polítics i vin­cu­lats que puguin estar afec­tats per casos de cor­rupció amb el benentès que la nor­ma­tiva sobre blan­queig de capi­tals obliga a fer-los un segui­ment espe­cial? Per què figu­ren en els plans de con­trol actu­a­ci­ons de recerca mas­si­ves per detec­tar tes­ta­fer­ros i soci­e­tats pan­ta­lla?” Peláez, com altres ins­pec­tors, hau­ria desit­jat que la reforma de la llei gene­ral tri­butària hagués inclòs mesu­res que podem tro­bar al cos nor­ma­tiu de països veïns, com ara el paga­ment a con­fi­dents, per actuar d'incògnit, o crear la poli­cia fis­cal.

Qüestió de focus, doncs. Per Ignasi Cor­net, expert en fis­ca­li­tat del Col·legi d'Eco­no­mis­tes de Cata­lu­nya, fins no fa pas gaire el tarannà de la ins­pecció tri­butària ha menat cap al recurs fàcil: “Fins fa poc, la ins­pecció s'ha dedi­cat prin­ci­pal­ment a com­pro­var que les decla­ra­ci­ons d'impos­tos han estat ben fetes, per, en tot cas, fer les esme­nes que s'escai­guin, i no pas a inves­ti­gar les grans bos­ses de frau.” Tan­ma­teix, aquest expert per­cep que alguna cosa està can­vi­ant, després que fa pocs mesos 500 fun­ci­o­na­ris de l'Agència Tri­butària fes­sin una gran escom­brada per detec­tar frau a 110 soci­e­tats que diri­gei­xen 87 dis­co­te­ques i locals d'oci noc­turn, l'ano­me­nada ope­ració Cho­pin. L'ope­ració que ja va tenir els seus pre­ce­dents en sec­tors com ara el calçat, la carn, la fer­ra­lla o els res­tau­rants ita­li­ans. Com argu­menta Cor­net, “el que és fàcil és la sim­ple com­pro­vació de fac­tu­res, ja que fer inves­ti­gació ja és més com­pli­cat”. En aquest sen­tit, Cor­net inter­preta que “si real­ment l'Agència Tri­butària es vol pren­dre seri­o­sa­ment aquesta nova estratègia, la inves­ti­gació, pot­ser sí que ara mateix li manca per­so­nal”. Es trac­ta­ria, doncs de caçar el gran frau, i no per­dre el temps fent com­pro­va­ci­ons amb jubi­lats que han rebut una pensió de l'estran­ger, dones de fer fei­nes que cobren unes hores de tre­ball o estu­di­ants als quals es vol enxam­par en alguna petita badada en deter­mi­na­des deduc­ci­ons de l'IRPF.

Un altre canvi d'acti­tud que Cor­net observa en l'admi­nis­tració tri­butària, i només de mig any ençà, és una volun­tat d'evi­tar la judi­ci­a­lit­zació, evi­tar que els casos s'allar­guin inne­cessària­ment un cop ater­ren als tri­bu­nals: “Fins no fa pas gaire, la ins­pecció ten­dia a no fir­mar actes amb acord, amb la qual cosa molts casos es judi­ci­a­lit­za­ven, ja que el pre­sumpte infrac­tor s'estima més acu­dir als tri­bu­nals, a veure si gua­nya el cas per un defecte de forma.” Ara, en canvi, “pot­ser per les neces­si­tats de recap­tar que imposa el dèficit públic, l'Agència Tri­butària busca l'acord”. Miguel Ángel Mayo comenta que “el que s'alen­teix no és la ins­pecció, sinó la decisió final dic­tada pel jutge sobre aquesta ins­pecció. I tot el que sigui len­ti­tud a dic­tar sentència es tra­du­eix en expe­di­ents que no arri­ben a la seva fi o sentències que no tenen res a veure anys després amb la rea­li­tat del fet en el moment que es va fer la ins­pecció”. Per Xavier Casa­no­vas, és cert que “la judi­ci­a­lit­zació en casos de per­so­nat­ges noto­ris que han comès frau pot dur a un debat públic molt impor­tant i interes­sant”.

Si par­lem de ter­mi­nis i temps de reso­lució, des de la ins­pecció es valora la importància de la nova dis­po­sició, que serà efec­tiva a par­tir del 2017, d'obli­gar les grans empre­ses a faci­li­tar totes les fac­tu­res eme­ses i rebu­des en temps real. Per Miguel Ángel Mayo, d'aquesta manera “s'agi­li­tarà més la rebuda de dades en el poder dels ins­pec­tors, que sens dubte per­metrà escurçar el temps que el defrau­da­dor té per come­tre el seu frau i des­a­parèixer”. I hi afe­geix: “Si fa uns anys arribàvem a enxam­par el defrau­da­dor després d'encalçar-lo qua­tre anys, ara com ara hi arri­bem abans d'aca­bar l'any.”

De la banda dels qui són objecte de la ins­pecció, i dels qui els asses­so­ren, hi ha seri­o­sos dub­tes de l'eficàcia en la lluita con­tra el frau. Pel por­ta­veu de l'Asso­ci­ació Pro­fes­si­o­nal de Tècnics Tri­bu­ta­ris de Cata­lu­nya i Bale­ars (Apttcb), Josep Maria Noguera, “no es lluita prou con­tra el frau fis­cal, o bé perquè no hi ha prou recur­sos, o pel model d'ins­pecció triat, no se surt prou al car­rer. Hau­rien d'anar als polígons, reforçar més el con­trol de les impor­ta­ci­ons per detec­tar el frau en l'IVA, etc...” Això sí, “hi ha un con­trol mas­siu de qui ja declara, amb l'auto­ma­tisme san­ci­o­na­dor informàtic que recau sobre el con­tri­bu­ent que ha fet tard, quan la sanció s'hau­ria d'apli­car per una pràctica il·legal, i no pas per un des­cuit”. L'escassa fle­xi­bi­li­tat de l'admi­nis­tració tri­butària, Noguera la il·lus­tra amb un cas prou escla­ri­dor. Una residència d'avis pri­vada no fa amb prou cura la decla­ració, i deixa de pagar 350.000 euros. Regu­la­ritza abans de la ins­pecció, ben cons­ci­ent que no podrà sal­dar deu­tes de cop, tot espe­rant un ajor­na­ment. La res­posta d'Hisenda és que han de pagar en vint mesos, i que si no es feia així, es pro­ce­di­ria a l'embar­ga­ment de l'empresa, que segu­ra­ment obli­ga­ria a tan­car.

Les empre­ses, prin­ci­pal­ment les pimes, en algun moment se sen­ten acor­ra­la­des per l'esco­mesa d'Hisenda. Com afirma Noguera, “hi ha incre­ments impor­tants dels cos­tos indi­rec­tes per la tasca de com­plir les obli­ga­ci­ons for­mals, que impacta en els depar­ta­ments comp­ta­bles, que si s'equi­vo­quen... Només cal veure les 50 pàgines de l'impost de soci­e­tats”.

El frau fis­cal és un feno­men glo­bal, que jus­ta­ment es bene­fi­cia d'un món que s'ha afa­nyat en les dar­re­res dècades a eli­mi­nar les bar­re­res que difi­cul­ten l'acti­vi­tat dels mer­cats. Un exem­ple ben clar el donen grans mons­tres inter­na­ci­o­nals com Apple, Star­bucks o Ama­zon, que han jugat intel·ligent­ment amb les divergències entre els estats euro­peus per no pagar allà on es gene­ren els seus ingres­sos, sinó allà on l'entorn fis­cal és més benigne. Ara la Comissió Euro­pea vol posar fi a les mar­tin­ga­les entre fili­als, com préstecs que no tri­bu­ten, amb una clàusula antiabús obli­gatòria per a empre­ses que depas­sen els 750 mili­ons d'euros de volum de negoci, unes 6.000 mul­ti­na­ci­o­nals. Com diu Miguel Ángel Mayo, cal “tenir sota con­trol aques­tes grans mul­ti­na­ci­o­nals que no aca­ben pagant impos­tos allà on obte­nen els seus ingres­sos, estu­diar bé com s'esca­po­lei­xen i, si molt convé, can­viar la legis­lació. Si no, només ges­ti­o­nem l'impost intern”.

Aquesta ini­ci­a­tiva de la Comissió seria un pri­mer pas en la tan dele­jada política comuna en matèria d'impos­tos i, per tant, de lluita con­tra les pràcti­ques frau­du­len­tes. Pel magis­trat en excedència Elpi­dio José Silva, “si no hi ha política comuna con­tra el frau no hi ha res a fer. Aques­tes grans mul­ti­na­ci­o­nals que aca­ben tri­bu­tant a Luxem­burg, Irlanda o Holanda juguen amb les admi­nis­tra­ci­ons de tots els països, perquè aques­tes no estan cohe­si­o­na­des”. Silva creu que l'única manera d'ata­car els para­di­sos fis­cals és a través d'un sec­tor judi­cial i una poli­cia espe­ci­a­lit­zada.

La lluita con­tra qui no vol con­tri­buir a l'erari públic és una de les grans mis­si­ons assu­mi­des per l'Agència Tri­butària de Cata­lu­nya amb vista als pròxims anys, amb l'eina que ofe­reix el pla de pre­venció i reducció del frau fis­cal (2015-2018). El balanç de l'any 2015 lliura la sig­na­tura de 300 actes d'ins­pecció per un valor de 58 mili­ons, amb un frau des­co­bert res­pecte de l'any ante­rior que es va incre­men­tar un 38%. Val a dir que el 72% de les actes d'ins­pecció van ser amb con­for­mi­tat, cosa que vol dir que s'està reduint la liti­gi­o­si­tat. Entre les pri­o­ri­tats que s'imposa l'auto­ri­tat tri­butària cata­lana, des­taca l'estratègia de con­cen­trar esforços d'ins­pecció a sec­tors específics, espe­ci­al­ment opacs, com l'immo­bi­li­ari, on no es decla­ren valors reals; el del joc, amb casos de moro­si­tat crònics, o el turístic, on es vol posar el focus en les empre­ses que ofe­rei­xen allot­ja­ment turístic a través d'Inter­net. El propòsit de l'agència és, a través d'una uni­tat específica d'anàlisi de ris­cos i selecció, tenir accés a les bases de dades amb uti­li­tat tri­butària de les dife­rents admi­nis­tra­ci­ons que ope­ren a Cata­lu­nya (dipu­ta­ci­ons, Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona), dins la xarxa Tri­buts de Cata­lu­nya, i actuar coor­di­na­da­ment amb les ins­pec­ci­ons de l'Agència Tri­butària espa­nyola, la Ins­pecció de Tre­ball o la Ins­pecció de la Segu­re­tat Social, entre d'altres. Pre­o­cupa espe­ci­al­ment poder tenir accés a les bases de dades de l'agència esta­tal, ja que podria ser de gran uti­li­tat dis­po­sar de la llista de con­tri­bu­ents amb devo­lu­ci­ons tri­butàries reco­ne­gu­des, per pro­ce­dir al seu embar­ga­ment, si es dóna el cas que són deu­tors de la Gene­ra­li­tat.

Per impos­tos, hom tindrà en compte com a fac­tors de risc, el llo­guer d'immo­bles, pel que fa a l'impost de suc­ces­si­ons; la trans­missió indi­recta d'immo­bles per elu­dir l'impost sobre trans­mis­si­ons patri­mo­ni­als i actes jurídics docu­men­tats o les des­lo­ca­lit­za­ci­ons fis­cals fictícies, en el cas de grans for­tu­nes que volen esca­po­lir-se de l'impost de patri­moni o de l'impost de suc­ces­si­ons i dona­ci­ons.