Eines

Elies Seguí

Editor del Llibre Una nova via per a l'empresa valenciana

“És el moment de més consens per reclamar el corredor mediterrani”

L'economia valenciana i la catalana són cada vegada més paregudes

L'obra Una Nova via per a l'empresa Valenciana fa una diagnosi acurada dels problemes que té l'economia i l'empresa valenciana. Impulsada pel laboratori d'idees valencianista Fundació Nexe té l'ambició d'aportar reflexions per a un país sacsejat per la corrupció i els excessos però, també, amb uns sectors industrials que es reinventen i que tenen un dels índex d'obertura més grossos de l'Estat espanyol. El llibre s'ha publicat fa poc més de sis mesos, i justament 40 anys després que Ernest Lluch, aleshores professor a la Universitat de València, escriguera La via valenciana, que es va convertir en un autèntic revulsiu econòmic i narratiu per al país.

Quines febleses arrossega el País Valencià per enfrontar-se a la nova cruïlla econòmica?
S'enfronta a la mateixa cruïlla que ja tenia fa deu anys però que la crisi va emmascarar. Després de l'acord de Doha, en què es van eliminar els aranzels, els avantatges competitius que tenien els nostres sectors tradicionals com el del tèxtil, el calcer i dels mobles, van desaparèixer. Fins aleshores les nostres empreses competien de manera internacional, bàsicament pel preu. Ara tenim sectors tradicionals poc intensius en tecnologia, i en coneixement i una productivitat molt baixa. A més,
el 99% d'empreses valencianes són de dimensions molt reduïdes.
A les febleses de l'economia valenciana s'hi afegeixen altres efectes de la crisi com la desaparició del sistema financer valencià.
No tindre institucions financeres pròpies és un handicap més. El fet que els centres de decisió de les entitats financeres s'hagen desplaçat lluny de València fa que les polítiques no estiguen tan alineades a les necessitats i les particularitats del territori. I no només en aquest aspecte, en un any, tota l'obra social de la CAM, per exemple, va desaparèixer i els més de 15 milions de pressupost dedicats a residències de la tercera edat, associacions d'assistència, cultura, etc. es van esfumar. Era una inversió que a més de l'efecte que té en benestar social, en té econòmic.
En el llibre feu un apartat específic a les infraestructures del País València, un bastó a les rodes per a l'empresa valenciana que compartiu amb Catalunya. Especialment, el cas del corredor mediterrani.
El nostre dèficit d'infraestructures encara és superior al de Catalunya. Els aeroports de València i Alacant són rendibles, però satèl·lit del de Madrid. No tenim ample europeu ni connexió ferroviària amb Europa. El fet d'haver de fer el transport de mercaderies per carretera encareix més el producte i té més impacte ecològic. La part bona d'aquest panorama és que ha generat consens a l'hora de reivindicar el corredor mediterrani.
Ha deixat, doncs, de ser una reivindicació que el PP valencià i l'empresariat proper identificava en un clam més ideològic que econòmic?
En els últims anys hi ha hagut un canvi substancial. Empreses com Ford, Basf, o les taulelleres, l'associació valenciana d'empresaris presidida per l'expresident del Real Madrid, Vicente Boluda, la patronal Cierval i tots els partits polítics estan reclamant el corredor. Igual que ocorre en el finançament, hi ha un consens social molt ample. Els catalans es queixen d'infrafinançament però nosaltres encara estem pitjor. Som l'únic territori amb una renda per càpita per sota de la mitjana que paguem més a l'Estat.
Malgrat tot, en el llibre mostreu que l'economia del País Valencià té unes fortaleses que no convè desaprofitar.
Sí, tenim un teixit industrial tradicional que parteixen d'uns coneixements i que tenen més capacitat per reorientar-se que si començaren de zero. I així, febleses com la reduïda dimensió es resolen amb més participació en clústers. El sector tèxtil, per exemple, l'any 2015 va augmentar el nombre d'empleats.
Les relacions polítiques entre València i Catalunya han estat nules els darrers vint anys. Com ha influït aquest fet, en les relacions empresarials en els dos territoris?
Afortunadament, la política no pot condicionar-ho tot, el País Valencià és el principal client comercial i proveïdor de Catalunya i a l'inrevés. Com ja deia Romà Perpinyà, director del Centre d'Estudis Autonòmics Valencians, València necessita Catalunya i Catalunya, València, i així continuem quasi un segle després. Si la relació proveïdor -client és d'aquesta manera amb les noves complicitats polítiques que poden donar-se amb l'obertura i l'acord, només pot generar que beneficis mutus. Tot i així, eixa relació ha canviat, fa 40 anys érem economies complementàries, ara eixa complementarietat s'ha reduït i som cada vegada més paregudes Són economies que han de coompetir, un verb que ve de la suma de cooperar i competir i que ésimprescindible perquè puguen subsistir dos països xicotets.
Al llibre hi ha un capítol dedicat a l'ètica empresarial. Es fa més necessària que mai, aquesta reflexió?
L'ètica empresarial no és un invent d'ara, però cal insistir perquè és cert que tenim l'aeroport de Castelló i Enrique Ortiz, però no seria just posar-nos a tots en el mateix sac. També tenim el Tribunal de les Aigües, un teixit cooperatiu potent i a més dos de les cinc primeres empreses són cooperatives. Per mi, l'ètica i l'economia social és una qüestió de gestió.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.