L'assignatura de religió té cada cop menys fidels a les escoles catalanes, tot i els intents del govern del PP de dotar-la de vigor acadèmic a través de la llei Wert i malgrat els crits d'alerta que s'han llançat els últims anys per combatre l'aparent pèrdua de referents de la cultura cristiana per part dels joves.

Segons les dades del Departament d'Ensenyament, el curs 2015/2016, el nombre d'alumnes de primària que cursaven religió catòlica era de 159.311 (el 33,07% del total, un 18,30% a l'escola pública), una xifra sensiblement inferior a la del curs 2010/2011 (182.687 alumnes, el 41,29% del total, un 24,56% als centres públics). A l'ESO, el percentatge d'estudiants que s'inclinen per aquesta assignatura és encara més baix (el 30,16% en total i un 7,01% als instituts públics). La caiguda s'ha repetit als centres de primària concertats, majoritàriament cristians, on els darrers sis anys el nombre de pares que escullen religió per als seus fills ha caigut en la mateixa proporció que a la resta: uns 8 punts percentuals.

A l'Estat espanyol també hi ha hagut una tendència a la baixa en els últims anys, tot i que la situació és molt diferent de la de Catalunya. Segons dades de la Conferència Episcopal Espanyola, del curs 2015/2016, a l'Estat fan religió el 70% dels alumnes de primària i el 55% de secundària.

Veient aquest panorama, el govern del PP va intentar donar múscul a la matèria i va disposar a la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomqe) que l'assignatura de religió comptés per a la mitjana de l'expedient acadèmic com qualsevol altra i va eliminar educació per a la ciutadania del currículum en considerar que adoctrinava els estudiants en certs valors. La Conferència Episcopal Espanyola, mentrestant, aprofitava que tenia un govern més afí a Madrid per proposar que es recuperés la pràctica de resar a classe de religió, una decisió que va aixecar una gran polseguera i, fins i tot, crides al boicot a l'assignatura.

A Catalunya, l'anterior consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va posar el debat a sobre de la taula amb un matís diferent. Rigau proposava compensar l'“analfabetisme religiós” de bona part dels joves i amb aquest esperit va incorporar, el curs 2015/2016, l'ensenyament de cultura religiosa i humanística en l'assignatura cultura i valors ètics alternativa a religió, a l'ESO.

Malgrat els esforços dels uns i els altres, però, el cert és que la davallada de la religió a l'escola no sembla tenir aturador. “Hi ha una secularització de les religions tradicionals, com el catolicisme, però això no vol dir que la religió estigui desapareixent. Són les religions tradicionals les que estan en crisi perquè el dogma es veu vinculat al passat”, matisa Teodor Mellén, sociòleg professor d'Esade i expert en sociologia de la religió. “La gent –hi afegeix– creu en altres coses: energies, autoajuda, el cosmos, fengshui, reiki... Hi ha una transformació de la dimensió espiritual.”

Paral·lelament, l'arribada d'immigrants de cultures molt diverses ha provocat que els nous alumnes hagin trobat en alguns centres concertats el lloc on estudiar la seva religió, ja sigui l'evangèlica, la musulmana o la jueva. “Hi ha grups d'immigrants que tenen la necessitat de reafirmar la seva identitat i en algunes escoles concertades, on el missatge fundacional ha perdut calat, troben el lloc per estudiar la seva religió”, explica Mellén. Les dades ho corroboren i mostren que els pocs alumnes que estudien una religió diferent de la catòlica ho fan a la concertada.

Luis García, coordinador de Catalunya Laica, una plataforma que promou l'exclusió de la religió a l'escola, alerta: “Sovint es confon la neutralitat amb el multiconfessionalisme.” “A l'escola, s'hi va a aprendre i no a creure. Les religions han d'estar als centres de culte”, observa García, que sosté que l'escola “segrega per qüestions econòmiques, de sexe i de religió”. En la mateixa línia s'expressa la presidenta de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya (Fapac), Montse Conejo, per a qui “la religió és cosa de cada família i no ha de ser dins de les escoles”.

Diametralment oposada és la visió d'Ignacio Díaz Ventura, impulsor del documental Hem perdut l'oremus?, que reivindica la necessitat de reforçar la religió a l'escola. Per Díaz, la diferència entre el percentatge d'alumnes que estudien religió a Catalunya respecte de l'Estat és fruit del fet que a molts centres catalans no s'ofereix l'assignatura als pares. “Si s'oferís –vaticina– potser ens sorprendrien les dades i veuríem que la societat catalana no està tan secularitzada.” “El fenomen –denuncia– també es produeix en escoles concertades on han canviat la titularitat del centre. És un tema de llibertat i a Catalunya no es deixa triar.”

El cert és que la societat evoluciona, l'escola està en plena ebullició innovadora i cada cop hi ha més pressió per renovar-ho tot, de dalt a baix si cal. Els diferents col·lectius es miren amb recel i es reivindiquen. Els darrers temps ho han fet, per exemple, els professors de filosofia i els de literatura. I ara que la religió perd pistonada a l'escola alguns se senten amenaçats. Ho exemplifica molt bé Mellén, que explica el cas d'un imam que va expressar en un centre religiós on volia dur el fill la por que el convertissin al catolicisme. La resposta del director va ser demolidora: “No pateixi, que això no passarà. Per un que creu...”