Considero que està en perill gravíssim. Donada la composició dels governs d'Europa, dels Estats Units, la quantitat de dictadures que hi ha al món i la creixent desigualtat entre rics i pobres, no es pot ser optimista, en aquest sentit. Una minoria de la humanitat està envoltada de murs.

No tenim control ni sobre la llum, ni sobre el gas, ni en els transports, ni sobre la immigració. Vivim completament ofegats, vista la dinàmica social i industrial d'aquest país.

No, te la tomben i per unanimitat. És vergonyós. El dret a decidir és un dels drets fonamentals. La meva queixa, si de cas, seria que es tracta d'un moviment exclusivament emotiu. Falta una estructuració més intel·ligent. Totes les revolucions modernes estan impulsades pel poble, però qui els dona el corpus teòric necessari són els intel·lectuals. I, no sé perquè, els nostres intel·lectuals aquesta funció no l'acaben de fer.

No és un problema d'embranzida, és un problema de racionalitat. Jo explico sempre aquella paràbola del lleó perseguint la zebra. El que ha de fer la zebra no és córrer més que el lleó, sinó córrer més que les altres zebres. El que han de fer les zebres és organitzar-se i trobar juntes la manera d'aturar el lleó.

Una cosa són els poderosos i una altra la gent del carrer. Hem passat moltes coses junts: cada vegada que penso en la defensa de Madrid durant la Guerra Civil, jo m'emociono. I tinc molt clar que les cultures de la resta de l'Estat són dignes i que hem de valorar-les. Són coses que coneixem bé i no tenim cap motiu per renegar-hi. El que jo no vull és que em manin; jo vull ser independent tenint un bon veïnatge amb els espanyols.

De la classe política i de la classe econòmica, de la classe dirigent en definitiva.

Jo crec que ho intentaran i que ho intentaran de bona fe. Però, sense ganes de desinflar les expectatives, sóc una mica escèptica perquè hi ha un excés d'emotivitat, ho torno a dir, i hi ha un planning racional molt tancat. Tot això, evidentment, ho estimulen des de Madrid amb la seva ruqueria, que arriba a extrems grotescos. El més grotesc de tot és agafar el 9-N i posar davant la justícia els capdavanters polítics. Això és d'una ruqueria tan grotesca que costa de creure-ho. Senzillament, els catalans hem fet el més democràtic del món, que és treure les urnes.

Això sí que és per morir-se de riure. Que a hores d'ara els espanyols encara estiguin dubtant sobre això, és propi de la dreta més cavernícola i ignorant.

No, de cap manera. Som una llengua demogràficament molt petita. Fa poc he estat en un congrés a Croàcia i això m'ha servit per constatar el desconeixement absolut de la resta del món en relació amb la literatura croata, per exemple. Podem dir el mateix de la literatura de Noruega o de Malta. Estem parlant de països molt progressives però demogràficament limitats, com el nostre. Per tant, el que cal és una bona política de traduccions. És el que està fent molt bé l'Institut Ramon Llull. Però costa molt perquè els grans circuits són estrictament comercials i la nostra força, petita.

No necessàriament. Una Catalunya independent tindrà els seus defectes i tindrà governs contra els quals caldrà manifestar-se perquè, sens dubte, prendran alguna mesura que no ens agradarà. Podran guanyar les dretes o les esquerres, perquè serà una Catalunya plural, amb tics universals o globalitzats, com per exemple la discriminació de la dona, que passa a tot arreu del món, fins i tot en un país com els Estats Units, on ha estat impossible que una dona arribés a ser presidenta del govern.

Això és complicat perquè des del franquisme ja no ens diuen ni País Valencià. Jo crec que acabem de despertar d'un llarg son. Estem progressant i hi ha hagut un tomb polític. Des del punt de vista lingüístic, els valencians sempre han estat reticents a acceptar les normes del nord, però al final s'han acabat acceptant. Dialogant es poden acceptar moltes coses. Quan la independència sigui efectiva, tant a les Illes com al País Valencià l'estructura del nou Estat hauria de ser la d'una confederació. És a dir, no pot ser pensar que la capital sigui Barcelona.

És evident però no és cert del tot. Quan una societat està molt depauperada ja no és capaç de fer revolucions. Hi ha hagut moments de gran angoixa econòmica que ens han portat a proclamar allò de l'“Espanya ens roba”. Ara hem vist com gasten milions en AVE de luxe mentre a nosaltres les rodalies no ens funcionen. I tot això, amb els nostres impostos. La situació a Madrid és ridícula perquè estan molt espantats. Però el que no volem és que ens manin. Si llegim la lletra petita de la sentència contra l'Estat, veurem que fins i tot ens tractaven jurídicament d'inferiors. Així d'insultant.