Un record memorable. Vaig ser voluntari i em va tocar presidir una mesa en un institut dels afores de Terrassa on no havia estat mai; fins i tot em va costar trobar-lo! I, a diferència del que em podia imaginar, les cues de participants a les meses van ser impressionants. Cap al migdia, van arribar dades generals de participació, i ja havíem superat amb escreix el registre que jo hauria donat per bo, ateses les circumstàncies. L'actitud dels que venien a votar era realment impressionant: consciència clara del que estava passant, il·lusió respecte del futur que s'estava construint, diversitat social dels votants… En acabar el dia, vaig estar segur que aquesta era una lluita que podíem guanyar. I ho segueixo pensant.

Com es va comprovar el mateix dia i com sobretot s'ha vist després, la seva actuació va permetre mantenir la convocatòria. Altrament, la frustració hauria estat molt gran. A més, el risc assumit va ser enorme, com també han posat de manifest les actuacions judicials posteriors. La discreció necessària sobre alguns problemes que havia tingut el govern o amb el paper d'alguns funcionaris, i l'actitud d'alguns partits que van aprofitar l'ocasió per crear dubtes sobre la convicció del govern, van desdibuixar la fermesa de la seva determinació.

Entenc la frase en el sentit que darrere de la sentència hi ha una determinació clara d'advertir els polítics actualment compromesos amb el referèndum de quin és el futur que els espera. Que inhabilitin Mas i Homs, que ja no estan al capdavant del procés, no té gaires conseqüències més enllà de les personals. Però entenc que la sentència “està escrita” perquè es farà servir com a amenaça a Puigdemont, Junqueras i Romeva. A Puigdemont pot no preocupar-lo, sobretot si no té intenció de seguir. Però en canvi podria comprometre el futur polític de Junqueras com a president en cas que el procés quedés aturat, es convoquessin eleccions i calgués mantenir la Catalunya autònoma per una nova temporada. Les sentències estan escrites per pressionar els que venen darrere.

No són cap broma. I la gravetat de les conseqüències dependrà molt del final de la partida. Si acabem sent independents, cap problema. Haurà valgut la pena. Però si el procés col·lapsa i cal esperar una nova oportunitat, ens podria deixar molt afeblits, amb els principals lideratges arraconats de la vida pública institucional. Amb els riscos que prenen els nostres polítics, tots som molt valents mentre no ens afecta personalment. Per la meva part, en canvi, admiro el coratge dels actuals polítics independentistes, que arrisquen el seu futur polític en una situació de gran incertesa. Al final de tot, acabi com acabi, veurem clarament qui ha estat valent de veritat i qui no, i sabrem qui, més enllà de les paraules, ha assumit els riscos més grans. Crec que tindrem sorpreses.

Espanya fa el que ha de fer: defensar la seva integritat territorial. I ho fa com sap i com pot. Cap sorpresa, doncs. Ni tan sols els que veuen la magnitud del desafiament no tenen cap marge de maniobra per actuar políticament. Ho faran amb el poder judicial per fer por, amb la “intel·ligència” de l'Estat i les seves clavegueres, amb la propaganda mediàtica… No tenen cap altra eina que intentar dividir-nos, dissuadir-nos, insecuritzar-nos, ferir la nostra autoestima… Saben el que es fan, i coneixen les nostres febleses.

La resposta del govern ha d'anar lligada al calendari general que hagi previst per a la ruptura. Pot avançar la llei de transitorietat, el referèndum, les eleccions… I ho ha de fer d'acord amb la majoria parlamentària que hi haurà de donar suport. La població ens hem de mobilitzar de manera contundent, massiva i coordinada amb les decisions polítiques.

No; cansament, no. Tot ha anat prou de pressa, i els quatre que troben que anem lents fan pensar més aviat que són infiltrats que ens volen fer fracassar. El que observo és que entre tots no ajudem a superar l'escepticisme sobre l'èxit final d'allò que volem. I em preocupen les xifres dels que diuen que volen la independència, però creuen que no ens en sortirem. Una situació que és el principal obstacle per a la capacitat d'arrossegament que necessitarem en el darrer moment i que només aconsegueixen els que se saben vencedors.

Hi he vist un cert coneixement general del cas, els sona. I he vist que hi ha interès entre els que normalment s'interessen per qüestions polítiques més enllà de les seves fronteres. Però és molt difícil que n'entenguin les raons, tant les històriques com les socials i econòmiques. L'únic gran argument que es pot entendre des de fora és el de la feblesa de la democràcia espanyola i que no se'ns deixi votar.

Fins allà on pugui, que és molt. Només té dues limitacions: primera, no incomodar els veïns europeus, per exemple, amb intervencions militars; i segona, no provocar una reacció a Catalunya que els perjudiqui. Això a part, faran de tot, sense límits: fer por en general, amenaçar en particular i discretament, joc brut, bloqueig, manipulació informativa, intervenció d'institucions públiques com els Mossos… No m'imagino, però, la suspensió de l'autonomia per les dificultats que tindria fer-ne la gestió posterior. I, és clar, l'amenaça latent sobre els que pensen que podrien governar una Catalunya després d'un referèndum perdut.

L'única resposta possible i legítima és la resistència pacífica. Més que de desobediència, m'agrada parlar de resistència pacífica. No crec que l'Estat recorri a la violència física explícita, però ens caldran alguns gestos de resistència pacífica tant de gent significada com mobilitzacions d'un cert gruix quantitatiu. I, entretant, cal que el govern actuï amb tots els instruments legals, de propaganda internacional i liderant la resposta. Estic segur que trobarem respostes intel·ligents, de radicalitat democràtica, davant de la força desesperada de l'Estat.

Mai, mai no n'hi ha hagut cap. Això ho sap tothom que no necessiti enganyar-se ni vulgui enganyar-nos. Espanya, tal com es concep a si mateixa, no el pot voler ni sabent que guanyaria el no pel 90%. Acceptar un referèndum seria reconèixer la sobirania dels catalans, encara que fos per decidir quedar-nos a Espanya. Això seria fer-se l'harakiri tal com ara es veuen. Un referèndum acordat demanaria un altre projecte de nació espanyola, que, com s'ha vist, ni en democràcia ningú no ha estat capaç de desenvolupar. La independència de Catalunya el primer que produirà, més enllà d'ajustaments de fons en el model econòmic i autonòmic espanyol, és la necessitat de repensar-se com a nació, de reconstruir el seu demos. És el problema més gran que tindran. Segurament aquí no ho hem sabut explicar prou: la independència de Catalunya no és un problema per a nosaltres: és un desafiament incommensurable per a Espanya. Per això es defensaran amb dents i ungles.