Com a advocat, estic veient visions, pensant que el sistema judicial espanyol ha entrat per aquests camins. I si no em sorprèn absolutament és perquè, encara que era jove, he viscut el franquisme i llavors l'opinió i els actes democràtics ja estaven judicialitzats. El que sí que sorprèn és que estem en una democràcia i la justícia actua com en el temps de la dictadura, i això és tremendament preocupant.

Sí.

Sí, perquè no només s'està processant uns càrrecs electes representants del meu país, que ja és important, sinó perquè a més s'estan jutjant les institucions del meu país, i, per tant, em sento afectat i xocat per aquesta situació.

Perquè hi ha una qüestió de base que no funciona. La justícia no és una cosa etèria, viu en un entorn i ha de respondre a aquest entorn. Les lleis s'analitzen segons la seva literalitat i segons la societat on s'apliquen i el seu pensament, que evolucionen amb el temps. Això és el que van fer els fiscals de Catalunya amb el cas del 9-N. Quan es va demanar la revisió del procés al president Companys, la fiscalia de Catalunya també va fer un informe favorable –que, per cert, mai s'ha fet públic–, però la fiscalia de l'Estat va dir que no. Passa el mateix amb les sentències sobre la immersió lingüística: a Catalunya van ser favorables, però el Suprem i el Constitucional han imposat una concepció diferent. És la forma d'actuar d'una justícia colonial, que és externa i aplica uns principis forans que s'intenten imposar en aquesta societat. En aquest punt la justícia ja no fa justícia: fa política.

Sí: el poc respecte pels principis democràtics que es dona en els dos casos, però això tampoc és una sorpresa total. Un dels arguments per demanar l'anul·lació del judici a Companys és que no se li podia imposar un delicte de rebel·lió perquè els que s'havien rebel·lat eren els altres; la llei parlava literalment dels que “es rebel·lin contra les institucions republicanes”, però aquí el Suprem va dir que això eren “imperfecciones técnicas”. La realitat és que en no voler anul·lar aquella i altres sentències apel·lant a la llei de memòria històrica el que fan és banalitzar el franquisme, validar aquells judicis i legitimar la justícia franquista.

No, el que fan és transformar en delicte una actuació democràtica. L'Estat ha trobat l'eina per penalitzar les idees, la llibertat d'expressió i la pluralitat política, convertint el Tribunal Constitucional en un tribunal inquisitorial. La Inquisició deia: “Aquests llibres estan prohibits –això el franquisme també ho feia–, per tant llegir-los és il·legal.” Quina legitimitat té el Tribunal Constitucional per dir que això no es pot fer o d'això no se'n pot parlar? Aquesta criminalització de principis i actuacions democràtiques és greu i inadmissible, perquè tornem a la dictadura i als tribunals d'excepció, que estan fets per a la repressió política, i a Espanya tenen una certa tradició. L'Audiencia Nacional, per exemple, és hereva del Tribunal de Orden Público (TOP) del franquisme, i aquest va substituir el Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo. Ara han transformat el TC i l'han convertit en l'hereu del Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo, i el més sorprenent és que el tribunal s'hi hagi prestat i accepti jugar aquest joc.

Naturalment, sobretot si es tracta de qüestions de debat general. La situació de Catalunya a l'Estat espanyol després de la sentència que lamina l'Estatut i tot el que ha vingut després, òbviament ho és.

És una acció repressiva, i les repressions no solucionen mai res. Que va solucionar alguna cosa la repressió franquista? Mantenir l'ordre? Doncs ara és el mateix, mantenir l'ordre. El context pot ser diferent, però lamentablement i sorprenentment estem en la utilització de mecanismes de repressió política. Ho poden disfressar amb l'estat de dret per intentar legitimar-ho, però el franquisme també es legitimava amb un estat de dret, també apel·laven a la llei. Ara sembla que la Constitució sigui el llibre sagrat i que per damunt de la Constitució no hi hagi res. Però en els últims cinquanta anys han canviat algunes coses. I avui tenim uns principis de dret internacional que estableixen uns principis democràtics per sobre de les constitucions i que estan recollits en tractats internacionals que l'Estat espanyol ha signat i que estan recollits expressament en la mateixa Constitució. Quan sacralitzen la Constitució estan ignorant aquest dret superior.

El que puc dir, com a ciutadà i com a advocat, és que democràticament no es pot impedir. Si hi ha una majoria social que vol ser consultada i hi ha una legislació internacional que consagra els principis democràtics, jo diria que és legítim i és legal convocar el referèndum. Des d'aquest punt de vista, el problema no el tenim nosaltres, sinó que el tenen ells, perquè impedir-ho és evidenciar davant la comunitat internacional que Espanya no és un estat democràtic, sinó un estat que practica la repressió política en contra de la llibertat d'expressió i la pluralitat política. No hi ha res que evidenciï tant que Catalunya és un país diferent d'Espanya, perquè tenim una concepció política de pensament i de principis democràtics diferent d'Espanya. Si a ells ja els està bé ser així, ells mateixos, però no ens ho poden imposar.

...no es pot acceptar de cap manera.

Si som una majoria de la població, diuen del 70 o el 80%, que volem el referèndum, doncs aquest 70 o 80% ens hem de plantar. Per exemple, si inhabilitessin la presidenta del Parlament [Carme Forcadell], doncs no acceptar-ho és mantenir-la en el càrrec i tirar endavant. És una qüestió de dignitat i de defensa dels drets democràtics.

Jo crec que la qüestió no és si ho faran o no, sinó què farem nosaltres si ho fan. I aquí jo crec que no ho hem d'acceptar. Mentrestant, no ens hem d'enredar ni entretenir en la teranyina de processos que posin, sinó justament al contrari: ens hem de dedicar al que volem fer nosaltres.

A un estranger sempre li costa entendre què està passant aquí, igual que nosaltres desconeixem molt el que passa en altres països. Tenim feina per explicar el que passa aquí. Jo quan ho he fet he tingut una resposta positiva, perquè la gent té uns principis democràtics i els repugna que es vagi en contra d'aquests principis.

Si vam sortir del franquisme, ara en un règim diferent, amb una fortalesa ciutadana molt diferent, amb una mobilització més gran de la gent que no pas la de llavors, jo estic convençut que ens en sortirem, segur.