Doncs recordo que vaig anar a votar a una escola de l'Hospitalet de Llobregat, d'on sóc, i que va ser una jornada molt especial i viscuda amb moltíssima emoció. A primera hora no teníem gaire clar com acabaria el dia, però sí que tinc molt present la sensació, compartida per moltíssima gent, que estàvem vivint una jornada històrica. Perquè érem plenament conscients que estàvem fent un pas, potser no definitiu, però sí molt important per al futur del nostre país.

Jo era dels escèptics. Pensava que a última hora es farien enrere dient que no els havien deixat fer-ho, perquè hauria estat el més fàcil. I no. Tirar endavant va ser un gest de molta valentia. Jo, per dir-ho suaument, no sento gaire fervor per la classe política, però en aquells moments em vaig sentir molt representada i vaig tenir la sensació que en aquells polítics hi podíem confiar, perquè la seva actitud va ser molt d'agrair.

Totalment. Aquest judici és un dels pocs instruments que té l'Estat espanyol per fer-nos agafar por i per llançar un missatge de tranquil·litat a la seva gent. És la manera que tenen de dir-nos i dir-los: “Tranquils, que si no es porten bé els encausarem a tots, els engarjolarem a tots o els inhabilitarem a tots”, cosa que com tots sabem és impossible. S'estan jutjant les decisions d'un govern i d'un Parlament que, al final, són els representants legítims de tot un poble que els va votar.

I tant!

Em temo que sí. I ves a saber si alguna cosa més i tot. Insisteixo que és l'única manera que tenen de coaccionar. És un judici pensat per fer-nos tenir por. Del que no s'adonen és que el procés sobiranista va néixer al carrer, no als despatxos de cap partit. A mi em sap molt greu, i ja avanço que tenen tot el meu suport, però em temo que Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau seran condemnats amb duresa perquè els han pres com a caps de turc d'una cosa que no en té, de caps, perquè neix del poble. I per això estic convençuda que aquest judici al 9-N i les sentències que se'n derivin no afectaran negativament el procés. Al contrari, el rellançaran definitivament.

És evident que sí. Cada dia que passa ens donen nous arguments per marxar o, com a mínim, per reforçar aquesta majoria amplíssima que reclama fer un referèndum. Jo no és que els entengui, però per raons de feina viatjo molt i des de fa molts anys per Espanya, i m'he adonat que allà els resulta molt difícil assumir que els catalans vulguem decidir el nostre futur. Tenen interioritzat que ells són els que manen i, per tant, els resultarà gairebé impossible entendre-ho. De fet, no crec que ho arribin a fer mai.

A totes les que pugui, com he fet sempre en qualsevol activitat vinculada al procés i organitzada per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, l'ANC o Òmnium. Mira, per fer una mica el símil esportiu, s'acosta el dia del partit. I toca començar a mentalitzar-se que l'hora de la veritat, i em refereixo naturalment al referèndum, ja és aquí. O sigui que hem d'estar preparats i, sobretot, hem de tenir clar que no podem fallar. Perquè si fallem les conseqüències poden ser irreparables.

Hem de mantenir la confiança en entitats com les que acabo d'esmentar, que han demostrat de sobres una capacitat de convocatòria i d'organització exemplars i han convertit el civisme en un dels trets inherents a aquest procés.

Són molt pesats! A hores d'ara, ja fa temps que ens coneixem una mica tots. I és claríssim que ells no volen escoltar, i encara menys dialogar. Jo, que sóc bastant d'anar per feina, no hi perdria més el temps.

De vegades he tingut la sensació que els nostres polítics perden massa temps barallant-se entre ells de manera pública, que és una cosa que no serveix per a res més que minar la moral de molta gent. Hi ha discussions que és millor tenir-les de portes endins o, com diem en el meu món, als vestidors. Parlo de batusses com ara aquesta dels pressupostos, que fa molt temps que dura i que estic convençuda que acabarà en acord. Deixem de banda les ideologies i centrem-nos en el que importa, que és fer el referèndum i votar! Els pressupostos són molt importants quan tu ets una autonomia. I ara del que es tracta és de construir un país. O encara més, de deixar que els catalans votem si volem construir un país. I després, si és que sí, ja decidirem com volem que sigui.

Estic convençuda que es convocarà en els terminis donats pel govern. I que hi haurà una resposta dura de l'Estat i que serà aleshores quan caldrà veure si els nostres polítics, amb Puigdemont al capdavant, tenen la valentia que han promès. És que si no es fes faríem un pas enrere tan gran... L'altre dia en Lluís Llach va dir que si no hi havia referèndum plegava, i vaig pensar que no ell, sinó que se n'haurien d'anar tots al canyet, si al final no podem votar.

Vull creure-ho, però si Europa ha estat incapaç de donar solucions reals a l'enorme crisi humanitària que suposa tot això dels refugiats, vols dir que aportarà gaires coses, per resoldre el cas català? Jo no hi confio gaire, i és una llàstima perquè sembla clar que el nostre és un poble amb una clara vocació europea. En qualsevol cas, tinc claríssim que al final serà el que decideixin els ciutadans. Mira, jo tinc devoció per la figura de Nelson Mandela, i ell deia que allò que és il·legal i impossible, la força de la gent fa que esdevingui legal i possible.