Hi ha un aspecte genètic en el govern del PP d'aplicació orgànica de la llei rebutjant que hi hagi solucions polítiques. Però, a més, l'Estat té la teoria que la pota fluixa del procés és el sector de classes mitjanes de centredreta que pot encarnar l'antiga Convergència. I amb el 9-N decideixen encausar una persona com Artur Mas que aglutina els sectors més moderats del procés independentista. Molta gent ha continuat el procés independentista per la garantia que els donava Artur Mas. I ells pensen que la seva criminalització pot ser un element dissuasiu perquè saben que la banda esquerra és més difícil de desfalcar.

No la poden afluixar perquè la maquinària estatal és implacable. L'Estat espanyol es basa en un concepte de poder que és la suma de grans monopolis econòmics més l'estructura administrativa de l'Estat d'alts funcionaris. Són l'esquelet i el múscul de l'Estat, i els qui viuen del privilegi de l'statu quo. I, evidentment, no volen que canviï. Ni que hi hagués un poder polític que volgués ara aparcar la judicialització i buscar una via política, que no és el cas, tampoc ho permetrien. Hi hauria una rebel·lió judicial. El poder judicial espanyol és un sistema molt tancat on només un 20 o un 25 per cent no pertanyen a alguna nissaga judicial. La maquinària judicial forma part de l'ADN de l'Estat i no la pararan. En aquest moment el nacionalisme espanyol és un destructor de guerra llançat contra Catalunya que és impossible que maniobri.

La resposta ha de ser política. Referèndum, intentar guanyar-lo, i no fer marxa enrere. Forçar la situació fins al procés constituent. No hi ha cap altra sortida.

Crec que no ens hem d'obsessionar amb una persona o una altra. Els que ens ha d'ocupar són els objectius. La Carme Forcadell és ben conscient del paper que està fent i sap que pot ser inhabilitada. Però si aconseguim un referèndum aquest any, tot això de les inhabilitacions quedarà en res. Si parem i volem entrar en una negociació autonòmica i algú està pensant en eleccions, les inhabilitacions són un problema evident. Però si anem fins al final amb un procés constituent per la República catalana, les inhabilitacions seran un simple accident de recorregut. La prova és que l'Estat també té els seus dubtes i per això ha rebaixat la petició evitant tota via penal que pogués comportar presó.

Tenim a la retina la terrible imatge de les tropes franquistes entrant per la Diagonal. Però ara els tancs ja han arribat i estan actuant. Es diuen Ministeri d'Hisenda en franca germanor amb el poder judicial. Hi ha una veritable obsessió de zel fiscal a Catalunya amb una pressió molt superior a la mitjana de l'Estat perquè consideren que Catalunya mereix un càstig. I saben a qui van a tocar. És clar que també fan inspeccions als no independentistes, però en determinats cercles del sobiranisme les inspeccions són forassenyades. Els mateixos assessors fiscals recomanen posar la seu de les empreses a Madrid per no tenir problemes en aquest sentit. Els impostos s'han de pagar i cal una bona inspecció fiscal. Però a Catalunya hi ha un excés, que sempre s'ha donat, però que ara s'ha disparat encara més fruit del procés independentista. És una repressió silenciosa. Ningú en vol parlar, però és l'instrument que estan fent servir. I cal dir que tot i això la massa independentista aguanta.

El 9-N és com les manifestacions de l'Onze de Setembre: serveix per a nosaltres però no per a Madrid, que no cedirà en res. La negociació només hi serà un cop nosaltres hàgim declarat la independència. Per tant, el 9-N i totes les mobilitzacions són un instrument de galvanització i creació de consciència per demostrar que no som una minoria. I això és molt venint d'èpoques de residualització!

Sí, perquè ens hauríem estalviat dos anys. Però és igual. Ja està fet i ha servit per conscienciar-nos que els independentistes som una majoria social i tenim dret a tot. Per tant, és molt important.

És evident que l'Estat no el pactarà. Parlar de referèndum pactat és fer trampa. Ara la versió 2.0 d'això és dir que es vol un referèndum pactat, que ja sabem que l'Estat no pactarà, però que tingui validesa l'endemà. A Podemos hi ha dirigents amb bona voluntat, però no hi ha ningú a l'Estat capaç d'articular un referèndum. Per tant caldrà forçar-lo, i l'hem de fer pensant en la comunitat internacional, no en Madrid.

Jo soc optimista. Crec que no hi ha esquerdes importants.

Si aconseguim forçar un referèndum, els comuns es dividiran per la meitat. Conec gent d'Iniciativa que votarà segur a favor. I dels comuns. No tinc cap dubte que Jaume Asens i Ricard Gomà votaran a favor. Però sobretot a mi el que m'interessen són les bases, i no tinc cap dubte que, si l'Estat entra amb tot, molta d'aquesta gent la tindrem al costat.

El procés per la independència és de fa moltes dècades, no només dels últims anys. I a mi m'agradaria que l'any vinent ja fóssim independents. Però caldrà lluitar perquè és qüestió de tenacitat. Com deia l'historiador Fontana, no sé si serem independents, però estic segur que haurem de continuar lluitant. És normal que el procés pateixi sotracs, però ho tenim ben encarat, amb una majoria i més força de la que ens pensem.

Hem de ser capaços de generar complicitat des de la dreta fins a l'esquerra. La República és la suma de sensibilitats molt diferents. El procés no és de dretes ni d'esquerres. I em sembla contraproduent dir que el procés ha de ser d'esquerra o de classes mitjanes. Ha de ser de tothom.

Esquerra s'ha ressituat en un punt que amb el nou escenari es col·loca en un eix central. L'habilitat de Junqueras consisteix a saber articular per al procés sensibilitats molt diverses.

Jo crec que el que estem vivint és la frustració del PSOE, no la del PP. Era comprensible l'esquema català de triar el PSOE abans que el PP i a l'hora de decidir entre el PSOE i Catalunya triar Catalunya. D'aquí provenen els grans resultats del PSOE a Catalunya i l'esperança que una altra Espanya era possible. Zapatero va obrir la caixa de Pandora i frívolament va dir allò de l'“Apoyaré”. I es va trobar que el seu propi partit i el seu propi electorat eren contraris al nou Estatut per a Catalunya. La pressió i radicalització del PP és certa amb la recollida de signatures i el Constitucional, però Zapatero va fer marxa enrere vergonyosament davant les pressions de tots els poders de l'Estat i de la seva pròpia gent, i allà es va trencar la corda. Zapatero ni tan sols va voler fer una llei per canviar el Tribunal Constitucional perquè li anava molt bé tenir una minoria al TC per tenir l'excusa del PP. El PSOE no va fer res i va deixar que el PP fes la feina bruta. Per això qui ha patit més el procés és el PSC amb la seva descomposició.

Crec que aquell pacte amb Zapatero està darrere la descomposició actual de l'espai catalanista de centredreta.

Perquè les coses tenen el seu recorregut. Esquerra, com la resta del tripartit, va patir un assetjament duríssim d'alguns sectors, i això té conseqüències. També per errors propis. Però després del pacte entre Mas i Zapatero ja hi ha la primera gran mobilització impulsada per la PDD amb el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir”. Va ser tot un símptoma, però en les eleccions la gent va optar per l'ordre. Convergència assumeix el govern amb l'onada ja en marxa i quan arriba es pensa que la pot controlar. Però veu que no és tan fàcil. I arribem a la situació actual, que la gent torna a confiar en ERC perquè vam fer bé el relleu a la direcció i perquè la gent sap que Esquerra és la garantia pel procés cap a la independència.

A Podemos hi ha un posat intel·lectual marxista leninista favorable a l'autodeterminació que se'ls ha d'agrair. Però crec que n'han fet un ús tàctic en la negociació amb el PSOE. Quan aspiraven al sorpasso, el referèndum era imprescindible, i després, quan ja només aspiraven a formar govern amb el PSOE, va deixar de ser-ho. I crec que un motiu del fracàs en les segones eleccions és que una part de l'electorat de Podemos no vol l'autodeterminació dels catalans. A més, puc compartir el seu rebuig al PP i a l'establishment, però mai han concretat en què es fonamentaria el seu no a la independència: en continuar formant part d'un Estat espanyol com l'actual però amb un ministeri de la plurinacionalitat? Si volen defensar el no hauran de farcir amb arguments una proposta d'estat i saben que molt del seu electorat els ho rebutjarà.

I tant! I crec que els comuns són conscients d'això. Per això fan tants exercicis de funambulisme polític a diari. No es pot estar a favor de l'uniformisme de l'Estat i ser d'esquerres. És una contradicció. Per això de manera intel·ligent plantegen una República catalana. El que passa és que, quan diuen que després ja es veurà com es federen amb la resta, allà no obtenen cap resposta.