Els conflictes formen part de la vida, dels més petits als més grans, i si pensem que instàncies exteriors els han de resoldre és un error. Primer hem d'esgotar molts camins. I en aquest cas concretament no estem parlant només de judicialitzar un conflicte, sinó de fer-ho per la via penal, que sempre hauria de ser l'últim recurs. Això és el més greu, perquè el dret penal no és per resoldre aquest tipus de conflictes, perquè no pot ni és la seva funció. En principi això és un conflicte polític que s'ha de resoldre per la via política i mitjançant eines conciliadores, com els conflictes afectius s'han de resoldre per altres vies. Si hi ha un abús, un delicte greu, d'acord que es vagi per la via penal, però això no és el que ha passat des del meu punt de vista.

Estem en un camp de lluita. Un sector de la població vol el referèndum i l'Estat no ho vol, i cadascú utilitza les eines a què està acostumat, que li acostumen a anar bé o que creu que li seran efectives. El govern espanyol ha decidit entrar en aquesta via, la penal, i crec que en un futur això pot complicar encara més les coses. Per què? Perquè un cop en marxa, la justícia és molt difícil d'aturar, fa el seu camí. A més a més, en aquest cas, no crec que estiguem davant d'un delicte de desobediència.

Recordem que el govern espanyol va impugnar les decisions del govern davant del Constitucional i en principi el president Artur Mas ho va acatar. Per tant no se li pot atribuir una actitud de desobediència. Hi va haver qui en aquell moment el va criticar i pressionar perquè desobeís, però ell va dir que acataria les lleis. No es parteix doncs d'una idea d'insubmissió, sinó del fet que ell defensa unes determinades idees, però que està disposat a acceptar determinades regles del joc.

I el govern en principi s'aparta, però té l'obligació de vetllar per la seguretat, té un seguit d'obligacions... Qui fa el procés participatiu és el voluntariat i el govern té la responsabilitat de garantir que determinades coses es puguin fer. Tal com diu l'article 4.2 de l'Estatut, “els poders públics de Catalunya han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat dels individus i dels grups siguin reals i efectives; han de facilitar la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social i han de reconèixer els drets dels pobles a conservar i desenvolupar la seva identitat”. En principi el que fa el govern és fer possible que es compleixi el que diu aquest article. Això com a principi fonamental. Algú dubta que el president Mas va participar donant-hi suport? No, però ho va deixar en mans del voluntariat.

Tot és discutible, però al meu entendre no tot comportament contrari respecte d'una resolució judicial es converteix sempre en un delicte. És evident que hi ha una conducta, però perquè es converteixi en una desobediència penal rellevant la jurisprudència del Tribunal Suprem demana un plus, unes certes característiques que crec que en aquest cas no es donen.

Bàsicament són que hi hagi una resolució judicial, un mandat previ i concret a persones concretes que han desobeït i que la desobediència sigui oberta, clara, concloent, reiterada, etc. Necessita un comportament clar i concís respecte del que s'ha ordenat i, en general, una reiteració. Sembla, o almenys és discutible en el cas concret del 9-N, i en això coincideixo amb la defensa, que no hi va haver aquest mandat directe i exprés, ni un destinatari precís i determinat, ni requeriment. I un fet important és que no hi va haver reiteració –previ requeriment–, que permeti constatar la intencionalitat determinada.

S'ha admès a tràmit perquè hi ha diferents interpretacions. Ja la va tenir en el seu dia la junta de fiscals. És evident que hi ha un terreny de discussió, que es pot interpretar d'una manera o una altra, però el sistema penal és la forma més greu que té l'Estat per intervenir i, per tant, hauria de ser sempre l'últim recurs. Quan tenim diversos criteris d'interpretació, fer servir la via penal no és el millor camí perquè s'han de situar els fets en el seu context. I en el cas del 9-N es tractava de posar unes urnes, de votar, era una festa participativa de Catalunya... i això és el que s'ha d'analitzar.

Crec que si no hagués tingut gaire èxit no hauria passat res. Perquè si no, per què no es va intervenir en el moment? Per què tot ha vingut després? Torno a insistir que em sembla un despropòsit que això es porti per la via judicial. Malgrat això, entenc que és un conflicte per a les dues parts, i en aquests casos tothom intenta fer servir els instruments al seu abast, i és legítim.

Crec que hi ha molts motius per absoldre. Ja veurem... No vull pecar d'optimista. El 9-N era una festa. Un cop arriba el cas al TSJC, en principi s'ha de tenir la confiança en la seva neutralitat. Les lleis es poden interpretar, però cal veure el context on es produeixen els fets i el moment on es produeixen. De fet hi ha qui interpreta que en el seu moment el TC no va fer al·lusions directes per evitar que allò no fos motiu d'una desobediència penal.

Sí, però no tots els casos són iguals. Estem davant d'un conflicte entre legalitat i legitimitat. Per això considero que l'única solució en un moment determinat és arribar a un pacte, cosa per altra banda que veig molt difícil.

L'única via que veig possible és la mediació entre Catalunya i Espanya, on tothom hagi de cedir una mica. Imagino un procés de mediació llarg, sense les presses d'un calendari. Aquesta seria una primera concessió. Un procés que podria tirar endavant si s'acceptés la idea que si majoritàriament un poble demana votar s'haurien de buscar solucions, que s'arribés a entendre que hi ha un dret que és legítim, i que potser es podria exercir sense necessitat de grans modificacions constitucionals. I estaria bé que mentre es negocia hi haguessin concessions per a un major respecte a la cultura, al concepte de nació...

Europa no és els Estats Units, a Europa han d'estar d'acord els estats que conformen la Unió. Per ella mateixa no té entitat, i no veig els estats que la conformen gaire madurs per fer-ho. Està bé anar a Brussel·les a explicar què s'està fent, però també és tot un procés.

El Constitucional va tenir un paper molt important en la Transició i uns anys després. I això s'ha fet malbé. Ara se li estan donant altres funcions que no li correspondrien. Un error enorme. Però la justícia ordinària no és així, són jutges de carrera que arriben mitjançant una oposició i que és evident que tenen la seva ideologia –només faltaria–, però no estan triats per la seva ideologia.

S'ha de separar el Tribunal Constitucional i la justícia ordinària. La justícia ordinària teòricament està integrada per jutges independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l'imperi de la llei, tal com detalla l'article 117 de la Constitució.

Jo la vull preservar, però també hem d' acceptar que sovint la justícia ens sembla “bona” quan ens dóna la raó i “dolenta” si ens la treu, i tenint en compte la repercussió del cas, és el que amb molta probabilitat acabarà passant.