Els actors de doblatge s'estan convertint, tot i el seu paper fonamental en la cadena de valor del sector audiovisual, en un dels col·lectius professionals més vulnerables, sotmesos a la inestabilitat que provoca el fet que no hi hagi un conveni de sector. Això ha provocat que els professionals hagin presentat una demanda col·lectiva per reclamar la negociació d'un conveni.

La situació d'indefensió i precarietat que pateix el col·lectiu justament en un moment en què, com diu un professional veterà, “estem travessant un moment que hi ha molta oferta de feina, cosa que, justament, accentua la necessitat de reivindicar unes millors condicions per als professionals”. Efectivament, en aquests temps que proliferen nous canals de televisió i poderoses plataformes digitals ofereixen una hipercalòrica oferta de pel·lícules i, sobretot, sèries, els actors de la veu malden per assolir unes condicions laborals que de debò els emparin.

Com expliquen fonts de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), que assumeix la defensa dels prop de 300 professionals que es dediquen al doblatge a Catalunya, la reforma laboral del govern Rajoy ha dut la situació al límit, ja que aquest nou marc normatiu estableix que un conveni col·lectiu, si no es renegocia, no es renova automàticament. “No tenim conveni des de fa vuit anys i només ens podem agafar a un acord verbal perquè es mantinguin les tarifes del 2009”. Tarifes que, com afirmen, són simples aproximacions: per convocatòria general del professional o CG (cànon que es paga per assistir a una sessió de doblatge), 36,99 euros per producte de vídeo (TV) i 50,64 euros per cinema; el take (fracció del guió de doblatge i unitat de treball i pagament), 4,06 euros en vídeo i 5,63 en cinema. Com diuen des d'AADPC, “amb prou feines es respecten les tarifes de referència, més en cinema que en vídeo, i en el cas dels grans estudis. També passa que de cada cinc CG que han de pagar, només se'n pagui un”. Algunes empreses, fins i tot van exigir als professionals, que són assalariats, presentar factura, per abaratir costos.

Tampoc no es respecta la pujada de l'IPC, en una professió que del 1999 ençà ha perdut fins a un 70% de poder adquisitiu. A més, “es paga el salari a tres mesos, quan hauria de ser al mes, i també hi ha problemes amb les cotitzacions”. Segons el professional esmentat més amunt, sense conveni la situació és crítica i “és un campi qui pugui, alguns practiquen el dos per u, cobrant menys, i l'empresari ha arribat a allò de «si vols treballar, et pagaré menys»”. Negociar, però, amb qui? La inexistència d'una patronal reconeguda va obligar AADPC a portar la negociació amb Pimec, els dos últims anys, “però ara estem als llimbs”. S'ha de dir que la indústria ha canviat molt, d'aquell pròsper sector que a Barcelona allotjava una trentena d'estudis, després d'una dura reconversió hem passat a només nou estudis, amb quatre grans referències: SDI Media, International Sound Studio, Deluxe i Sonygraf. Estudis en què el capital internacional, britànic i japonès té el control en alguns casos. Amb la demanda col·lectiva, hom cobeja que el sector tingui un conveni amb tarifes posades a dia i respecte per condicions com pagar els CG que pertoquen, fer els pagaments al dia i respectar les cotitzacions socials.

Des de principis de la dècada dels noranta del segle passat, el sector del doblatge a Catalunya ha viscut una situació de vulnerabilitat. D'una llarga vaga dels professionals per posar fi a la guerra de tarifes entre diverses comunitats de l'Estat en va sortir victoriosa la patronal, un cop que els professionals de Madrid es van desvincular de l'aturada. Els empresaris van acabar imposant una retallada salarial del 25%, al tristament cèlebre acord de l'hotel Fira Palace. Entre els professionals, per tal d'enfortir-se davant l'empresa, fins i tot va haver-hi l'intent de muntar una cooperativa, Rèplica, que no va reeixir.