El que no tenen els pobres
El primer: perquè sortiran xifres gegantesques i amb la finalitat que puguin comparar magnituds, memoritzin una dada: el PIB nominal d'Espanya el 2015 va ser, arrodonint, d'1,65 bilions de dòlars, és a dir, 1,55 bilions d'euros.
El segon: tenir en compte alguna cosa que han deixat molt clar tots els estudis que s'han anat elaborant sobre la pobresa: el problema no és que els rics es facin cada vegada més rics, que és així, el problema és que els pobres es fan cada vegada més pobres. El que dona lloc a una pregunta que és aquí però que ningú formula i a la qual ningú respon, i que pot donar lloc a posicions i reaccions populistes en tots dos sentits, tant si es respon afirmativament com negativament: es fan els rics cada vegada més rics a costa que els pobres es facin cada vegada més pobres? Una pregunta que, diguem-ho ja, no respondrem aquí.
Dit això és necessari aclarir un parell de coses amb relació als conceptes de pobresa, riquesa i desigualtat. El concepte de pobresa no és subjectiu: és pobra tota aquella persona que tingui un ingrés anual que es trobi per sota del 60% de la renda mitjana, xifra que a l'Estat espanyol és de 7.758 euros, encara que cada regió té un nivell de renda de pobresa propi en funció del seu poder adquisitiu. Així, i per exemple, a Navarra és d'11.226 euros; a Catalunya, de 9.667; a les Balears, de 8.973; a València, de 7.061, i a Andalusia, de 6.055.
El de riquesa tampoc és un concepte subjectiu. Constitueixen riquesa els actius financers i els valors patrimonials descomptats als deutes i sense considerar les quantitats individuals aparcades en paradisos fiscals i que diferents estimacions xifren, a escala mundial, entre els 7,1 i els 31 bilions de dòlars. Els actius de les companyies en situació offshore no estan considerats.
La desigualtat és l'estat natural d'una societat tal com ho demostra la història dels últims 2.000 anys, per la qual cosa reduir-la ha de ser conseqüència d'un acte de voluntat: als EUA, el 1928 l'1% de la població controlava el 23,9% de la riquesa i el 1976, el 8,9%, la reducció es va produir a partir de la introducció forçada de polítiques redistributives. Desaparegudes les causes que van motivar tal introducció, la necessitat de consum i la necessitat de mantenir en calma una població que podria ser afectada per la situació de guerra freda imperant han fet que aquest 1% de població controli avui el 23,5% de la riquesa.
La desigualtat.
És a dir, tal com jo ho veig, el problema no és que les vuit persones més riques del món ostentin tanta riquesa com la meitat de la població mundial: 3.600 milions de persones, el problema resideix en el fet que la riquesa d'aquests 3.600 milions de persones ha caigut 1 bilió de dòlars en un any.
En clau espanyola, el problema no és que les tres persones més riques de l'Estat augmentessin la seva ja enorme riquesa el 3% el 2015, el problema és que la riquesa del 30% de les persones de renda més baixa va caure el 33% en els anys de crisi.
Tampoc, i prenent l'estudi que fa unes setmanes i com cada any per aquestes dates va presentar l'Ajuntament de Barcelona sobre la distribució de la renda per barris considerant la renda mitjana de Barcelona com a 100, el problema, penso, no és que el barri de Pedralbes tingui una renda de 250, el problema és que el barri de Ciutat Meridiana la tingui de 34.
Continuant amb l'Estat espanyol i parlant d'empreses, el problema no és que el directiu mitjà de les companyies que cotitzen en l'Íbex tingui una remuneració que equival 96 vegades al salari d'un treballador de base, el problema és que els salaris reals més baixos han caigut el 28% entre el 2008 i el 2014. O, parlant de pensions, el problema no resideix en el fet que el Sr. José Ignacio Goirigolzarri se n'anés del BBVA, l'any 2009, amb un fons de pensions de 68,7 milions d'euros, sinó que en 11 regions espanyoles el 50%, o més, de les pensions es troben sota el llindar de pobresa d'aquestes regions.
El problema és que els que menys tenen tenen molt poc. De l'estudi Riquesa al món 2016, elaborat per Credit Suisse, la riquesa a l'Estat espanyol ascendeix a 4,1 bilions d'euros i es distribueix de la següent manera: la classe alta controla el 69,4% d'aquesta riquesa; la classe mitjana, el 30,5%, i la classe baixa, el 0,1%. Afinant una mica més, la classe mitjana-alta ostenta la propietat del 16%; la mitjana-mitjana, el 9,7%, i la mitjana-baixa, el 4,8%. (La riquesa mitjana de cada espanyol adult és de 108.000 euros, a partir d'aquí que cadascú ho compari amb la seva situació.) És a dir, el problema de la pobresa a Espanya no ve determinat perquè 500.000 persones tinguin una base imposable de 3.000 euros al mes o més, però sí que ve influït perquè 5,8 milions d'espanyols la tenen per sota del salari mínim.
Per totes aquestes raons, i per moltes més, a l'Estat hi ha 9 milions de persones en risc de pobresa, 2,5 milions de persones ocupades, és a dir, treballant, que són pobres i el 30% dels nens es troben en risc d'exclusió social; en resum, avui a l'Estat una persona de cada cinc és pobra. Quina solució es pot donar a això? L'única solució permanent i eficient seria reduir dràsticament la desocupació amb contractes suficientment remunerats. Però per a això caldria que augmentés la demanda de treball remunerat amb salaris suficients. Motiu pel qual és imprescindible que creixi el valor afegit dels béns i serveis fabricats a l'Estat. Cosa que necessita elevades inversions i requereix el canvi de model productiu espanyol orientat al mitjà i baix valor afegit que no necessita altes inversions.
És una via molt cara i a molt llarg termini i pròpia dels anys vuitanta i noranta; avui la tendència va per la implementació de tecnologia a mesura que descendeix el seu preu i la robotització de processos i rutines, la qual cosa fa descendir la demanda de treball en una atmosfera d'oferta de treball que no descendeix, per la qual cosa la sortida per aquí es presenta gairebé impossible per a una majoria de la població.
Per tot això la implementació de la renda bàsica es fa, penso, ineludible i imprescindible. La seva funció és garantir un mínim i, per tant, evitar aprofundir en la degradació social. No obstant això, la renda bàsica no resol les causes de la pobresa: en el fons la renda bàsica suposa l'assumpció d'una realitat impossible de canviar: que cada vegada es precisen menys persones per generar el PIB que en cada moment sigui necessari perquè la tecnologia adquireix més protagonisme i permet flexibilitzar produccions en temps, lloc i quantitat.
Per part dels detractors s'argumenta que la renda bàsica és pràcticament impossible de finançar, la qual cosa no és cert. Però al marge d'això i en el fons, la renda bàsica és un tema de voluntat i de conscienciació per part dels qui controlen la riquesa, tant persones físiques com companyies, que la renda bàsica convé encara que només sigui per un tema d'ordre públic.
Causes de la pobresa.
Per tot això sembla que la tendència serà cap a la caritat, d'alguna manera o altra, a causa que el remei definitiu, l'augment de la demanda de treball ben remunerat, no és factible per la mateixa evolució de la dinàmica històrica.
Per al final un aspecte molest fins i tot en el seu plantejament: per què els polítics, independentment del seu color, dediquen tan poc temps en els seus discursos i intervencions a la pobresa i a la desigualtat? Penso que això es deu a dos motius. D'una banda els polítics es dirigeixen als col·lectius dels quals esperen obtenir els seus vots, i encara que els polítics –independentment del seu color– tendeixen a realitzar promeses, diguem-ho suaument, exagerades, la realitat desmentiria promeses radicals que són les que haurien d'afrontar-se per lluitar obertament contra la pobresa. Però hi ha una altra raó.
Els pobres tenen molt poc a donar als polítics perquè els pobres tenen escassa influència a causa del seu escàs pes econòmic i social, per la qual cosa els pobres tendeixen a allunyar-se dels escenaris on s'aborda la política. Als Estats Units un 15% de l'electorat mai vota en cap consulta de cap tipus, curiosament la taxa de pobresa als EUA s'acosta al 14%.
De fet un dels polítics que més es va aproximar al tema de la pobresa va ser el llavors candidat Ronald Reagan en la campanya per a les eleccions presidencials de 1979 quan va dir que el problema de l'economia dels Estats Units era que els rics no eren suficientment rics i els pobres no eren suficientment pobres. Va ser clar, rotund. Durant la seva presidència es va encunyar un terme que avui és d'ús comú als països occidentals: el de treballador pobre, una persona ocupada la renda de la qual se situa propera o per sota del llindar de pobresa. Avui, a Espanya, un de cada vuit treballadors és pobre.
Per saber-ne més: Informe Oxfam sobre pobresa. Gener 2017 . Enquesta Financera de les Famílies. Banc d'España. Gener 2017. Renda Bàsica
