Travessar el portal de fusta massissa, encara habitual en alguns edificis antics del Raval, significa poder dormir. Així ho diu en Juan. Una de les persones que fa molts anys que són ateses per Arrels Fundació, i segurament una de les que molts dels professionals tenien al cap quan van plantejar i parir aquest projecte. En Juan ha estat en diversos recursos, però sempre, per un motiu o per un altre, ha tornat al carrer. Saluda amablement ja pujant per les escales cap al Pis Zero. Conversa amb tothom. “Últimament em noto més fotut. Jo sempre havia estat fort. I això que he passat moltes complicacions –explica ja a dins del pis–. Aquest hivern no el porto gaire bé.”

En persones com en Juan, però també com en Vicente, en Guillermo i en Mohammed, van pensar des d'Arrels per crear el Pis Zero. Un recurs de baixa exigència situat al barri del Raval a Barcelona on dormen una desena de persones conegudes per l'entitat que fa molt que viuen al carrer i que no s'han adaptat a un pis, ni a una pensió ni a la Llar Pere Barnés. En Mohammed puja amb el seu carretó –com els d'anar a comprar–, on carrega totes les seves pertinences. Al Pis Zero es pot entrar amb tots els embalums que no volen perdre de vista. “No et pensis; al carrer, no hi estic malament –diu en Mohammed mentre es fa el llit–. Tinc un bon lloc i els veïns em cuiden i es preocupen per mi.” Està segur que els veïns el trobaran a faltar. Fa molt de temps que s'arrecera cada nit en una entrada de l'Eixample. El fred de l'hivern l'ha portat a acceptar dormir en aquest pis. “Només alguns dies”, diu.

El Pis Zero, dissenyat per alumnes del grau en disseny d'Elisava i els arquitectes de Leve_Projects, està concebut com un habitatge provisional i una prolongació del carrer. La il·luminació, els llits... i fins i tot una pica a l'estil d'una font, que finalment va ser substituïda perquè es va comprovar que era poc pràctica. S'ha volgut crear un espai acollidor i segur. Hi ha una única norma: el respecte pels altres i la bona convivència. S'hi pot beure alcohol. A mesura que hi van entrant, n'hi ha que deixen els brics de vi a la nevera sabent que els poden demanar a en Frank, el conserge, o als dos voluntaris que faran guàrdia aquella nit. S'hi pot fumar, però a la terrassa. N'hi ha que s'instal·len a la taula per prendre un got de caldo. D'altres s'enduen el cafè al llit. Cadascú segueix el seu ritme. Qui vol parlar, parla. Qui no, no. Però la conversa és una de les claus. En Frank i els voluntaris escolten. Alguns educadors d'Arrels observen com fins i tot s'estableixen converses entre usuaris que mai veuen parlar entre ells.

La intensitat de la llum es va abaixant i cap a les onze tothom dorm. És la tranquil·litat de dormir sense el perill del carrer –sempre amb un ull obert, assegura la majoria–. Fins l'endemà. A les set tocades, en Frank comença a fer cafè, i l'aroma –i una mica de soroll– comença a despertar la gent. Galetes i, avui, pizza. A les vuit tothom és fora. Fins a les nou del vespre.