Famílies i empreses s'han hagut d'aplicar amb absolut rigor a la tasca del despalanquejament, després que el deute grimpés fins a nivells temeraris, que ens van dur a la gran ensulsiada financera. Eixugant, eixugant, el deute privat ja es troba a nivells del 2006, lluny d'aquells pics del 2010. Hom es pregunta si és arribat el moment de tornar a donar joc al crèdit, o si la prudència s'ha instal·lat per sempre.

Les dades del Banc d'Espanya ens ofereixen un bon contrast entre l'ara i l'ahir: el desembre del 2016, la dada del deute de famílies donava 713.008 milions, un 1,3% menys que un any abans, molt lluny, fins a un 26,3%, d'aquells 968.000 milions del 2010. Pel que fa a les empreses, la darrera dada de 915.743 milions també palesa un esforç d'aprimament, mesurat en un 36,7%, respecte d'aquell excés d'1.447.000 milions d'euros.

Així, doncs, és arribat el moment d'interrogar-nos sobre si la dieta ha de prosseguir, o si és possible, amb totes les precaucions, tornar a jugar la carta del deute. Potser excessivament porucs, alguns observadors llancen mals averanys en comprovar que, en el capítol famílies, els crèdits al consum van augmentar el 2016 un 3% en termes interanuals, mentre que de les empreses s'assenyala que, tot i que la reducció de deute és indiscutible, el fet és que els préstecs de l'exterior van créixer un 4% en taxa interanual, mentre que els valors distints d'accions van créixer un 4%.

El deute privat de l'economia espanyola, que se situaria en un 146% sobre el PIB, ja ha fet encendre els llums vermells d'alerta? Certament, estem prou lluny d'aquell esfereïdor sostre del 224% del PIB, a mitjan 2010, i per sota de la cota del 150%, en una proporció que els experts considerarien raonable.

Joan Tugores, catedràtic d'economia de la Universitat de Barcelona (UB), considera que, si bé encara ens restaria terreny per recórrer i situar-nos en nivells més còmodes, “tampoc cal sacralitzar aquesta ràtio.” Si globalment és cert que encara convindria seguir pel sender del despalanquejament, és innegable que “no totes les famílies i empreses estan igual; ara ens trobem que famílies i empreses amb perspectives sòlides conviuen amb d'altres que han de seguir endeutant-se”. Anota, pel que fa al capítol empreses, que “si una empresa ha fet els deures i emet deute per tirar endavant els plans d'expansió, no representa cap problema; sí que ho és qui ho fa per allargar la seva agonia, si es refinança per fugir cap endavant”. Les dades del Banc d'Espanya reflecteixen que els préstecs dels bancs a les empreses es van reduir un 1% el 2016, i això ha obligat moltes empreses a cercar vies extrabancàries per finançar-se. Ara bé, vacunar-se contra hipotètiques noves bombolles, “és positiu, i fora bo que aquests temors duressin una o dues generacions”.

Però tot té diverses lectures. Jesús Palau, professor de finances d'Esade, ens fa parar atenció en el fet que, pel que fa al despalanquejament de les empreses, “la meitat correspondria a deutes que no s'han pagat”. “Doncs quina manera de despalanquejar-se!”, exclama.

En la seva dissecció de quina és realment la naturalesa d'aquest despalanquejament privat, el professor Palau afirma que es deu “en bona part, a l'increment dels beneficis empresarials, que es combina amb una rebaixa dels salaris”. Augura per als anys a venir un creixement lent, entre altres coses perquè “el consum, que ha millorat inqüestionablement, no pot oferir gaire més, ja que no s'apugen els salaris. I així, és difícil sortir de la via del desendeutament.” Certament, si els salaris creixen menys que la inflació, el deute només el podran eixugar les empreses.

Dins d'una perspectiva més global, tot associant el deute privat amb el públic, “es pot veure que no hem millorat gaire, perquè si bé el deute privat ha estat capaç de reduir-se un 40% en els darrers anys, en la mateixa proporció ha augmentat el públic, que s'ha situat en el bilió d'euros”. “Així doncs, som on érem”, afirma. És clar que tot pot empitjorar, perquè una pujada de tipus, posem que del 2%, automàticament faria augmentar el deute en 50.000 milions d'euros, com adverteix Palau. Certament, hom no pot menystenir el preu del diner en el procés de despalanquejament: com explica un estudi de BBVA Research, si les famílies han estalviat 25.0000 milions del 2008 ençà, ha estat en bona part per la caiguda de tipus. Cal recordar que entre el setembre del 2008 i el primer trimestre del 2010, l'Euríbor a 12 mesos va caure més de 400 punts, fins a l'1,2%.

Segons les consideracions de Jesús Palau, hom hauria de mostrar-se prudent al voltant de si convé accelerar el procés de desendeutament: “Si el nivell caigués molt ràpidament, voldria dir que els rics atresorarien i els pobres acabarien pagant una nova depressió.” L'esperança de reducció ordenada del PIB només pot venir pel creixement a un ritme raonable del PIB.

N'hi ha, però, que s'estimen més veure el got mig ple. Joan Ribas, professor d'economia d'EADA Business School, recorda que “després d'un punt àlgid del deute, els anys 2009 i 2010, el 2011 es va mantenir estable i ara ja podem dir que ens trobem en un punt d'inflexió.” Segons estima, “els bancs estan recollint diners dels venciments, que tornen a prestar, cosa que ens revela que hi ha un cert equilibri.” Tot ampliant aquesta afirmació, Ribas té la sensació que “les famílies estan més animades, amb un lleuger increment dels ingressos, i una part de la demanda localitzada en un segment de gent formada, que canvia de feina.” Aquests serien els responsables que, en termes interanuals, els crèdits al consum l'any passat haguessin crescut un 3%.

A les empreses, segons aquesta lectura, els hauria passat el mateix, i “els diners que se'ls deixen és perquè s'han recollit de venciments.” Però no tot és de color de rosa: “Patim el gran factor condicionant que el nostre subministrament financer és fonamentalment internacional, i per això tenim un deute exterior tan elevat, de 990.000 milions.” En aquest estat de les coses, doncs, “necessitarem que ens renovin durant anys i anys els préstecs que hem contret, més que no pas que no ens prestin més”. Si més no, ara “tenim una millor imatge internacional, veuen que l'economia creix”. Tot i que una nova bombolla sembla improbable, un ensurt sempre es pot esdevenir: “Si Mario Draghi tanca l'aixeta...”