Després d'uns anys de veritable encefalograma pla del sector de les energies renovables, la subhasta de 3.000 MW que convoca l'Estat per al juny, en lloc de ser una sacsejada benèfica, pot ser una oportunitat perduda.

En espera que hi pugui haver un redisseny, la subhasta marca uns preus estàndards, amb una retribució a la inversió d'acord amb les hores de funcionament de la tecnologia. Un cop es reben totes les ofertes de les diverses tecnologies, sense fer-ne distinció, s'ordenen de la més gran a la més petita i s'adjudiquen les de cost més petit per al sistema elèctric.

En nom d'EolicCat, el seu portaveu, Jaume Morrón, creu que la subhasta, per ser realment efectiva, “hauria de diferenciar entre les diverses renovables, perquè no es facin competència, amb el benentès que l'eòlica pot funcionar en hores nocturnes i anar-se'n a 3.000 hores anuals de funcionament de la instal·lació, mentre que a la solar li pot costar depassar les 1.500 hores l'any.” Moltes veus del sector s'han mostrat crítiques amb aquesta neutralitat tecnològica, que tampoc veu amb bons ulls la Comissió Europea, perquè pot acabar amb una concentració geogràfica de la potència instal·lada, cosa que es contradiu amb el nou paradigma energètic d'energia distribuïda, descentralitzada. Val a dir que les subhastes amb quotes per tecnologia s'estan fent al Regne Unit, França, Itàlia, Polònia, Dinamarca, Irlanda i Portugal. També sembla discutible que la retribució es faci per potència. Per Morrón, “no és òptim. En països com Dinamarca o Sud-àfrica s'estimen més anar al preu per Kw/h, amb la qual cosa s'estimulen els projectes més eficients, que no necessàriament són els de més inversió. S'ha de subhastar el preu de la unitat energètica, no la potència.” Hom també creu que caldria reservar un tram per a petits projectes, cosa que donaria joc a cooperatives d'energia o a petites iniciatives municipals. Des del sector s'ha demanat que almenys un 10-15% dels projectes fossin per a projectes de fins a 10 MW.

Com no podia ser altrament, la inseguretat tira enrere el finançament que han de prestar els bancs. Amb la reforma elèctrica, el sistema retributiu es revisa cada sis anys, i “amb una rendibilitat raonable indexada als bons de l'Estat és molt insegur. En altres països el preu és garantit”, com diu Manel Romero, delegat a Catalunya d'UNEF, associació que aplega els promotors de solar fotovoltaica.

Als actors de l'energia solar no els convenç el mecanisme de la subhasta: “Hom té en compte el descompte respecte al preu d'inversió i segons les hores de funcionament, cosa que pot ser perversa, ja que si el descompte és a preu zero, es va al preu del pool i així seran pocs els que puguin oferir.” Pel delegat d'UNEF, la solució que s'escauria seria, com passa en altres països, acords de compra d'energia (PPA) a un preu segons irradiació, “cosa que dona confiança als inversors, a vint anys vista.” Jaume Morrón també creu que amb preus fixos hi hauria més seguretat per al finançador: “Pagar una tarifa fixa, amb un contracte entre l'estat i el promotor faria que el banc veiés uns fluxos amb recorregut per a 12-15 anys.” Per Pep Salas, promotor de l'espai de debat energètic Smartgrid.cat, insisteix que “el criteri de la subhasta ha de ser de racionalitat, respondre a la necessitat d'un reequilibri territorial”. “Hi ha el perill, per exemple, que es concentri tota l'eòlica en una comunitat, quan el consum potser es concentra en un altre lloc, molt lluny. Així es creen dependències de transport i distribució”, diu. També critica que “a l'inrevés del sistema alemany, que es basa en molts parcs petits, la subhasta d'aquí vol fomentar la gran instal·lació, per a grans inversors.” Salas també creu que una subhasta d'aquesta mena podria servir per “promoure un back-up, una cobertura, de renovables, amb la hidràulica reversible.”

I si parlem de desequilibri territorial, qui en pot sortir més malparada és Catalunya. Per Jaume Morrón “la subhasta arriba massa aviat per a Catalunya, on anem massa retardats. Si adjudiquen projectes el setembre del 2017, això vol dir que tots els permisos i tràmits administratius s'han de concretar el 2018, i per això caldrà que la Generalitat s'hi esforci.” A més, si només s'acaben adjudicant grans projectes, Catalunya en surt perjudicada, perquè hi escassegen projectes de gran volada, de més de 3.200 hores de funcionament.

Manel Romero, per la seva banda, es plany que “a Catalunya pot passar que no surtin gaires projectes, per un problema d'ocupació de superfície; aquí és difícil fer parcs més grans de tres hectàrees, una gran limitació si volem assolir els objectius de la transició energètica”. Els promotors de fotovoltaica, a més, s'enfronten a un territori sempre recelós d'aquests projectes. Hom es queixa que sovint els ajuntaments, per estalviar-se problemes, deriven la tramitació dels parcs fotovoltaics a la Comissió d'Urbanisme, “i allà tot s'eternitza”, com diu Romero.