La nostra missió és intentar millorar la condició de les dones a la regió euromediterrània; això inclou els països d'Europa però sobretot els de la riba sud.

La nostra especificitat és que intentem que treballin des del territori, tant les associacions com el sector públic de les institucions com el sector acadèmic. També s'intenta que hi hagi sinergies entre els mitjans de comunicació, els sindicats... Cada any s'obre una convocatòria i seleccionem associacions que creen una temàtica que els sembla prioritària al seu territori. D'aquesta manera també fugim de les grans ciutats i podem focalitzar en d'altres zones.

Sí, s'ha fet a la regió de Sosa-Monastir. Les dones van considerar que aquesta qüestió era prioritària i van fer un estudi per identificar els obstacles: la dona continua amb el rol de mare i esposa, i si vol entrar en política té molt poc suport de l'home però també de la seva pròpia família. Les reunions dels partits locals es fan a la nit i això també ho complica, a banda també de la part financera, perquè molts cops les campanyes se les ha de pagar un mateix, no hi ha finançament del partit. Tot i això, Tunísia és un dels països àrabs que té més representació política al Parlament, amb gairebé un 22% de dones. La manca de preparació i de confiança també és un obstacle, per això és important que hi hagi aquest tipus de projectes. També s'ha de canviar la mentalitat dels electors per votar una dona. Tot i que hi ha lleis més favorables, s'ha de fer un treball molt extens i sensibilitzar els que han d'aplicar-les. Per exemple, en el cas de la violència, que sobretot és un problema de mentalitat patriarcal i d'estereotips, perquè comencen amb els assetjaments.

A diversos països de la regió s'han aprovat lleis en aquesta direcció. A Egipte, el 2014 es va aprovar una llei en contra dels assetjaments al carrer, perquè es considerin un crim, i això és una victòria de les organitzacions feministes i de dones. A Algèria, el 2015 també es va aprovar una llei per condemnar la violació conjugal, els assetjaments al lloc de treball i a l'espai públic... Tot això són victòries, però han d'anar acompanyades de l'aplicació d'aquestes lleis, que es condemni els culpables, perquè els joves sàpiguen que existeixen.

A Líbia, per exemple, volem promoure que les dones registrin legalment les seves les empreses. Al Líban és un projecte sobre les quotes, perquè al Líban hi ha el problema que tot funciona segons la confessió (religiosa), depenent de si ets musulmà o cristià hi ha diferents lleis i no hi ha igualtat de la dona a través de la llei. Per exemple, si has d'heretar... I el Parlament mateix també està organitzat així. Això és un obstacle més per aconseguir la participació de les dones. Una altra temàtica que preocupa les associacions amb les quals estem en contacte és el matrimoni de menors. Tot i que les lleis el prohibeixen, a la majoria de països, per exemple al Marroc, els jutges tenen la discreció d'anar en contra d'aquesta llei. I això passa. Hi ha un problema greu a la regió a Marràqueix. Les organitzacions estan treballant a diferents nivells amb els jutges, amb els mitjans de comunicació, als instituts i amb les famílies per conscienciar-los.

Crec que no. No hi ha diferències entre les dones. Les dones a cada lloc han de lluitar perquè els fets i les xifres deixen claríssim que no aconsegueixen compartir el poder. El poder segueix a les mans dels homes. Aquí potser se'n parla més, el moviment feminista és més present, encara que a vegades és una trampa perquè sembla que estigui tot fet. Ha passat fa uns mesos, que han volgut retocar els drets de l'avortament, i les dones, i afortunadament alguns homes, han sortit al carrer per oposar-s'hi. Amb la crisi s'ha vist agreujada la desocupació, tant a la riba nord com a la riba sud. En els aspectes laboral i social sí que hi ha diferència i també sobretot als entorns rurals, on encara falta alfabetització. Un cas curiós és el del Líban, perquè des de fora es pot pensar que les dones gaudeixen de més llibertat (no porten vel), hi ha molta vida cultural, però és on les dones estan menys presents en la vida política, només hi ha un 3% de dones al Parlament.

A la Unió Europea s'estava intentant imposar que a les grans empreses hi hagués un 40% de dones als consells d'administració, però encara no s'ha aconseguit aprovar aquesta llei! Tenim la sensació, sobretot per les imatges que arriben pels mitjans de comunicació, que hi ha molta diferència entre el que passa al nord i el que passa al sud, però no és veritat. Amb les xifres a la mà no hi ha tanta diferència. A Algèria i Tunísia estan en un nivell de participació al Parlament equivalents a països europeus com França. Espanya està una mica per sobre. Les eleccions que han fet alcaldesses dones en ciutats importants tenen un gran impacte positiu, perquè contribueixen a trencar els estereotips que encara hi ha.

Sí i no. El terme Primavera Àrab no m'agrada gens i fa la sensació que està tot fet. És veritat que a països com Tunísia, i també a Egipte, s'han creat moltes associacions i hi ha un dinamisme que la gent ha vist que podia tenir veu. Però per les dones falta molt de camí. Les revolucions han demanat més llibertat per a tothom i sí que han servit per repensar-se com a societat. A Tunísia s'ha aconseguit que a la constitució hi hagi el principi d'igualtat com un concepte clau. Hi ha una oportunitat però encara no s'ha traduït. A Jordània, Palestina i el Líban un pare o marit pot prohibir legalment a una dona que treballi. La llei permet això.

La fundació participa en les trobades de ministres que es fan regularment a les reunions de la Unió per la Mediterrània i crida l'atenció en els punts que s'han destacat en els informes. Representem moltes veus. No és només la diagnosi, sinó que per arribar a aquestes conclusions s'ha fet de manera participativa en el territori. Per exemple, a Algèria també s'ha treballat des de les associacions contra el terrorisme per posar sobre la taula les violacions contra les dones que es van fer durant la guerra civil. Fer-ho públic també ha servit com a catarsi col·lectiva. També s'avança en els drets del col·lectiu LGTB. Hi ha diferents col·lectius que defensen els drets de les dones.

El que es fa és lluitar perquè les noies no deixin l'escola per casar-se. El discurs ha d'anar dirigit als pares i a les famílies perquè vegin que hi ha altres alternatives, que vegin que casar la filla només és reproduir un cicle de pobresa i de falta d'apoderament que no és bo per a la societat en conjunt. Es treballa a les zones més rurals contra els matrimonis forçats. Per exemple, a Egipte, a una vuitantena de quilòmetres del Caire s'està fent una campanya molt interessant. Allà es dona la circumstància que homes rics de països del Golf, com ara l'Aràbia Saudita, Qatar, etc., van a buscar nenes per casar-s'hi durant un temps determinat (entre un i dos mesos) i ofereixen molts diners. És una prostitució encoberta però les famílies encara no en són conscients. La llei egípcia ho castiga però les famílies no en són conscients ni tampoc saben la llei! El problema és que hi ha intermediaris que les van a buscar i les porten cap al Caire. També s'han vist casos en què, a canvi de deixar casar la filla, donen un lloc de treball al pare.