El mercat de treball a la república catalana
Com s'ha comentat aquests dies, a la darrera edició de l'índex de competitivitat regional que elabora la Unió Europea, Catalunya apareix per sota de la mitjana europea i també de les comunitats autònomes de Madrid, País Basc i Navarra. Dels tres grans apartats en què es basa aquest índex, és en l'eficiència del nostre model productiu on sortim especialment malparats i amb un retrocés més accentuat. Una eficiència que té com a element central el mercat de treball, amb la qualificació de la mà d'obra i la taxes d'activitat i d'atur com a referents principals.
A Catalunya, com a tot l'Estat espanyol, patim una anomalia que, de tan antiga, quasi ens passa desapercebuda i que és l'elevadíssima taxa d'atur. Una taxa d'atur també molt superior a la mitjana europea –no només en temps de crisi, sinó en els anys d'expansió- i que encara que és menys intensa que la mitjana espanyola, ens situa –un altre cop- per damunt del País Basc i Navarra i de Madrid. Podem parlar d'altres indicadors, com la taxa d'activitat, la qualificació dels llocs de treball o el nivell de precarietat, i en tots tornem a trobar el mateix esquema: pitjor que la mitjana de nucli dur europeu i lleugerament millor que l'espanyola, darrere sempre de les tres comunitats autònomes esmentades.
El país que volem construir ha de superar necessàriament aquest handicap que pateix l'economia catalana. Els instruments del nou estat català ens permetran disposar dels principals elements que expliquen la millor situació de bascos i navarresos i madrilenys: el control de la hisenda pròpia i tot l'ampli ventall de polítiques fiscals i de despesa que hi estan associades en el cas dels dos primers, i la capitalitat en el cas dels darrers. Una capitalitat, cal afegir, que a l'esmentat índex regional afavoreix totes les capitals europees.
Però si l'absència d'hisenda pròpia i de capitalitat poden explicar en bona part la posició relativa de Catalunya dins l'Estat espanyol, l'elevada taxa d'atur del conjunt espanyol, la segona d'Europa, i la mala qualitat del seu mercat de treball les hem de buscar en la normativa que el regula i en el model productiu que les polítiques de l'estat afavoreixen.
No esgotarem aquí, ni de lluny, tot l'ampli ventall de polítiques i de mesures necessàries per transformar el nostre mercat de treball, però podem apuntar-ne algunes de les més significatives.
1.- Dins la imprescindible transformació del model de finançament i de meritació de les pensions, cal disminuir progressivament les cotitzacions socials, que constitueixen un impost directe sobre el treball, que l'encareixen artificialment i que estimulen la precarietat i l'economia submergida, i substituir-les per altres fonts d'ingressos, com ara l'afebliment dels mecanismes que permeten rebaixar de forma escandalosa la pressió fiscal efectiva sobre els beneficis de les grans empreses.
Augment del salari mínim.
3.- Cal evitar la periòdica aparició de bombolles –immobiliàries, financeres- i la sobredimensió dels sectors i les activitats més depredadores del territori i que generen més desconomies externes–com ara la construcció residencial i turística- i estimular l'afluència de recursos econòmics, d'emprenedors i de capital humà cap a activitats de més valor afegit, més nivell tecnològic i més difícils de deslocalitzar. 4.- S'ha de vetllar perquè el desenvolupament de les imprescindibles polítiques socials per alleujar les situacions d'emergència personal i familiar no es converteixin per a determinats individus en un modus vivendi que perpetuï la pobresa, desincentivi l'afany de superació i generi efectes crida no desitjats.
5.- Hem d'aprofundir i perfeccionar la incipient reforma dels ensenyaments professionals, estimulant la implicació del món empresarial en la introducció dels estudiants al món del treball i evitant efectes perversos en forma de sobreexplotació o de substitució sistèmica de treballadors convencionals per estudiants en pràctiques. Tot plegat, no es tracta de mesures i polítiques excèntriques o originals, sinó de pràctiques contrastades que han donat resultats notables a molts països del centre i del nord d'Europa i que, convenientment adaptades a les nostres característiques, també els poden donar a Catalunya.
Convertir-nos en la Dinamarca del Mediterrani, com es deia fa uns dies, ha de ser un objectiu col·lectiu que només podrem assolir si disposem dels instruments d'un estat propi. No ho aconseguirem d'un dia per l'altre, però només pel fet que podrem utilitzar aquests instruments en funció dels interessos de les nostres empreses i dels nostres treballadors, ja tindrem una bona part del camí guanyat.
