No van ser conscients de la situació fins que al setembre el seu fill petit, de 3 anys, va haver de començar a anar a l'escola. Ni roba, ni material escolar. Res nou per celebrar un moment important per a una criatura. No ho podien pagar. “És una situació molt difícil d'afrontar. Era una bogeria”. Són paraules de la mare, l'Andrea. Fins aquell moment havien estat una família normal. La parella i els tres fills anaven fent amb els 850 euros que cobrava el marit, empleat fixe en una cadena de supermercats, i alguna feina esporàdica que li sortira a ella de tant en tant. El juny de l'any passat el van acomiadar, després de sis anys. “De la nit al dia, es van veure de braços creuats”, recorda l'Andrea. “I en el famós món de l'atur”, hi afegeix. I a partir d'allà, al món dels serveis socials municipals i d'entitats com la Creu Roja o Càritas. “Et veus en situacions que mai t'hauries imaginat –admet–. I no només per qüestions materials, també perquè perds l'ànim per seguir endavant. Costa molt”.

El relat de l'Andrea, veïna de Cornellà de Llobregat, no és diferent del de les moltes famílies on cap adult treballa. Llars sense ingressos que passen a dependre de les ajudes socials. “Només deixaré de patir quan tinguem feina”, repeteix. Com repeteix que ningú, o com a mínim ella, vol viure de les ajudes: “Això no és viure. Veure't sense res és terrible”.

En el seu cas va ser la directora de l'escola del seu fill petit –la Jacint Verdaguer de Cornellà– qui la va derivar a la Creu Roja. Allà, assegura, hi va trobar “braços oberts, atenció, amabilitat...” Una actitud que valora tant o més que l'ajuda material que consisteix en la beca menjador per al fill, pagaments puntuals del lloguer i factures de llum i alimentació a través de la targeta de prepagament de l'entitat humanitària. L'Andrea ressalta la por constant amb la qual viu. Por a què li tallin la llum o l'aigua, por a què al propietari del pis se li acabi la paciència i els faci fora. “Cada cop que truquen a la porta és un patir”, relata.

I, per ara, la situació no millora. Tot al contrari. Al gener es va acabar la prestació d'atur que cobrava el marit i se'ls acumulen dos mesos d'impagament de lloguer. Estan en tràmits per cobrar els 400 euros de la renda mínima d'inserció. Avui els seus ingressos són zero. Una situació que no es podien ni imaginar quan van arribar procedents de Xile fa 12 anys per donar una vida millor als seus fills. “Sort que tinc uns fills meravellosos, tranquils i conformistes”, diu. Però ho diu i se li entristeixen els ulls.

La de l'Andrea és una de la trentena de famílies a les quals la Creu Roja de Cornellà fa un seguiment continu. Algunes hi han arribat pels serveis socials, altres han tocat a la porta directament o, com l'Andrea, derivades de l'escola. “Ens veiem com a mínim cada dues setmanes i és un seguiment molt personalitzat”, explica un dels tècnics de l'entitat humanitària a Cornellà, Diego Fernández. Aquesta proximitat en el tracte i el fet que un tècnic o un voluntari els pugui escoltar el temps que calgui són elements que es troben en entitats com la Creu Roja i gairebé impossibles als serveis socials. Tot i que Fernández assegura que intenten reconduir-los cap allà perquè “és un dret dels ciutadans”.