No ha estat un acte d'unitat només. He volgut assenyalar que era un acte de ratificació solemne, de determinació i de la unitat del govern, sí; però també enviar un missatge que el referèndum no és un assumpte a dues o quatre mans, sinó de múltiples. Començant per les del govern, però continuant pel Parlament i la ciutadania. Nosaltres som un vehicle perquè el poble de Catalunya s'expressi i és ell que ens convoca a les urnes. No tenim cap altra responsabilitat que fer possible aquest encàrrec, per això ens han triat, per això hem estat nomenats. Amb aquest gest reforçàvem la unitat, la fermesa i la determinació del govern, però també enviàvem el missatge que això és un assumpte del país sencer. Hi ha unitat i és bo que es vegi.

No tenen res a veure amb les estratègies dels partits, ni tan sols del propi front parlamentari. Hi ha patinades i errors que evidentment no hi ajuden, però tampoc cal donar-hi més transcendència. Em sap molt de greu perquè crec que en David Bonvehí mereixia que se li respectés la seva intimitat, que se li permetés treballar portes endins, perquè les reunions portes endins, malament quan es graven. I pitjor encara si es graven i es filtren, perquè hem de poder treballar amb tota tranquil·litat i amb tota normalitat.

Difícilment podrem arribar a saber qui ho va filtrar. Hi ha indicis sobre qui ho ha gravat. Cadascú ha d'assumir la seva responsabilitat. El David ha donat la cara des de l'endemà mateix. S'ha explicat a tot arreu i potser caldria que també algú altre fes el mateix. El David ho ha fet i té tot el meu suport.

Al PDeCAT s'ha explicat tothom.

En primer lloc, no fer passar cap mal tràngol als treballadors del TSJC, que són servidors públics i que potser passen una mala estona. Al Palau de la Generalitat hem signat ja fins a cinc requeriments d'advertiment, una bena abans de la ferida pel que se suposa que farem. És un indicador de la poca salut de la democràcia. Quan cal fer aquestes coses, quan hi ha tanta poca confiança en un govern que té més d'un any, un govern que fins ara ha pogut demostrar que ha fet totes les coses correctament des del primer dia... és molt trist. Però això no ens farà replantejar coses, en absolut.

Malament qui no senti respecte davant la situació; seria un temerari. I en parlem. Però, dit això, ens refermen en les conviccions. I ens refermen que aquest és un procés que ha d'acabar bé; que l'única manera que no ens enfanguem tots plegats en una situació totalment indesitjable és que ens en sortim, que ho fem bé. I fins i tot crec que podem ajudar el conjunt de la política espanyola a trobar una solució política i no judicial en aquest conflicte.

Un escenari és que guanyi el no. En aquest context ens n'hauríem sortit perquè poder celebrar el referèndum i que una majoria de ciutadans hagi decidit votar que no a la independència crec que ho hem de celebrar com una victòria de la democràcia i de la sobirania catalana, i automàticament nosaltres hem de convocar les eleccions perquè hi hagi una majoria nova que governi. Quan dic que no ens en sortim em refereixo que ens entrebanquem o que algú ens faci entrebancar i no ens permeti celebrar el referèndum amb totes les garanties. Serà un greu error, perquè una no celebració del referèndum, sigui perquè s'ha impedit del tot per qualsevol mecanisme que hi hagi urnes o sigui perquè se n'han vulnerat les garanties, això no és una victòria de ningú. És un fracàs absolut per part de tothom i, naturalment, nosaltres, davant d'això, hem d'explicar que el nostre empeny en exercir un dret reconegut internacionalment com és el d'autodeterminació no caducarà.

He dit en més d'una ocasió que qui pot inhabilitar els polítics en democràcia per raons polítiques és la ciutadania. Seran els ciutadans els qui decidiran si aquesta generació de polítics que ho ha intentat tot per fer el referèndum, que fins i tot ha arribat fins al límit per salvar-lo i que per una raó que els és completament aliena no s'ha pogut celebrar, s'ha d'inhabilitar o no. Jo opino justament el contrari: una majoria política que és capaç de convocar, organitzar i portar fins al final el referèndum mereix la confiança de la ciutadania, que els ha triat per això.

Fins ara ha estat així també i en som conscients, per desgràcia, malgrat que una de les peticions que vaig formular al president Rajoy va ser la de no judicialitzar més la política, i ja no som els únics que ho diem. Fa pocs dies la Fundació Konrad Adenauer discretament i pulcra va dir que la solució entre Catalunya i Espanya no passava només pels jutjats i la policia, sinó que calia molta política.

Tot el que fa referència als judicis polítics són estratègia; és l'Estat qui decideix emprendre les accions que han emprès.

No tinc prou informació per saber a què pot respondre aquesta estratègia. En qualsevol cas hem demostrat que les decisions les hem de prendre al marge del calendari que ens vingui de fora i, per sort, fa temps que ens vam dir que ens hem d'emancipar mentalment i ens hem acostumat a prendre les decisions per nosaltres mateixos. Això no vol dir que ignorem el context i què passa en la política espanyola i què passa també en la política europea. Però les decisions són les nostres i les hem pres amb molta determinació. Si això és un senyal que l'Estat es replanteja l'acció, ja ho veurem. De moment no ens arriba cap intenció de desjudicialitzar la política catalana per veure si es crea un terreny de joc en el qual sigui possible un diàleg polític i no judicial.

No. Si alguna cosa m'he sentit és molt acompanyat, no només de la gent que se suposa que t'acompanya, que és la del teu partit i el teu govern, sinó per molta altra gent. Gent que, tant li fa l'acte que fem, que quan li dones una distinció o la vas a visitar se t'apropa i et diu: “Jo no sóc ni d'aquest ni de l'altre, però hem d'anar a totes.”

Molta gent està decebuda per la manca d'alternativa. Que, sent partidaris de la unitat d'Espanya i sent demòcrates, voldrien que l'Estat espanyol no els hagués abandonat i els hagués enviat un missatge d'una alternativa possible a la independència. No l'han treballada, i els han deixat absolutament abandonats. Aquesta gent també se m'adreça molt serenament, molt raonablement, manifestant algunes vegades que no són favorables a la independència, però també que això s'ha de resoldre votant. No comparteixo les raons però les entenc.

Quan divendres vam fer l'acte d'unitat i alhora es va assenyalar que aquest és un referèndum de múltiples mans, vam dir això: que tothom hi té un paper. Els ajuntaments el tindran. La societat el tindrà... Aquest és un referèndum que qui el fa vàlid no és el govern ni tan sols si té un acord amb l'Estat, sinó que qui el fa vàlid és la gent que va a votar. Quan emet un vot, està validant aquell referèndum. Si la validació que fem entre tots és suficient, i aquí els ajuntaments són absolutament determinants, aquest és un referèndum vàlid, que és el que accepten a tot el món.

Per capacitat de mobilitzar, de participar, de donar garanties perquè és l'administració més propera als ciutadans. Prop de 800 municipis estan adherits a l'AMI. Molts tenen un acord per majoria absoluta adherint-se a una entitat municipalista, i aquí hi ha un espai de país que està preparat per contribuir al fet que el referèndum sigui un èxit de participació.

Segur que sí, fins i tot per celebrar que la cosa surt bé. Perquè aquest és un procés que s'ha fet des de la mobilització, i seria molt estrany que ara que estem culminant-lo no n'hi hagués.

Arribar a pensar perquè hagi vist algun gest o hagi arribat algun missatge, no. Però perquè pensi que a l'altra banda també hi ha intel·ligència política i sentit d'estat, sí. L'Estat encara hi és a temps, a fer alta política... Fa pocs dies, quan commemoràvem els 40 anys del retorn del president Tarradellas, vam recordar les circumstàncies que van fer possible aquell retorn. Va ser l'octubre del 1977, és a dir, abans de l'aprovació de la Constitució espanyola, i ho va fer com a president de la Generalitat, una institució que les lleis no preveien en aquell moment. Si Tarradellas tornés avui, no podria baixar de l'avió com a president. En canvi, va ser possible en un moment que la legislació era la preconstitucional, que el gros de governants i jutges provenien de l'anterior règim, no s'havia fet cap canvi; però el president Suárez i també Tarradellas van entendre que era el moment de l'alta política. Per aquest tipus de política crec que hi ha d'haver esperança fins al final.

Sempre hi ha d'haver espai per a la política. Abans, durant o després. La crida a asseure's a una taula a dialogar sobre com els catalans podem votar la nostra relació amb Espanya no caduca. Però tindrà objectius diferents en funció del moment. No és el mateix que avui estiguéssim dialogant per veure com els catalans podem votar i que ens poséssim d'acord en el punts que jo vaig proposar que no pas que ho fem després de la celebració del referèndum que la ciutadania hagi validat amb una participació i un resultat clar. No és el mateix, l'objecte de la negociació. En els dos moments hi ha espai per a l'alta política.

Sempre hi ha temps en tot. Personalment, no dono mai cap oportunitat per perduda. Ara bé, quantes opcions hi dono? Molt poques. Però si l'Estat espanyol arriba a la conclusió que la manera de resoldre situació és política, benvingut. Li hem de dir que benvingut. Cal fer el possible perquè això es pugui resoldre, que és el que ens diu la gent. Com ho volen resoldre, això? Amb diàleg, però sempre sobre la base del mandat de la ciutadania de Catalunya.

Les dues coses eren certes. La pregunta era: estàvem negociant alguna cosa? No. M'havia trobat amb el president Rajoy? Sí. Hem de ser curosos a preguntar i hem de respondre de manera exacta i concreta, i no allò que sembla que es pregunta i allò que sembla que es respon. Vaig ser molt curós perquè m'he trobat amb altres companys i els vaig demanar que repassessin què s'havia dit exactament. Algú em va preguntar a mi: “Vostè s'ha vist amb el president Rajoy?” Ningú no m'ho va preguntar. “Vostè està negociant amb el president Rajoy?” I evidentment, no estàvem negociant res, ni tampoc estem negociant res.

Sobre això, no hi ha diàleg. Em sap greu. No n'estic gens content. Em sap molt de greu que des de la política espanyola no s'emeti un sol missatge de voler asseure's a parlar.

Farem una conferència a Madrid, igualment. No la podrem fer on i quan voldríem, però la farem perquè tinc moltes ganes d'explicar el mateix que vaig poder expressar amb plena normalitat al Parlament europeu, Harvard, Londres o París. Aquest missatge que puc difondre arreu del món, perquè no puc dir-lo al Senat espanyol? On, d'altra banda, s'hi deixen fer tota mena d'actes. Per què a mi, que crec que hi tinc més dret com a president d'una Comunitat Autònoma en una cambra territorial, em diuen que no? Quina base jurídica tenen per dir que no? És una decisió purament partidista i política. Per què? Crec que fa por que Catalunya s'expliqui allà on ells controlen el relat. Per por de generar empatia cap a la situació del nostre país, i que això que avui no és possible –les enquestes diuen que a Espanya la majoria de la ciutadania no accepten que hi hagi un referèndum–, pugui ser possible algun dia.

No hi hem posat data i no la posaré ara. Em referia a una pròrroga tècnica, que si per fer bé les coses s'hagués d'enrederir un mes o dos... No hem de ser esclaus del calendari però està a l'entorn dels divuit mesos. Mes amunt o mes avall. Si ho féssim amb un mes menys, estaríem incomplint el compromís? No.

No ens ho hem plantejat. Hi ha qui diu que anunciaré la data no sé quin dia de setembre. No sé en què es basen per dir-ho...

En tinc algunes, perquè és la meva obligació.

No, perquè crec que encara no es pot pactar. Abans hem de fer la feina i hem de treballar amb diverses hipòtesis. Hi haurà referèndum, data i pregunta. Però en el moment que els que en som responsables i tenim l'obligació de fer-ho amb totes les garanties i de protegir tothom estiguem ja en condicions d'anunciar la data i la pregunta.

La CUP no governa. No és responsable d'organitzar, de convocar i de vetllar pel referèndum. No n'és. Pot dir el que vulgui, però jo els demanaria que se sumessin a fer possible l'onada de participació al referèndum. Que es dediquessin a buscar de quina manera poden eixamplar l'espectre de participació, perquè és aquí on ens la juguem. Si només s'adrecen als seus i als convençuts no en farem prou.

En el sentit que es referia la Marta Pascal ho entenc perfectament. El model social i el model de país que defensem és diametralment oposat. No ens cansarem de repetir-ho, ells també ho fan, i tenen raó. Hi ha moltes coses que no compartim amb la CUP. En un país independent seria previsible un acord entre CUP i Junts pel Sí o PDeCAT? Segur que no. Però avui hem de posar en valor que gent tan diversa i allunyada i que, en la gestió del país ens confrontarem amb els nostres programes a les eleccions, avui estiguin disposats a fer un pas molt dur portes endins però molt agraït portes enfora. La gent demana unitat. Menys politiqueria, si se'm permet l'expressió. Menys mirar cap al partit i més mirar enfora. Val la pena assumir les incomoditats que això pugui representar.

Els veig en el país que hem de construir. No hi sobra ningú.

No. Nosaltres tenim la responsabilitat de fer el referèndum bé, que les condicions en què s'hagi de celebrar garanteixin que sigui vàlid. Gran part de la població espera que en la construcció d'aquest nou país hi sigui tothom que se senti cridat a un procés constituent. Molts cops he sentit el món que representen Domènech i Colau parlar de procés constituent, de república catalana. Entenc que parlen d'un nou país. En aquesta idea compartida estic convençut que hi han de ser i tenen vocació de ser-hi.

No posem tan fàcil a l'Estat que ens despatxi amb una resposta tècnica el que és una petició d'una immensa majoria de la població, que té fonament constitucional, fins i tot. Crec que és molt important que fem la feina bé i agraeixo enormement la feina del Pacte Nacional pel Referèndum, que no és gens fàcil. L'ha de fer molt bé.

Si hem de donar unes setmanes més, val la pena. Espero que avui i fins al mes que ve acabi de completar la feina. Tot allò que facin per demostrar davant de nosaltres mateixos i del món, i especialment davant del sistema polític espanyol la voluntat transversal i majoritària del poble de Catalunya de fer un referèndum ens hi ajudarà molt.

Són casos diferents, el cas Pretòria, el cas 3%...

Qualsevol judici per corrupció política és d'una gran incomoditat per tots, també el que està passant amb el PP. A mi no m'agrada gens; jo crec que en alguns casos s'ha fet tard en la recerca de les condicions perquè aquests abusos no es cometin. És veritat que no hi ha ajudat la utilització política de tots aquests casos, perquè donem per condemnada molta gent que encara ha d'anar a judici o que ni tan sols ha anat a declarar. Cal demanar mitjans, rapidesa, transparència, independència a la justícia i que es creïn les condicions perquè aquest país no permeti amb tanta impunitat els abusos dels que estan al govern.

Sobre quina base? Perquè el president Mas ha comparegut a donar la cara en comissions d'investigació, quan estàvem a l'oposició també, en tots els casos... Quantes vegades més ha de respondre? I hi afegeixo: quantes de les adjudicacions o contractacions que se suposa que han servit per desviar s'han fet de manera irregular? Estem ja en el moment de demostrar les coses. En tot cas, quan hi va haver una comissió d'investigació a l'època del tripartit, que Convergència estava a l'oposició, no es va poder demostrar. Tampoc s'ha pogut demostrar fins ara. Ara s'ha sabut, després de l'operació Catalunya, que s'ha difamat molta gent. Hi havia molta falsedat; una falsedat que molta gent de bona fe se l'ha creguda, o que gent de no tanta bona fe l'ha propagada. I s'ha demostrat que era fals. Qui restitueix la reputació d'aquesta gent? Qui? Perquè amb el Xavier Trias, el mal ja està fet. El mateix president Mas ha estat víctima d'això, i a més a més, de manera demostrada. Exactament de què hem d'acusar el president Mas?

És una frase molt bèstia, perquè mira que al Pujol se l'ha posat en el punt de mira des de fa anys. El senyor Pujol va fer una confessió pública i és pel que haurà de respondre. Exactament, de què més s'acusa el president Pujol? No té res a veure amb el que s'ha acusat l'expresident de la comunitat de Madrid. No està bé tapar empastifant els altres, de manera infundada, els problemes que pugui tenir cadascú a casa seva. El PP ha de mirar de cara a la corrupció i deixar de mirar-se els altres. I potser seria el moment que reconegués que ha fet coses mal fetes, perquè ja acumulen moltes causes, moltíssimes. El senyor Pujol va fer una confessió pública que el senyor González no ha fet dient “vaig fer això mal fet; jo tenia uns diners fruit d'una deixa que no vaig declarar”. Doncs haurà de respondre per això.

El que està clar és que no ens en tornarem a casa, i que allò que hem intentat, d'una manera i d'una altra, reiteradament ha de servir per alguna cosa. Hi treballarem i no donarem tampoc oportunitats fàcils perquè ens ho impedeixin. Arribats en aquell punt, veurem el que hem de fer. Però que tothom tingui clar que a casa no hi tornarem.

Està preparat, preparant-se. És una gran responsabilitat. I per tant, quan anunciem la convocatòria del referèndum és perquè les feines les tenim fetes.

No ho sé, no puc parlar del que farà l'altra part. Però nosaltres no posarem entre l'espasa i la paret els funcionaris, que això és el que compta. I tenim clar que podem fer un referèndum amb totes les garanties protegint tothom.

Vol dir que has de tenir una ràtio d'urna per cada ics mil habitants, que hi ha d'haver una proximitat física i una accessibilitat, unes garanties en el lloc de votació, uns espais, uns òrgans independents que puguin verificar, donar garanties, que hi ha d'haver informació accessible de totes les opcions que et permet la votació, que hi ha d'haver la neutralitat del govern... tot això. Això són les garanties, finalment si l'urna ha de ser de cartró, de metacrilat, o com a Holanda, que tothom va veure que eren uns contenidors, això tant li fa. I si en lloc de votar en una escola votem en un local públic que hi ha al costat, això no és gens important. El que realment importa és que la gent tingui accessibilitat a anar a votar, que pugui fer-ho de manera equitativa arreu del país, que no hi hagi un lloc del país que tingui més dificultats que un altre i que la informació que estigui a l'abast tothom pugui verificar que és correcta; la del sí, la del no o la dels qui defensin l'abstenció.

Hi ha coses que l'Estat ha insinuat, o ha jugat, que a la pràctica són molt complicades de fer, també per part de l'Estat, i ho sap. No és tan senzill, però seria una mala decisió. Jo no sé quines previsions té l'Estat per complir allò que ha dit, que no deixarà que se celebri el referèndum. Si és la suspensió de l'autonomia o d'alguns càrrecs, és una molt mala solució. Exactament, què soluciona això? No soluciona res i, per tant, vull confiar que la intel·ligència política que hi hagi en el govern espanyol la dediquin a buscar solucions de futurs sostenibles, no de complicar més la situació.

La concreció de les coses ha de venir en el moment en què es produeixin les circumstàncies. No contemplem un altre escenari que no sigui el de votar. No estem treballant per dir “és que no votarem i, per tant, ja està”. Es pot votar de moltes maneres. És que serà molt gros si no ens deixen votar. Serà molt gros. Ens preparem per votar, no ens preparem per no votar.

Si ens ho proposem, com a país, en tot cas, votarem, per un motiu, que és exercir el dret a l'autodeterminació, decidir nosaltres mateixos el nostre futur. Votarem per això. I la nostra voluntat serà ferma. Calen urnes per poder-ho acreditar, sí; però també ho podem acreditar... al llarg de la història ho hem fet, i nosaltres, quan dic “no ens n'anirem cap a casa”, no estic dient que físicament estarem al despatx, vull dir que no renunciarem, i que no tenim dret a renunciar-hi, a més a més. L'únic que té dret a renunciar-hi és el poble de Catalunya, que emeti un vot contrari a la independència o a forces que defensin el referèndum i que ens retiri la confiança.

Per què ho pregunten tant? No han canviat cap de les circumstàncies que em van portar a posar aquesta condició per acceptar aquesta responsabilitat.

Jo la política no la deixaré mai. Jo ja feia política abans de dedicar-me a la política. Jo sempre he estat un animal polític. Però jo no puc ni vull ser candidat a la presidència de la Generalitat. No ha de ser cap drama, i menys en el moment que a la gent els hem d'explicar que la política l'hem de fer entre tots. Que no han d'haver-hi lideratges que durin molt de temps sinó, senzillament, que hi ha lideratges per determinades ocasions. A mi m'ha tocat en aquesta ocasió. Espero poder entregar un feina honesta i ben feta. I les noves ocasions per les quals treballem requeriran nous lideratges. Per aquestes noves ocasions, el PDeCAT té molts de lideratges a punt. No necessita que els que ja hem servit en una etapa i que ens hi hem dedicat amb cos i ànima repetim.

Comparteixo plenament la idea de Francesc Homs: Espanya no té projecte per si mateixa; viu al dia i es nota molt. Fa molt temps que no sentim ningú que presenti un projecte atractiu per als propis espanyols. Avui hi ha un problema. Resolem això. Demà ja ho veurem. Això segurament explica que Espanya tampoc tingui una proposta per a Catalunya.