La part més profunda de la crisí, ja ha passat. Als EUA la recuperació va arribar abans perquè també va fer actuacions més ràpides. A l'Estat espanyol s'està recuperant i està tornant a nivells raonables, però tenim una taxa d'atur encara massa elevada. Catalunya està una mica millor, al voltant d'un 15%. Però hi ha comunitats autònomes on l'atur arriba a prop del 30%. El que em preocupa més és que una part de la gent que està aturada ja no tornarà a treballar. L'atur de llarga durada és una xacra. Segurament aquest és el problema més gran. La solució per a aquesta gent no és fàcil perquè els desocupats amb una edat prop dels cinquanta i que han passat dos o tres anys sense treballar -com més temps estàs a l'atur més et descapitalitzes humanament- serà difícil retornar-la al món laboral. És clau que els joves que pugen els formem perquè no els passi el mateix.

S'ha après molt. Però pot passar una altra crisi que es basarà en un fenomen que no haguem previst. En aquesta crisi, com és el cas de la bombolla immobiliària, va sorprendre el com, la profunditat que va arribar a tenir. Hem après moltes coses i s'ha posat molts mecanismes per intentar evitar-la. El sistema financer està més regulat que abans. Tenim un cert avantatge en estar a l'eurozona ja que disposem d'una regulació comuna que permet que hi hagi un model més conegut i amb uns bons nivells de competència, això ens donarà un entorn més estable.

Una part important és que està molt relacionada amb l'atur. Hi ha una part del sector de treball que té uns salaris baixos, que també es practicava durant la precrisi. L'ocupació de poc valor afegit comporta salaris baixos. Hem d'aconseguir anar convertint l'economia en sectors de més valor afegit i sobretot incorporar la gent al món del treball. La gran desigualtat a Espanya crec que està molt vinculada a la xacra de l'atur. A partir d'aquí podem parlar que els salaris s'han contingut durant la recessió i que no han perdut tots els sectors. La majoria d'empresaris i inversors han perdut. Les caigudes de borsa són el resultat de la gent que té un patrimoni que ha disminuït, el tancament d'empreses, l'empobriment de molta gent, tot això va acompanyat de milers de persones que han anat al carrer. A més, altres que no han anat a l'atur, se'ls ha reduït el sou considerablement. I hi ha hagut ajustos de salaris molt grans.

Sí. El problema és que el 2007 teníem una economia sobredimensionada i molt clarament el sector de la construcció. Cert que teníem molta gent ocupada i també vam rebre molts emigrants per fer un tipus de feina molt poc acreditada. Ens vam endeutar per fer inversions de molt baixa productivitat i de molt poc futur. Què ha passat durant la crisi? Algunes d'aquestes activitats econòmiques han fallit i moltes empreses que han sobreviscut s'han reinventat, s'han reorganitzat, han reorientat tota la seva organització i han començat a exportar. El que veig ara és que tenim una economia molt més sanejada, les empreses que han sobreviscut estan en una posició molt millor per ser molt més productives per seguir creixent. I les noves empreses ja estan enfocades cap a nous mercats i noves formes de producció i d'organització. Després de la crisi tenim l'oportunitat de refer les coses i fer-les millor que abans.

S'haurien fet igualment retallades però segurament haurien estat més moderades. Estic totalment d'acord que tenim un sistema de finançament molt mal dissenyat, que és complex, poc transparent i que hi ha comunitats autònomes (CCAA), entre elles Catalunya, que aporten molt i reben poc. Hem de canviar-lo. Primer hauríem de definir el nivell d'intersolidaritat territorial i ser molt transparents amb això. Hi ha comunitats que aporten més del que reben i altres comunitats no s'ho creuen. Tornant a la pregunta inicial, si haguéssim tingut més recursos hauríem retallat menys. Però també potser amb més recursos ens hauríem animat més a fer més projectes, alguns innecessaris. Les finances públiques haurien de tenir la precaució en moments de superàvit de fer guardiola per cobrir les necessitats en moments de recessió. La veritat és que això no s'acaba fent mai.

Primer s'hauria de donar responsabilitat d'ingrés a les Comunitats Autònomes. En aquests moments les CCAA tenen despesa en diversos àmbits: educació, sanitat i temes socials. Els dos primers arriben a tothom i estan decidits a les CCAA i tenen força autonomia per decidir com ho fan, tenen un marc legal que han de complir. Amb ingressos tenim un sistema que si es veu des de fora pot semblar molt descentralitzat, però en realitat les CCAA tenen molt poca autonomia en la decisió del que volen fer, per descomptat amb la recaptació, i per tant es perd la relació entre la responsabilitat d'ingrés i la responsabilitat de despesa. Al no tenir la responsabilitat de l'ingrés es prenen decisions que segurament són inadequades. Penso que el que seria millor seria anar a un model en el qual s'estableix un sistema de solidaritat interterritorial acordat. I sobretot aportar a la bossa de solidaritat prèviament establerta. Si formem part d'un país, Espanya, de moment almenys, està bé contribuir a la solidaritat. Tal com està fet ara hi ha molt poca autonomia de disseny d'impostos. El model hauria de ser molt més simple, transparent, sense tantes transferències interterritorials i amb una definició de solidaritat per aportar-hi recursos.

En part sí. S'hauria de corregir des de Madrid els criteris que decideixen fer les inversions. És veritat que a llarg termini es veu que hi ha una inversió reduïda. Sobretot s'hauria de corregir des del govern central com es decideixen aquestes inversions i fer una planificació que tingui un sentit estrictament econòmic. Hi pot haver unes inversions mínimes que vulguin anivellar territorialment, però han de ser molt mínimes. El que no es pot fer és prendre decisions de projectes d'infraestructures per qüestions merament polítiques. La planificació de grans obres a Espanya és molt deficient, no té consideracions de racionalitat econòmica. Tenim dificultat per tenir el corredor mediterrani, per tenir un bon transport de rodalies. Això sí que em preocupa, més que els números freds d'inversió.

És una infraestructura que permetria que els ports peninsulars de la Mediterrània fessin distribució cap a Europa. El que no té cap sentit és que una càrrega que vingui de la Xina doni tota la volta a la península Ibèrica fins als ports d'Hamburg, perquè des d'allà la distribució surt més barata. Amb tren seria més ràpid, eficient i menys costós. El corredor del Mediterrani seria una infraestructura molt bona per a l'Estat espanyol. El cert és que hi ha una resistència política evident.

El que em preocupa és com arribem a aquesta Catalunya independent. Suposem que fa vint anys que som un nou estat d'Europa -perquè la transició no sé com la farem i tindrà molts costos-, però si imaginem que ja som independents, doncs tindrem més recursos. Tenim una mida de país que pot aprofitar totes les economies d'escala que es poden donar i per tant això no seria un problema. Si es fessin les coses bé, molt bé, podríem prosperar d'una manera innovadora, en una economia més dinàmica, més ben connectada. Suposant això, Catalunya és viable absolutament, i si som intel·ligents, podríem construir un país que podria ser de referència a Europa. En ciència hem tingut un conseller molt creatiu que amb pocs recursos s'ha diferenciat de la resta d'Espanya. En vint anys hem aconseguit estar al capdavant.

La UE ha crescut molt i molt ràpidament els darrers anys. Després va arribar una crisi molt profunda. L'estructura és complexa perquè hi ha molta diversitat, per tant s'hauria d'analitzar de permetre dues velocitats. De fet ja hi són. La zona euro ja ha establert una velocitat diferent. En realitat durant la crisi hi ha una part que s'ha enfortit, que és l'euro, que ha passat una gran crisi però a hores d'ara ja l'ha superada. En aquest aspecte s'ha avançat molt. En altres no tant, com l'harmonització fiscal, que pràcticament no s'hi ha fet res. La pregunta és si volem una harmonització fiscal i si estem preparats per tenir-la. Tornem al cas espanyol. Com a catalans ens queixem de la redistribució fiscal. Si donem suport a l'harmonització fiscal europea n'hem d'estar segurs i no és rar que els països més rics es resisteixin perquè en realitat el que els estem demanant es que siguin generosos amb la resta d'Europa. El vell continent té molt futur.

Jo soc bastant optimista. El canvi no es pot produir molt ràpidament perquè jo ho miro amb una perspectiva de més llarg termini. Les dones hem anat ocupant les universitats, llocs de més responsabilitats a les empreses. Tot i que encara no hi ha una relació 50-50% a les cúpules directives, però hi ha molta consciència. Personalment penso que el procés s'ha de fer amb tranquil·litat. Si no el fem de baix a dalt, de forma consolidada, acabarà no funcionant bé perquè podria passar que el que hi ha a sota no és prou sòlid. Hem d'aconseguir que les dones cada vegada siguin més presents a tots els nivells i que vagin pujant. A la base ja funciona. A la universitat jo tinc més alumnes dones que homes. Hi ha llocs de responsabilitat en una certa època de la vida que coincideixen amb la maternitat, fet que a vegades alenteix la carrera de la dona. També cal tenir present que com més s'instal·li la meritocràcia més afavorirà la dona.

Obtenir la vicepresidència del Cercle -que m'ha fet molta il·lusió- ha estat per un binomi de fets com ara haver estat diversos anys vocal a la Junta i disposar de la maduresa professional adient.

Amb crisi o sense crisi la formació és crucial. A vegades quan hi ha recessió encara ho és més. El reconeixement també ve en part per la vida de l'entitat, que acabem de celebrar només 10 anys. Però no només són 10 anys, perquè el que compta molt són els anys anteriors de les institucions que formen part de la nostra base dels fundadors, que són universitats diferents: la UPF, la UAB, el CESIC i el CREI, que són institucions, algunes prou antigues, que com a mínim tenen 25 anys. Aquesta experiència d'elles és també la que ens dona valor. Anem avançant, ens anem consolidant, guanyem major reconeixement, però es veritat que com a Barcelona Graduate Econòmics 10 anys és pocs temps perquè se'ns conegui molt bé. Però ara ja comencem a ser molt reconeguts per la recerca a escala internacional. Els nostre postgrau té una gran penetració a tot el món. A vegades els que ens coneixen menys són la nostra societat civil. Fet que no passa amb les empreses i l'administració.