Javier Fernández Aguado, director de la Càtedra de Management Fundació Bancària La Caixa a l'IE Business School acaba de publicar un nou llibre en què fa un repàs històric de l'estat de la direcció durant el comunisme. Ja ho va fer de les civilitzacions d'Egipte, Grècia i Roma i del Tercer Reich.

Començo a escriure els llibres perquè m'adono que plantegem com a innovadores moltes qüestions de direcció i ja es feien servir a Egipte.

Un és l'afany d'alguns directius per fer creure que les organitzacions depenen només d'ells. Ramsès II, de la 19a dinastia egípcia, en la batalla de l'any 1264 aC, es va atribuir a la seva persona la victòria. Exactament el mateix que passa en la manca d'humilitat en determinats directius. Un altre exemple és la figura de la dona en el govern, en el cas d'Egipte hi havia una mena d'hipocresia social, perquè es van respectar les poques faraones que existien, però havien de funcionar i fins i tot disfressar-se com homes. Així mateix, quan avui es parla de la fuga de cervells, es viu com un drama col·lectiu, però ha passat sempre. A Egipte ja va succeir en el segon període intermedi, hi va haver molts artesans que van marxar per poder sobreviure a altres països, a la tornada d'aquests van construir obres d'art com el temple Abu Simbel.

Doncs sí, els cicles es repeteixen com una mena de moll, encara que el que marca la diferència és la profunditat i la distància entre totes les etapes històriques. Per això, la història no serveix per a res però qui no sap història no sap res.

Jo diria que del primer segle de vida dels templers. És una organització que viu amb gran il·lusió col·lectiva i dedicada al servei dels ciutadans, que a més aconsegueix resultats econòmics perquè se'ls reconeix la seva feina d'ajut als pelegrins europeus i reben moltes donacions econòmiques. De fet, són els constructors de la base de la banca i els creadors de la lletra de canvi. Puc assegurar que hi ha moltes organitzacions en el present que han aconseguit aquest equilibri harmònic dels templers. Que són capaces de transmetre il·lusió i motivació entre les persones que en formen part.

La història ens demostra que les organitzacions que són sostenibles són aquelles que han posat en el centre la persona. Que, si és només un mecanisme d'aconseguir resultats econòmics, està abocada al fracàs. A més, demostra respecte per l'entorn en què es desenvolupa. Així mateix, aposta per una direcció basada en els hàbits i no en les amenaces. Així ha estat en qualsevol etapa històrica. Per això crec que els directius han de dedicar més temps a l'antropologia i menys a l'Excel, i als aspectes financers de l'organització.

És una direcció il·lusionant conceptualment, proposa una societat més justa, unes organitzacions que teòricament estan més bolcades a les persones, i per tant trasllada l'entusiasme. Hi hala'spiració de fer una societat millor, una societat més justa. En aquest sentit el directiu, que ha de ser un sembrador d'il·lusions, pot beure d'aquest tarannà. Ara bé, el problema és que la història ens mostra que l'aplicació d'aquests valors va fer fallida.

No és gens recomanable la incoherència absoluta d'aquesta etapa. Una cosa era el que pregonaven i el que realment portaven a la pràctica. En el capítol que dedico a Lenin s'evidencia com feia el contrari del que deia. Són molt bons denunciant però molt dolents implantant perquè acaben substituint una dictadura per l'altra. En aquest sentit, després d'haver estudiat la direcció del Tercer Reich, puc afirmar que són el mateix. I encara n'hi ha més, Hitler va arribar a afirmar que ell era la màxima aplicació del marxisme.

Efectivament, les organitzacions que utilitzen una excusa per assolir objectius perniciosos estan abocades al fracàs. En el nazisme s'excusaven en la defensa del poble, i en el comunisme, en la del proletariat. En el fons, defensaven els seus propis interessos, i així s'entén com Hitler, Stalin i Lenin van morir milionaris i van destruir els valors econòmics anteriors