En alguns casos, les històries són fruit d'alguna notícia que he llegit als diaris, d'algun comentari que he escoltat i m'ha cridat l'atenció... El conte Panamà és una mirada irònica sobre el Brexit i els escàndols dels paradisos fiscals a través d'uns delinqüents de l'extraradi de Barcelona. La segona senyora Appleton és una història inspirada en la carta de la dona d'un diplomàtic anglès que vaig llegir a The Guardian...

Se'm va acudir al començar a escriure el tercer conte, aplicar la teoria dels sis graus de separació, segons la qual qualsevol de nosaltres pot estar connectat amb qualsevol altra persona del planeta a través només de sis coneguts. I, al capdavall, Barcelona és una ciutat petita...

Cada conte tracta un tema que m'interessa, per motius diferents. Per exemple, quan era jove, anava al galliner del Liceu a escoltar òpera perquè no tenia diners per pagar un seient a platea, on seien les senyores dels abrics de pell, i volia recrear aquest ambient elitista amb una història divertida sobre una psicòpata rica que trepitja per primera vegada el Liceu el dia que Franco hi va de visita, el 1943. El conte Color carn intenta ser una reflexió sobre aquest invent de la correcció política, no només pel que fa al llenguatge sinó també a les opinions. Em preocupa molt aquesta censura permanent que impedeix el lliure debat de les idees i que, de fet, és una manipulació.

D'alguna manera, el que totes les històries retraten són les petites misèries de la vida. Els polítics s'ocupen de les estadístiques; la premsa, dels vessants truculents i la història dels fets col·lectius, i crec que els escriptors ens hem de fixar en els individus i moure'ns en la gamma dels grisos, on les coses no són blanques o negres, ni hi ha bons o malvats absoluts –amb les excepcions que tots coneixem, és clar–. Jo sempre acabo tenint força empatia amb la majoria dels meus personatges, perquè intento posar-me a la seva pell.

El problema de les etiquetes és que, com a escriptor, et juguen una mala passada quan fas una literatura que es mou entre diferents gèneres. Alguns lectors de novel·la negra –tampoc gaires– em retreuen que sóc poc negre, poc ortodoxa, i que no s'hauria de fer servir amb mi aquesta etiqueta... I altres lectors m'han explicat que no m'havien llegit abans perquè no són especialment devots de la novel·la negra, però que, en canvi, les meves històries els agraden.

En el meu cas, els diners són importants perquè, com diu el meu amic i col·lega Andreu Martín, tinc el vici de menjar cada dia. I jo visc d'això, d'escriure, traduir, fer informes per a editorials... D'altra banda, els premis proporcionen visibilitat: és més fàcil que et trobin en un lloc visible a les llibreries si has guanyat un premi i que els lectors s'arrisquin a comprar el teu llibre.