El premi Gat Perich és un guardó pensat i treballat per preservar la memòria de l’humorista gràfic Jaume Perich. Impulsat per l’associació Perich sense concessions, en què es troba Raquel, la filla de l’autor, i el dibuixant Fer, que intenten que l’esdeveniment sigui molt més que el record al pare o al mentor i company. El Gat Perich representa la lluita de l’humor per arribar des de la ironia, el sarcasme i la paròdia enllà d’on altres formes de denúncia o anàlisi social o política no arriben. És en aquest sentit que el lliurament el passat dimecres dels guardons al dibuixant Peridis i als Òscars, del programa La competència de RAC1, va incorporar al seu format tradicional un debat sobre els límits de l’humor. L’acte es va celebrar a Barcelona, a l’auditori d’RBA, editora de la revista El Jueves, que aquests dies celebra els quaranta anys. L’editorial és coorganitzadora del premi.

Abans del lliurament s’havien realitzat alguns dels rituals que formen part de l’ADN del premi, com ara arribar-hi en vehicle singular. Si al llarg de molts anys ho va ser el tren, en els darrers temps ho són el vaixell i el tramvia. Enguany el trajecte va tenir una genial panoràmica: el Primavera Sound, en plena ebullició, vist des del mar.

A l’auditori d’RBA, Peridis va encetar l’acte presentat per Cristina Puig. El dibuixant d’El País va llegir un text amb un esforçat català amb accent de Cabezón de Liébana. Va passar-se al castellà en el moment que va necessitar tot el cor per parlar de Perich. Va haver-se de retirar-se aviat perquè havia d’agafar el TGV. L’endemà havia d’exercir del seu altre vessant professional: el d’arquitecte –”he d’ensenyar el romànic de Palència a Zapatero”– i amb un joc d’ironies va dir: “Cal fer serveis a la pàtria.” I després d’un subtil silenci va reblar: “Però cadascú a la seva.” Retirat Peridis, amb el seu Gat Perich al sarró, l’escenari va esdevenir un plató de televisió. I força televisius eren els que hi seien. Com a moderador, Jordi Évole. Al costat, els guanyadors de l’altre Perich: Òscar Dalmau i Òscar Andreu. Tots tres van escenificar el contingut del debat. Van portar l’humor, sense traspassar-lo, al límit on la gràcia ho deixa de ser i esdevé manca de respecte. Aquest és l’únic límit que tenen els Òscars, que van estar acompanyats des del públic per la resta de l’equip de La competència, i van portar a l’escenari l’Angelines, el Mohamed Jordi i el Jep Cabestany: una dona que conjumina gestos feministes amb altres de retrògrads, un musulmà independentista i un català feixista i unionista. Els Òscars van anunciar la continuïtat del seu programa la temporada vinent. Tot seguit lamentaven no haver-se mossegat la llengua. Évole va aprofitar la circumstància per ironitzar que aquesta exclusiva podia ser portada del diari El Mundo de l’endemà. Va fer al·lusions iròniques a aquest diari davant del director de l’edició catalana de la publicació, Àlex Salmon, que es petava. Era una manera de visualitzar el que pretenien dir. Dalmau va sintetitzar el paper de l’humor actual i la seva relació amb la premsa: “Ara els pallassos fan de periodistes i els periodistes, de pallasso.” I després de fer un llistat dels periodistes que practiquen l’humor com els integrants del Polònia Queco Novell, Toni Soler i Manel Lucas, o humoristes com l’Évole, passat a les tasques periodístiques, Dalmau va advertir del perill de no diferenciar el to satíric del seriós. “Hi ha qui m’ha dit que segueix l’actualitat escoltant La competència. Crec que el procés no és aquest. Un cop coneixes el que passa pots ampliar-ho amb una visió humorística, que és també una manera de valorar fets.”

L’anècdota de la nit es va explicar ahir a La competència: amb les presses, Peridis s’havia endut el premi dels Òscars.