Helmut Kohl, el canceller amb el rècord absolut de permanència en el poder, va morir ahir als 87 anys, a la casa de Ludwigshafen on va viure gairebé tota la seva vida. L’home que va fer possible la reunificació pacífica de les dues Alemanyes –la comunista, que es va dissoldre, i l’occidental, nucli de la potència europea actual–, que va impulsar la unió monetària europea i que va dissenyar l’ampliació de la UE cap a l’est, va deixar de ser finalment el “canceller etern”, com l’anomenaven encara els seus compatriotes, fins i tot 17 anys després de perdre el poder.

És difícil imaginar com seria l’Alemanya actual si aquest gegant –polític i físic– no hagués enderrocat del seu càrrec, el 1982, el seu antecessor socialdemòcrata, Helmut Schmidt, per la via d’una moció de censura apuntalada en els seus socis de govern, els liberals, que van passar a ser-ho de Kohl. Segurament, la reunificació de les dues Alemanyes s’hauria produït tard o d’hora. La caiguda del mur de Berlín, el novembre de 1989, va ser el detonant del procés que va precipitar el retrobament polític entre les dues meitats d’un país partit i ocupat pels aliats des de la desfeta del Tercer Reich d’Adolf Hitler. Però va ser Kohl, un polític a qui els seus enemics havien titllat de “provincià” en els seus inicis, qui va saber negociar amb els aliats vencedors del 1945 –els Estats Units, el Regne Unit i França, d’una banda, i la Unió Soviètica de Mikhaïl Gorbatxov, de l’altra– el naixement d’una nova Alemanya forta, que ja no volia inspirar por, sinó respecte. Una Alemanya decidida a guanyar-se un lloc en el món.

Sense Kohl, probablement no hi hauria hagut una reunificació “exprés” com la que es va produir, inclosa l’absorció de la República Democràtica Alemanya (RDA) comunista i la desaparició de totes les seves estructures, engolides per la República Federal (RFA).

Sense la seva obstinació i els seus famosos cops de puny a la taula davant dels que volien altres fórmules de reconstrucció nacional tampoc no s’hauria organitzat aquest nou país amb 82 milions d’habitants que ara domina Europa i on mana, des del 2005, Angela Merkel. S’acostuma a dir que Merkel va ser un invent de Kohl o, com a mínim, que aquest va ser el seu padrí. És una veritat a mitges. És cert que el canceller etern –va estar al poder setze anys, fins al 1998– la va convertir en ministra de la Família del primer govern reunificat, el 1991. Merkel era aleshores una neòfita en política, Kohl volia nous talents crescuts a l’est i ella formava part d’aquest grup. Nascuda a Hamburg, però traslladada amb la família a una parròquia de l’est, no tenia vincles amb l’estament polític de l’RDA. Just abans de caure el mur, s’havia integrat oportunament en grups democratacristians propers a la CDU de Kohl.

Merkel, però, va demostrar que era més que la “noieta de l’est” de Kohl. El 2000, un any i escaig després de deixar de ser Kohl etern, si més no com a canceller, derrotat pel socialdemòcrata Gerard Schröder, Merkel va prendre les regnes de la CDU. El partit estava immers en un escàndol de finançament il·legal i ella es va col·locar a la presidència després de fer una crida als seus a emancipar-se del patriarca.

Kohl mai no li va perdonar la traïció. La noieta de l’est havia ascendit a secretària general del partit discretament. D’allà va saltar a la presidència. Kohl va assistir al seu ascens enrabiat amb el partit i aïllat dels que havien estat els seus obedients soldats, inclòs Wolfgang Schäuble, el seu delfí durant anys.

En aquest context va esdevenir-se la mort de la seva esposa, Hannelore, “primera dama” perfecta mentre va ser home d’estat, que es va suïcidar a casa, sola i a les fosques, deprimida per una al·lèrgia a la llum del sol. Merkel va sanejar el partit, a l’oposició, mentre Kohl continuava enfadat amb el món. Uns anys després es va saber que havia refet la vida amb Maike Richter, 34 anys més jove i exassessora seva, ara convertida en la vídua. Però ni aquesta segona esposa ni la reconquesta del poder per part de Merkel, amb la victòria sobre Schröder el 2005, no el van treure mai més del seu enuig amb el món.

Ha passat els últims anys en cadira de rodes, després d’un seguit de caigudes i malalties. De tant en tant hi ha hagut escenificacions de retrobament amb Merkel i el partit. També molts homenatges, nacionals o internacionals, com a artífex de la unitat alemanya i europea. Però, al final, l’única companyia que li quedava era la de Maike, a qui els fills del patriarca han desqualificat en els darrers anys públicament com a manipuladora i interessada.

“Ha mort un gran alemany i un gran europeu”, va resumir ahir Merkel, en una compareixença solemne i sense falses emocions. La cancellera actual no és amiga de simulacres. I a Alemanya tothom sap com eren les seves relacions amb el patriarca. I també que, sense aquest, ni Europa, ni Alemanya ni Merkel serien on són ara.