De l’exclusió financera al ‘financial guidance’
Arran del tancament de l’única sucursal o agència bancària de moltes petites i mitjanes poblacions, s’ha parlat del risc d’exclusió financera per a veïns d’aquestes poblacions sense capacitat de mobilitat pròpia.
El terme “exclusió financera”- i en positiu el seu antònim “inclusió financera”- s’ha utilitzat sovint per destacar tant les dificultats de certs sectors socials amb dificultats per tenir accés a serveis bancaris, de crèdit o d’assegurances, com per remarcar les limitacions d’accés físic als serveis bancaris per tancament de sucursals.
És cert que l’actual reducció d’estructura que, per pressió del compte de resultats i per la creixent digitalització, estan portant a terme els bancs, dificultarà a persones grans realitzar els tràmits bancaris més usuals, com el cobrament de les pensions. Malgrat la importància d’aquest tipus d’exclusió bancària, apareix en l’horitzó el risc real d’un altre tipus d’exclusió financera més important per la dificultat de resoldre-la: la no disponibilitat de consell o assessorament financer per prendre decisions de finances personals en amplis sectors de la població.
Precisament estem a les portes d’un reconeixement ple de l’assessorament com un servei financer central i plenament regulat. MIFID I ho va iniciar fa uns anys i MIFID II (serà vigent des del primer de gener de 2018) ho consolidarà introduint transparència en els costos, major eficiència en els mercats i, sobretot, exigint que els assessors que exerceixin professionalment aquesta funció financera estiguin convenientment qualificats, tant si treballen en sucursals bancàries, en departaments de banca personal, com agents financers o exercint com a assessors independents.
La setmana passada va aparèixer la Guia Tècnica de la CNMV, que és el penúltim pas en aquesta exigència de qualificació professional per a tots els professionals que informin i per a tots els que assessorin en productes d’inversió. La guia descriu com s’han d’obtenir aquestes qualificacions, com es mantindran (actualització i formació continua) i què espera la CNMV de les entitats financeres fent que es formi el seu personal.
Digitalització.
Així, una empresa o un professional de l’assessorament financer no té només un repte sinó un cúmul de reptes per als pròxims mesos i anys. Primer, haver-se de qualificar i renovar anualment la certificació professional de què disposi. Segon, reubicar-se en un entorn cada cop més digital en el qual els algoritmes fins i tot aspiren a realitzar una bona part de la labor de consell financer. Tercer, l’empresa o professional de l’assessorament haurà de donar resposta a uns mercats que no retribueixen gens la inversió sense o amb poc risc i que pel contrari tenen com a clients potencials una ciutadania que veu perillar la seva jubilació amb el nivell de pensions que fins fa poc esperava. En quart lloc, s’estan acabant els temps en què la baixa cultura financera del client admetia sense cap queixa un cost de la gestió de l’estalvi excessivament onerós i, finalment, potser com a conseqüència d’haver de deixar segments importants de clients sense consell financer (incapacitats per pagar un assessorament professional massa car i de vegades amb conflictes d’interès), confrontar la competència que pot sorgir en forma de serveis públics gratuïts, un succedani d’assessorament que en el món anglosaxó es denomina Financial Guidance i per al qual aquí encara no hem trobat la traducció ideal.
El Financial Guidance vol ser un consell (en estalvi/inversió, crèdits, pagaments, etcètera) sense recomanació de productes, per tant sense conflicte d’interès, que cobriria un segment entre l’alfabetització financera i l’assessorament professional personalitzat. Aquest Financial Guidance té el risc de ser impartit per no professionals i acabar essent el remei pitjor que la malaltia. Si ho volem evitar, l’assessorament financer professional ha de procurar cobrir també aquests segments. Desafiaments enormes per a aquests professionals però alhora grans oportunitats.
