La gran Barcelona se la juga al Llobregat
El delta del Llobregat viu un ‘boom’ de desenvolupaments i d’actuacions urbanístiques. Amoïna la falta d’eines de planificació actualitzades i d’una governança metropolitana
Porta logística, clúster industrial, pulmó verd, rebost agrícola, vestíbul de turistes, corredor de mobilitat, reserva d’aigua i llar de milers de persones i d’aus migratòries... Aquesta heterogeneïtat és el delta del Llobregat, segurament una de les zones més estratègiques de tot Catalunya, però especialment de Barcelona, sense la qual allò que avui és el delta no s’entendria. “Sense Barcelona al costat, el tram final del riu Llobregat seria avui un espai natural protegit”, conjectura José García, membre de Depana i històric activista del delta. La realitat és que de les 9.800 hectàrees que té el delta, només 900 tenen un règim especial de protecció.
A la resta de l’espai, el ciment guanya terreny. Amb la represa econòmica el delta entoma un nou desafiament que pot posar en risc el seu fràgil equilibri: comencen a activar-se projectes de creixement d’agents econòmics de la zona així com desenvolupaments urbanístics municipals.
Un estudi de l’Institut Cerdà estima que encara hi ha un 20% del delta disponible (parcel·les buides i altres pendents de canvi d’usos). Les preguntes que cal fer-se són, primer, si es donen les circumstàncies perquè aquest espai acabi sent ocupat per activitats capaces de treure el màxim profit dels valors d’aquest entorn i ben alineades amb l’estratègia econòmica del país; i, segon, si hi ha algú vigilant perquè la complexitat del delta no acabi portant a situacions de conflicte, com en el passat: usos residencials al costat de les pistes de l’aeroport, per exemple.
Per a les institucions econòmiques com ara la Cambra de Comerç de Barcelona és una qüestió que amoïna. “Per tal d’aprofitar la fase expansiva del cicle econòmic, convindria desenvolupar una visió compartida tant des del món públic com privat sobre el futur desitjable del conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona i, més específicament, de l’àmbit del delta del Llobregat, per tal d’elaborar una estratègia territorial adient que, acompanyada d’un marc normatiu i institucional que faciliti la gestió eficient i la presa àgil de decisions, permeti prioritzar i impulsar les actuacions que reforcin el nostre dinamisme com a pol econòmic amb vocació europea, mediterrània i global”, reclama Cristian Bardají, director d’estudis d’infraestructures.
Estratègia industrial, planificació urbanística i governança metropolitana són doncs els tres pilars clau d’aquest debat. I per dir-ho ras i curt: Catalunya es troba en hores baixes en cadascuna d’aquestes tres matèries.
La prova del cotó és l’episodi d’Eurovegas de fa cinc anys quan un artefacte aliè a l’estratègia econòmica va estar a punt de caure en ple parc agrari del Llobregat amb la connivència de polítics i urbanistes. Amb totes les justificacions que es vulguin -cal recordar que era el pitjor moment de la crisi i calia crear ocupació- la veritat és que estàvem disposats a vendre’ns barats.
Amb aquest precedent hem d’abordar el procés de transformació que s’acosta. Però ¿quin és l’abast de la transformació?
Mercabarna.
Els nous aliments i hàbits de consum i la logística associada reclamen més espai a Mercabarna però no n’hi ha: “Ens estreny la cisa i necessitem fer més gran el vestit”, diu Josep Tejedo, director general. La competitivitat del mercat central i, per extensió, de tots els mercats i botigues de Barcelona que s’hi proveeixen, està en joc, i també les aspiracions internacionals, segons diuen. Per això s’han obert negociacions amb el Consorci de la Zona Franca, propietari de les 22 hectàrees contigües que Mercabarna vol annexionar. Tejedo recorda que abans de la crisi el consorci va convidar Mercabarna a participar en el seu projecte Barcelona Zona Innovació BZ, una plataforma empresarial que pretenia atreure teixit innovador. BZ ha acabat en un calaix i Mercabarna prefereix ara consolidar un espai compacte: “No ens serveixen parcel·les aïllades”, diu Tejedo.
ZAL.
Port.
Aeroport.
Amazon.
Teixit empresarial.
Malgrat que es demani a les noves inversions alineament amb les condicions singulars del territori, el cert és que bona part de les empreses instal·lades no compleixen aquest objectiu. Alguns estudis apunten que un 52% del teixit empresarial del delta no manté cap activitat exportadora ni importadora i que només el 7% ven els seus productes a l’exterior de manera regular.
Els consistoris no es volen quedar al marge d’aquest sobtat dinamisme. Ans al contrari, els alcaldes d’aquest territori miren al delta per activar les economies dels seus municipis.
Barcelona.
L’Hospitalet.
Sant Boi, Gavà i Viladecans.
Partits polítics a l’oposició en diferents municipis del Baix Llobregat i els ecologistes de Depana han presentat un recurs contenciós administratiu contra el PDU del delta. Entre els molts arguments que esgrimeixen fan notar l’aparent “incompatibilitat entre l’activitat hotelera prevista en algunes zones i el soroll dels avions”, segons explica Myriam Moysset, del grup municipal d’ERC-AM a Viladecans. El plec d’al·legacions també considera injustificades les raons econòmiques dels canvis en el planejament: “En aquest àmbit hi ha 22 sectors d’activitat econòmica, dels quals dos estan sense urbanitzar encara i cinc més presenten deficiències que n’impedeixen el desenvolupament. I [...] el 27,13% dels polígons actuals està sense activitat i, per tant, disponibles”, són dades que s’atribueixen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Atesa la disponibilitat de sol, els litigants no entenen que hagi calgut elaborar un PDU, que és un instrument de planificació excepcional, “si no és només per esquivar el debat al si dels ajuntament i fer un favor als governs locals després del bluf d’Eurovegas”, apunta Moysset.
Aquesta qüestió de la planificació urbanística connecta amb la preocupació inicial sobre l’existència o no de garanties per a una ocupació escrupolosa i coordinada de l’espai del delta. En aquest sentit cal recordar que els PDU esmentats superposen una nova capa a les diferents figures urbanístiques i plans que han marcat la fesomia del delta. El Pla General Metropolità (PGM) de l’any 1976 és el marc en què s’han desenvolupat les dinàmiques urbanes i després de més de 1.500 modificacions reclama a crits la jubilació. El Pla Territorial Metropolità del 2010 va marcar les grans estratègies, però serà el PDU metropolità que elabora l’AMB l’eina adequada per afrontar els nous reptes de tot l’àmbit metropolità i, per tant, també del delta.
Però aquest PDU metropolità es fa esperar. Ramon M. Torra, gerent de l’AMB, pensa que no serà fins al final del mandat -d’aquí a dos anys- que es tindrà l’avanç del PDU per a la seva aprovació inicial: “Estaria bé tenir-ho en aquest moment i ara tothom té pressa, però l’AMB va començar a treballar el 2012 i en un entorn polític i econòmic molt complicat”, apunta.
Antonio Font lamenta que en aquests moments no hi hagi una eina adequada per poder governar aquest territori. “Estem en un moment de canvi del model productiu, una nova economia que generi riquesa i la puguem distribuir entre la població; fins ara l’urbanisme ha servit per donar drets d’edificació, però quan tens un territori molt consolidat cal un altre tipus d’actuació”, assegura el professor. Font, que també pensa que la complexitat del delta reclama una planificació específica.
Des del departament de Territori i Sostenibilitat s’assegura que, malgrat tot això, les actuacions abans esmentades “no estan descontextualitzades sinó que concreten previsions ja establertes”.
Integració urbana.
També es planteja un canvi de paradigma urbanístic en consonància amb les noves necessitats econòmiques, socials i mediambientals que superi la planificació per usos segregats -l’anomenat zoning- i que aposti per la convivència d’activitats: “La nova indústria, menys molesta, pot compatir espais amb el comerç i els habitatges; cal canviar la normativa per revisar les incompatibilitats entre usos”, reclama Torra. És per tot això que el gerent de l’AMB pensa que el delta i tot Barcelona tenen potencial de creixement dins de si mateixos. “Hi ha molt terreny hipotecat i malaguanyat”, assegura. Un altre repte és que “port, aeroport, Zona Franca i Fira deixin de donar-se l’esquena”.
La cohesió que pretén el futur PDU metropolità hauria de facilitar donar resposta a grans reptes actuals de Barcelona com el model turístic. Torra pensa que la solució a la concentració de visitants en determinades zones de Barcelona està en l’àrea metropolitana: “No té res a veure amb la perifèria d’altres grans ciutats, aquí és un territori singular, divers, socialment molt cohesionat i amb atractius com el delta”, explica.
Al dèficit que suposa una posada al dia de la planificació encara pendent, s’hi suma una governança del territori molt fragmentada. Lluís Inglada, director de territori i sector públic de l’Institut Cerdà, ha calculat el nombre d’institucions i entitats públiques i privades que hi ha al delta només en la part del delta que pertany a Barcelona, l’Hospitalet i el Prat, i estima que n’hi ha una vintena entre ajuntaments, AMB, Diputació, Generalitat, ministeris i diverses empreses públiques, mixtes i privades.
Inglada recorda que per superar aquesta dispersió l’Ajuntament de Barcelona en temps de Xavier Trias va crear una oficina tècnica, anomenada del Pla Delta, que havia de desenvolupar planificació i instruments de governança. Si bé ha sobreviscut al canvi de partit en el consistori, ho fa amb un perfil baix.
Per a Oriol Estela, coordinador general del Pacte Estratègic Metropolità de Barcelona, els progressos de l’AMB o de l’oficina tècnica del Pla Delta estan molt condicionats per “la falta d’un lideratge polític que reivindiqui aquest espai”. El mateix Pacte, que va néixer el 1988 per iniciativa de Pasqual Maragall després de la dissolució de la corporació, també està patint aquesta falta de projecte i cerca el seu lloc en un debat metropolità en hores baixes. “Potser el que cal és que algú s’inventi un projecte que alineï tothom, perquè fins aleshores no ens arromangarem”, diu Estela.
Això que en el passat va ser possible avui dia és força complicat per la divisió política i la polarització. Segurament el context sobiranista tampoc no és el més favorable al sorgiment del que podria ser vist com un contrapoder.
I la voluntat política no ho és tot. El context de restriccions financeres encara ho fa més difícil. Al final, la governança d’un territori complex com el delta comença amb un traspàs de competències i de responsabilitats a un ens comú com en aquest cas seria l’AMB. Ramon Torra explica que el marge de l’AMB per assumir noves tasques que vinguin sense recursos s’ha esgotat: “Es parla molt de governança però poc de com i qui la paga”. Així doncs, les conseqüències d’un pèssim finançament local també ajuden a entendre les dificultats per articular una resposta comuna.
Aquesta manca d’instruments de governança efectiva contrasta amb la proliferació de consorcis i organismes supramunicipals de coordinació, que l’alcalde de Viladecans reconeix que s’haurien de simplificar. Mariona Tomàs, autora del llibre Governar la Barcelona real, que ha estudiat altres entorns metropolitans, assegura que és força freqüent aquesta combinació de multiplicitat d’actors i falta de governança clara: “A tot arreu es va trampejant cercant consensos quan hi ha algun problema”, reconeix.
Del neolític a la modernitat en un segle
En només 170 km, el riu Llobregat descendeix un desnivell de 1.259 metres. Aquest fet proporciona una gran potència a les seves aigües i una singular capacitat d’arrossegament. Potser per això, els romans el van anomenar rubricatu (segons la teoria més acceptada), pel color vermell de les seves aigües. Mirant-lo ara ningú diria que quan es desbordava les avingudes arribaven de Castelldefels a Montjuïc i això va fer de les seves ribes d’al·luvió uns terrenys molt fèrtils. Tanmateix, el delta era un lloc força inhòspit fins al darrer terç del segle XIX, segons explica José García (Depana). Barcelona va preferir créixer cap al Besòs. La industria només va mirar cap al delta del Llobregat al segle XX. “És quan la seva població creix i de viure de la caça i la recol·lecció passa a fer-ho de l’agricultura i la indústria”, diu García. Als anys trenta, l’anomenat Pla Macià preveu un gran parc de lleure a la zona.
El parc agrari després d’Adelson
Viladecans és el municipi amb més terreny en el parc agrari i el seu alcalde, Carles Ruiz, reivindica un paper capdavanter en la transformació d’aquest espai en un motor econòmic que asseguri la seva viabilitat: “Fins ara el parc agrari era una mena de reserva índia per a molta gent de Barcelona, però ara volem acompanyar els pagesos en el desenvolupament d’un model sostenible econòmicament”. Ruiz pensa que el PDU del delta “ha actuat des de la planificació per fer la clarificació que calia”.
Des de l’AMB, que s’acaba d’incorporar al consorci del parc, s’apunta que cal potenciar els usos agrícoles en un entorn en què només el 50% està en producció. I paral·lelament “convertir el pagès en empresa i aconseguir explotacions d’una certa dimensió”, això és el que pensa Ramon Torra, gerent de l’AMB.
Aquesta visió més empresarial hauria de conduir a orientar també el tipus de productes que es conreen al parc. Una de les palanques d’aquest canvi ha de ser la recerca. L’Agròpolis és un espai que compartiran estudiants de l’Escola d’Agricultura de la UPC, que té la seu a Castelldefels, i els pagesos del Baix Llobregat. La intenció és que s’experimentin noves formes de millorar la producció i experimentar amb nous productes.
També es cerca una implicació més gran de la Generalitat per abordar la modernització de les infraestructures agràries, com ara el rec, que contribueixin a la millora de la productivitat d’un sòl molt fèrtil.
Aquesta estratègia intenta posar el mercat en el centre; ja sigui el mercat local, que cada vegada valora més els productes de proximitat; ja sigui un mercat exterior que estigui disposat a pagar un producte made in Barcelona. Mercabarna, per un costat, i l’aeroport del Prat per un altre, hi han de tenir el seu paper. En aquest sentit, el director general de Mercabarna, Josep Tejedo, explica que la instal·lació s’ha posat al servei dels productors locals i que estan sempre oberts a obrir línies de col·laboració “per veure com podem ajudar”. El 20% del producte que es ven és de proximitat i és molt valorat. Torra també veu molt de potencial en l’exportació.
El Maragall metropolità
L’etiqueta de “segon Pla Delta” amb què l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va designar el conjunt d’actuacions previstes al marge dret del Llobregat, va ser com a mínim desencertada i va generar no poques suspicàcies en certs àmbits. Per entendre-ho cal saber què va significar el Pla Delta del 1994.
Aquell any se signava un conveni de cooperació que permetia tirar endavant diverses actuacions de gran envergadura al delta, però principalment les ampliacions de l’aeroport i del port. El creixement del port comportava el desviament del riu, actuació prevista al PGM, però durant molts anys impossible d’executar. José García (Depana) recorda que el primer creixement, el que va crear la Zona Franca, havia comportat l’annexió dels terrenys de l’Hospitalet a Barcelona. Per això al Prat hi havia temors que tornés a passar. “En aquell moment hi va haver al Prat un gran moviment social d’oposició”, recorda García. Als noranta s’hi sumen els moviments ecologistes que situen en l’agenda la protecció dels espais naturals, l’aqüífer i el parc agrari.
Després dels Jocs Olímpics un acord entre Maragall i Lluís Tejedor, alcalde del Prat, permet un conveni marc més gran que inclou tots els nivells de l’administració i empreses públiques i privades.
Per a molts, el Pla Delta és un exemple de lideratge metropolità i concertació, però per als ecologistes el pla i les actuacions que s’han succeït són una “èpica i sistemàtica desvertebració del territori” i així ho han fet saber a Colau. El consistori del Prat també s’ha desmarcat d’aquest anunci de segon Pla Delta.
Mariona Tomàs, professora de ciència política de la UB i autora del llibre Governar la Barcelona real, destaca el lideratge de Pasqual Maragall en aquell moment: “Ell tenia clar que Barcelona era metropolitana i la seva font d’inspiració era el gran Londres; però defensava un model no centralitzat que centrifugava cap a la perifèria. El problema és que estava sol.” Tomàs afegeix que quan Maragall va veure que la seva idea no era factible va anar cap a una política de pactes.
Sobre l’actitud dels edils metropolitans ara, la docent pensa que fugen de plantejaments que no siguin locals, si bé no fan fàstics a reivindicar el nom de Barcelona en temes com la promoció exterior. Sobre la visió metropolitana de Colau, diu que està molt escorada als temes socials, mobilitat i mediambientals, però hi troba a faltar propostes econòmiques.
