Brigitte Macron es convertirà en la Michelle Obama francesa? El president Emmanuel Macron sol ser considerat un reflex de l’americanització de la política francesa. A més de la seva defensa del liberalisme i la seva habilitat per al màrqueting polític, el dirigent centrista també comparteix amb els homòlegs nord-americans la voluntat de mediatitzar la figura de la seva esposa.

Vint-i-quatre anys més gran que el seu marit, Brigitte Macron es va enamorar d’Emmanuel quan ell només tenia disset anys i ella era la seva professora de literatura. Tot i que estava casada i tenia tres fills, es va separar del seu primer marit i es va casar amb l’actual president el 2007. Aquest serial romàntic va omplir l’any passat les portades de les revistes del cor a França. Això va servir per donar a conèixer la figura de l’aleshores ministre d’Economia. Brigitte va tenir també una presència destacada durant els mítings de Macron.

El president francès li vol concedir ara un estatus polític particular i així regular la figura de la primera dama, les funcions de la qual no estan determinades legalment. Una decisió que no genera consens. Més de 200.000 persones ja havien signat ahir en contra de concedir un estatus polític a la primera dama Brigitte Macron.

Aquesta petició la va formular fa dues setmanes a través de la plataforma en línia Change.org l’artista i militant Thierry Paul Valette. “Brigitte Macron disposa actualment d’un equip de dos o tres col·laboradors, dues secretàries i dos agents de seguretat. Això és suficient”, indica Valette. I hi afegeix que “no hi ha cap raó per la qual l’esposa del cap d’estat hagi de disposar d’un pressupost amb fons públics”.

La polèmica pel rol de la primera dama coincideix amb el moment en què l’Assemblée Nationale enllesteix l’aprovació de la llei sobre la moralització de la vida pública. Elaborat sota l’ombra dels escàndols de François Fillon, investigat per les presumptes feines fictícies de la seva dona i dels seus fills com a assistents parlamentaris, aquest text prohibeix als diputats i ministres que utilitzin els seus familiars com a assistents. De fet, un diputat de La França Insubmisa, el partit de Jean-Luc Mélenchon (republicà i socioecologista), va proposar una esmena perquè la primera dama no disposi de fons públics, però va ser rebutjada per la majoria parlamentària afí al govern.

Malgrat el buit jurídic, les primeres dames ja van tenir una presència destacada durant els mandats de Nicolas Sarkozy i François Hollande.

Els col·laboradors de Carla Bruni van suposar un cost de 600.000 euros anuals, i de 400.000 els de la periodista Valérie Trierweiler. Una despesa que l’Estat es va estalviar quan Trierweiler va descobrir les infidelitats del seu marit i Hollande va decidir prescindir de l’estatus de la primera dama. Ara Macron en vol regular les funcions i normalitzar la figura política de Brigitte davant dels francesos.