Podem prendre mal
A tres setmanes del primer d’octubre, i amb un encapçalament com el d’aquest article, “Diners”, no em semblaria honest tractar de qualsevol altre tema d’actualitat que no fos precisament la possible repercussió sobre els “diners” d’aquest 1-O. I no serà pas perquè no tingui la temptació d’obviar un tema incert, amb riscos d’empitjorar la situació i amb el qual aquests dies et guanyes enemics i menyspreu, diguis el que diguis.
L’escenari en què ens podem trobar després del diumenge per al qual el govern de la Generalitat ha convocat el referèndum és sobretot incert, però des del punt de vista polític, i per tant econòmic, segur que és molt diferent de l’actual.
Per tant, tenim ja per l’anàlisi incertesa i canvi, o millor canvi incert, que per a l’economia és una mala perspectiva i per a les finances i els diners -encara més porucs-, el que més detesten.
Fins ara, en aquests interminables, però potser només inicials, anys del procés, ha dominat la incredulitat, l’escepticisme i l’estesa tendència d’amagar el cap sota l’ala. Els agents econòmics -empreses, famílies i fins i tot administracions- han preferit majoritàriament abstreure’s del debat, agafar-se a la probabilitat que tot es desfés i desaparegués, i dedicar-se al repte col·lectiu de recuperar l’economia, el teixit empresarial, l’ocupació i les rendes, després d’una crisi de cavall.
Creix l’economia catalana.
En tot cas, recuperant-nos i amb certes perspectives de poder endegar una certa solució als greus problemes estructurals de la nostra economia que mentre perdurin ens situen en terreny de fragilitat econòmica. Però la recuperació requereix estabilitat i predictibilitat, i especialment en el marc jurídic de l’activitat econòmica que és a càrrec d’un sector públic que, a manca d’altres aportacions més consistents, se li ha de demanar que ens ho garanteixi. Evidentment aquesta no és la situació que quedarà després de l’1-O, sinó més aviat una molt preocupant incertesa i prolongació sine die de la pugna del govern amb l’Estat.
Aquest no és el lloc per a consideracions ideològiques o polítiques. La constatació que podem entrar en un entorn d’inestabilitat perjudicial per a l’economia productiva i per a la financera és poc discutible. Com no ho és tampoc l’esperança que un vent inesperat de seny –espanyol i català- redreci la situació. Per això, cal que els principals protagonistes econòmics -ciutadans i empreses- vulguin coprotagonitzar amb els polítics la sortida d’aquest atzucac. Convé que els arguments econòmics i de benestar material almenys s’afegeixin als merament ideològics i sobretot emotius que fins ara són els dominants i quasi exclusius en el procés.
El dèficit fiscal fa mal.
De moment, només ens queda esperar que la incertesa es vagi diluint en major certesa per al que ens espera a partir del darrer trimestre d’aquest any i en anys posteriors. I sobretot, que el pragmatisme dominant fins ara no s’abandoni, i segueixi prescindint al màxim possible de les reiterades invocacions a fer-nos mal de veritat que alguns polítics s’obstinen a realitzar.
