En Joan Manel Masip té onze anys i ahir anava molt atrafegat repartint aigües del sí en una parada de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). “Espera un moment [es posa la mà a la butxaca i es treu un paperet]. Fins ara ja he venut tres caixes amb 24 ampolles cadascuna.” En Joan Manel, barceloní de la Sagrada Família, va debutar com a voluntari de la diada el 2015, quan només tenia nou anys. Ho té molt clar: “Hem de sortir d’Espanya. Necessitem un estat propi, no podem anar de remolc d’un estat que només ens vol pels diners. Hem de pensar en el nostre futur.” Onze anys.

En Joaquim Esteban podria ser l’avi d’en Joan Manel. Ell també va fer de voluntari ahir. Ahir, l’any passat, l’anterior... “Sempre n’he fet.” Veí de Sant Adrià de Besòs, el despertar independentista li ve de lluny i per una via ben curiosa. “Quan tenia 16 anys vaig treballar a l’empresa d’un polític franquista. Era procurador en cortes y consejero nacional del movimiento. Franquista de pedra picada... ara, quan es posava a parlar com a empresari, el seu discurs canviava. Tenia la fàbrica, tèxtil, a Castellterçol i es queixava amargament de les diferències que el règim feia amb Catalunya, i que a ell, com a home de negocis, el perjudicaven! A mi allò em va obrir els ulls.” En Joaquim es va dedicar ahir a vendre samarretes en una parada a tocar de la Gran Via. “Hi ha més alegria que mai. Estem venent molt.” Tant, que es va acabar esgotant tot: samarretes, estelades... tot.

Enguany, els voluntaris no anaven vestits amb una armilla de color groc. Era verda per diferenciar-la de la dels participants. Els organitzadors van triar justament aquest color per homenatjar el treball abnegat dels voluntaris en les diades. Ahir n’hi havia 2.500. L’acció de la manifestació va començar a les 17.14, però ells ja estaven en marxa des de bon matí. En Xavier Solé i tot l’equip de voluntaris de Badalona van començar el dia carregant furgonetes. A les nou ja eren al passeig de Gràcia penjant cartells i muntant la parada. A l’hora punta de la concentració, es van distribuir al seu tram separats cinc metres l’un de l’altre per ordenar la gent.

En Xavier es va estrenar ahir com a voluntari, però era un cas bastant excepcional. La majoria tenen tanta experiència que en podrien escriure un llibre. Ahir, però, van tenir algunes ocupacions que no havien tingut anys anteriors. Per exemple, la venda de les aigües del sí, per a les quals demanaven la voluntat de la gent. Més responsabilitat van tenir els voluntaris que controlaven les caixes de resistència per als condemnats del procés. En Marc Carrasco i la Gemma Perpinyà, del barri del Fort Pienc, estaven darrere d’una parada amb dues guardioles d’un parell de pams d’alçada. Pesaven com un mort. Una era la solidària per cobrir les multes i l’altra per a la campanya del sí. “Hi ha molts bitllets de 50”, va revelar en Marc, optimista, com tots els voluntaris, amb el referèndum de l’1 d’octubre. “Només depèn de nosaltres. Això no s’acaba si els polítics fallen, que no estan fallant, sinó si nosaltres deixem d’empènyer. I aquí estem tots. És que la diada és tan evident...”

En altres parades, els diners s’havien d’introduir en unes urnes (aproximadament de mig metre d’amplada) transparents que feien ben visible el seu contingut. Abans que s’iniciés la manifestació, la majoria eren plenes a vessar de bitllets de tots colors. A l’estand on feia feina la barcelonina Amor Fernández, veïna de Montjuïc, un home hi va posar cent euros sense ni immutar-se. En Josep Sempre, valencià que als 10 anys va venir a viure a Catalunya, recaptava els calés entre la massa que hi havia als Jardinets de Gràcia. “En mitja hora he arreplegat 500 euros. Et ve molta gent que et diu que ja ha fet una donació en dies passats però que li ve de gust tornar-ne a fer una altra. M’hi jugo un braç que avui haurem aconseguit els 5 milions que es necessiten. Anem llançats.”

A l’Àngel Izquierdo i al Pep Palacio, de Santa Coloma de Gramenet, els va tocar posar ordre a la sortida del metro de la Gran Via, per evitar les aglomeracions. Tothom els obeïa. “Un any vaig fer de responsable de tram i és molt més feixuc”, deia l’Àngel. Fa dos anys, en Pep es va haver d’ocupar d’alliberar espai a la Meridiana perquè pogués passar el punter. “Va ser duríssim.” Tots dos somreien amb la convicció que tot el recorregut fet en les diades anteriors tindrà recompensa aviat. “És l’empenta final i no ens arronsarem.”

D’altres voluntaris es van concentrar en la recollida de signatures perquè l’ANC pugui disposar de minuts en la campanya electoral de l’1-O. L’Oriol Jofre, del Masnou, en tenia més d’un miler a una hora prudent. També va ajudar els nens a posar-se una polsera amb els noms i el telèfon dels seus pares, per si es perdien. Hi havia voluntaris infermers, com en Jordi de Luis, de Sant Cugat, que feia de pont amb el servei d’emergències mèdiques. “Desmais i algun peu torçat, res més.” I voluntaris molt atents a la seguretat, com l’Ester Fornas, de professió mosso d’Esquadra i, per tant, amb les mans bregades per si hagués passat qualsevol cosa, que no va passar. Fornas es va desplaçar a Barcelona amb tota la colla de voluntaris de la comarca de la Selva: una seixantena.

“La gent és un 10”, exclamava la seva companya Anna Camps, tampoc sense cap rastre de pessimisme amb el futur: “Com no ha de sortir bé això?”