Si es refereix a la universitat espanyola, he de dir que les opinions són dispars, però bastant equidistants. D’una banda, alguns docents i investigadors consideren el procés separatista com un atropellament democràtic. Per l’altra, insisteixen molt que l’estratègia del no que ha seguit l’executiu espanyol ha estat molt nefasta. Tothom insisteix que ha estat molt negativa la falta de comunicació entre el govern estatal i el de la Generalitat.

Es tracta d’una estratègia clàssica. Sent la democràcia un concepte tan positiu i ambigu, totes les parts intenten presentar-se com la seva defensora. En realitat –i citant Matt Qvortrup, el millor especialista mundial en matèria de referèndum d’autodeterminació des del 1791 i curiosament absent del debat actual–, la democràcia és un terme tan mal·leable que abordar-lo ara em sembla un debat estèril.

La qüestió del separatisme se sol resumir en una sèrie de càlculs polítics de curt i mitjà termini en què els grans principis (la democràcia, la llibertat, la nació, el poble...) s’instrumentalitzen, efectivament, per aconseguir o bé mantenir la sobirania sobre un territori. Temo que tota la qüestió es resumeixi més aviat en allò de “qui mana aquí?”.

Veig el conflicte actual com un dilema difícil de resoldre. D’una banda, l’Estat central no es pot permetre el luxe de perdre un territori com Catalunya, ja que es tracta una zona rica que té uns ingressos fiscals necessaris per a la resta d’Espanya. Això sense comptar amb el fet que el Partit Popular no pot negociar si vol conservar el seu electorat (generalment de gent gran, conservadora i provinent de territoris fidels al centre: o sigui centralista en el camp de la política territorial). D’altra banda, les elits polítiques catalanes al poder (que tenen el suport electoral majoritari de la petita i mitjana burgesia de ciutats mitjanes i petites) han aprofitat la crisi –i la mala gestió de la crisi per part del govern espanyol– per intentar establir la seva sobirania sobre el territori català. Fins a un cert punt, la reducció del debat polític català a un únic tema –mantenir-se o sortir de l’Estat espanyol– em sembla una estratègia de fugida cap endavant per escapar dels problemes de gestió diaris, com la sanitat, l’educació, etcètera. Però el cas és que fins ara ha funcionat per a diversos socis del govern actual. En tots dos casos, cap de les parts vol renunciar al seu objectiu, i això dificulta les discussions. I la història ens ensenya que com més temps passi, més probabilitat hi ha que el conflicte s’enquisti. Per la qual cosa és urgent negociar.

És una bona pregunta, aquesta. Tant pels sondejos recents com per la història dels referèndums sobre independència –altre cop faré al·lusió a Matt Qvortrup!–, els ciutadans catalans i espanyols semblen dividir-se en tres grups: una minoria està ferotgement a favor del procés; una altra hi està totalment en contra i, finalment, un grup de ciutadans estan a l’espera de veure com evolucionen els esdeveniments. És a dir, que molts ciutadans s’adaptaran a les circumstàncies, siguin quines siguin, però no tenen clar l’escenari futur que, d’altra banda, és arriscat per a totes dues parts. De tota manera, estic d’acord amb Max Weber en aquest àmbit. Els ciutadans poden opinar –només faltaria–, però són els líders polítics amb càrrec institucional els qui decideixen. L’ètica de convicció (manar a l’exèrcit, expulsar la Guàrdia Civil, etcètera) no pot estar per sobre de l’ètica de responsabilitat. Per tant, i repeteixo, és imprescindible posar-se a negociar ara mateix.

Seguint la línia actual, l’única cosa que s’aconseguirà a partir d’ara és més frustració. La polarització política pot generar rèdits electorals a curt termini per als secessionistes i per als centralistes, però no resoldrà el conflicte. Les promeses de Zapatero i el bloqueig a qualsevol canvi polític que ha practicat l’executiu de Rajoy han deixat una herència enverinada: el pròxim govern d’Espanya haurà de bregar amb una situació complexa i altament inestable. En aquest sentit estic d’acord amb el New York Times: igual que al Quebec o a Escòcia, si un referèndum fos organitzat de forma pactada, els catalans haurien de ser conscients dels riscos que té la sortida, la possibilitat d’haver de sortir de l’OTAN, de la UE, de l’ONU, etcètera. De la mateixa manera, afegiria que un govern espanyol responsable no hauria de cenyir-se a l’estratègia de la por, sinó que hauria de proposar la possibilitat de negociar una millora de l’estatut català actual, també.

Crec que entre la secessió pura i dura i l’statu quo actual, hi ha molt marge de maniobra per al diàleg. No seré gaire original, però gairebé tota la literatura científica sobre resolució de conflictes territorials s’orienta cap a solucions de tipus federal amb múltiples variants (asimetria jurídica, plurinacionalisme, consociacionalisme...). Crec que no queda cap més opció que asseure’s per reflexionar sobre el model d’Estat espanyol. Reformar el Senat, les conferències sectorials, les comissions bilaterals, les quotes territorials de ministres... serien algunes mesures que caldria tenir en compte per donar cabuda a totes les autonomies en el model. Això sí, la dificultat rau en el fet que cada pas fet a favor de Catalunya, com el reconeixement de la nació catalana, el concert econòmic o una relació bilateral reforçada amb l’Estat central, pot ser interpretat com un greuge comparatiu per les altres autonomies i/o com un incentiu per al País Basc. Per la qual cosa els pròxims passos haurien de passar per una negociació multilateral.

De tota manera, temo que no sigui possible resoldre el conflicte mentre el Partit Popular estigui governant, ja que –en certa mesura– els seus membres són presoners d’un electorat molt centralista en matèria de política territorial.

Optaria pels trens... però mai no se sap. Sempre pot haver-hi algun Azaña esperant a l’andana que s’enfili a la locomotora per frenar-la.